Albert |
dimecres, 8 d'octubre de 2008 | 10:34h
On és?
Qui ho dictamina?
On són els límits? Qui els fixa?
És flexible o intocable?
És garantia d'èxit electoral?
És garantia d'exit davant dels agents econòmics i socials?
M'ho pregunto sovint.
A voltes sembla que els partits polítics, els grans sobretot, no vulguin apartar-se de la centralitat política sense saber, això no obstant, què és ni qui la defineix.
Qui es mogui, no sortirà a la foto, es diuen els uns als altres.
I si resulta que la centralitat política es troba potser una mica més enllà d'aquella foto?
Al Quebec, el partit independentista/separatista està electoralment a tocar del partit unionista.
Goso pensar doncs que, l'independentisme, està també a tocar de la centralitat política d'allà.
Quina enveja!
Per què aquí, qualsevol posicionament que es desmarqui una miqueta dels cànons establerts com a límits de la centralitat política, ja és titllat automàticament de radical?
Ho sento.
Em manifesto clarament inconformista davant d'aquesta premisa.
Jo vull la independència del meu país. Molts convergents la volem. I exigeixo no ser titllat de radical. No sóc un nacionalista radical. M'agrada més considerar-me radicalment nacionalista...
I ho dic una mica encara a remolc del famós acord de finançament.
Parlant amb amics convergents, em diuen que vam fer bé de no desmarcar-nos de l'acord del Parlament. Calia, em diuen, no desmarcar-se de la centralitat política. M'argumenten que l'electorat convergent no vol radicalismes ni postures maximalistes.
Em pregunto encara què té de maximalista o de radical, exigir sense fissures allò que l'Estatut preveu fent-te a més , i sabent el pa que s'hi dona a Madrid, una lectura interpretativa a la alça i buscant-ne el màxim rendiment.
És ser radical això?
Sóc dels que penso, que l'èxit dels posicionaments sobiranistes dependrà de com serem capaços d'anar movent l'epicentre de la centralitat política establerta cap a posicionaments clara i diàfanament separatistes. I això cal fer-ho subtilment i sense estridències, és cert. Cal fer-ho sense trencar massa plats i de peus a terra, és cert. Cal fer-ho des del rigor jurídic , la claredat del full de ruta i per suposat, des de la democràcia. És indispensable.
Però cal fer-ho i cal liderar-ho.
No mourem mai la centralitat política establerta si sempre ens pot el neguit de fugir de certs cànons...
I jo reclamo més moviments.
L'Estat ens n'ha fet ja de molt grosses. Què més ha de passar encara?
Artur Mas ha dit públicament en més d'una ocasió, a diferència de Jordi Pujol que no ho havia dit mai, que si arriba el dia del referèndum per a l'autodeterminació, ell votarà i defensarà el si.
Ho valoro i ho agraeixo.
Cal això no obstant treballar més clarament perquè aquest dia arribi. Cal, en tot cas treballar per fer entendre a tothom que es podrà votar que si en el referèndum d'autodeterminació des de la centralitat política.
Potser per començar a fer entendre que anem cap aquí, calia haver estat una mica més "radicals" l'altre dia al Parlament...
Ep, només potser...
Parlant amb amics convergents, em diuen que vam fer bé de no desmarcar-nos de l'acord del Parlament. Calia, em diuen, no desmarcar-se de la centralitat política. M'argumenten que l'electorat convergent no vol radicalismes ni postures maximalistes.
Em pregunto encara què té de maximalista o de radical, exigir sense fissures allò que l'Estatut preveu fent-te a més , i sabent el pa que s'hi dona a Madrid, una lectura interpretativa a la alça i buscant-ne el màxim rendiment.
És ser radical això?
Sóc dels que penso, que l'èxit dels posicionaments sobiranistes dependrà de com serem capaços d'anar movent l'epicentre de la centralitat política establerta cap a posicionaments clara i diàfanament separatistes. I això cal fer-ho subtilment i sense estridències, és cert. Cal fer-ho sense trencar massa plats i de peus a terra, és cert. Cal fer-ho des del rigor jurídic , la claredat del full de ruta i per suposat, des de la democràcia. És indispensable.
Però cal fer-ho i cal liderar-ho.
No mourem mai la centralitat política establerta si sempre ens pot el neguit de fugir de certs cànons...
I jo reclamo més moviments.
L'Estat ens n'ha fet ja de molt grosses. Què més ha de passar encara?
Artur Mas ha dit públicament en més d'una ocasió, a diferència de Jordi Pujol que no ho havia dit mai, que si arriba el dia del referèndum per a l'autodeterminació, ell votarà i defensarà el si.
Ho valoro i ho agraeixo.
Cal això no obstant treballar més clarament perquè aquest dia arribi. Cal, en tot cas treballar per fer entendre a tothom que es podrà votar que si en el referèndum d'autodeterminació des de la centralitat política.
Potser per començar a fer entendre que anem cap aquí, calia haver estat una mica més "radicals" l'altre dia al Parlament...
Ep, només potser...
A més la centralitat en sí què vol dir?, ningú es posa en política per lluitar per la centralitat, sinó per uns ideals concrets. La centralitat no és una finalitat en sí mateixa. Si és una finalitat moure aquesta centralitat cap a la ideologia que un defensa.
A més, efectivament, es mou, i és evident que en els darrers anys a Catalunya s'ha mogut cap al sobiranisme, i el que alguns mitjans i polítics volen fer-nos creure que és la centralitat, és simplement el que era i el que voldríen que seguís sent.
Carles Agustí
Vicepresident CDC Barcelona
Celebro a més que compartim el contingut del que exposo...
Gràcies i molt bona feina des del teu àmbit!
M'agradaria saber com es pot resoldre això sense un tsunami. Però crec que caldrà un tsunami i llavors mai saps com acaba tot plegat.
És la meva opinió.
Crec que des de la democràcia hauria d'ésser possible fer bufar vents potser atramuntanats però en tot cas sense necessitat de gaires tsunamis...
Malgrat això, estarem d'acord tu i jo que els vents que bufen ara són massa suaus, oi?
Gràcies i fins una altra