Demà farà quatre mesos que vam cloure el congrés nacional d'ERC, escollint una nova direcció i aprovant un document estratègic. Aquest cap de setmana han acabat els congressos regionals tancant, en principi per quatre anys, el procés ordinari de renovació orgànica del partit.
És un bon moment per a la reflexió, fer el balanç d'etapa i mesurar les perspectives de futur. En primer lloc, (i aquesta és una conclusió aplicable a tots els partits catalans que han celebrat congressos aquest estiu), malgrat l'agreujament de la crisi econòmica i dels efectes de l'espoli fiscal i l'augment de la pressió espanyolitzadora, cap dels integrants del subsistema català (ERC inclosa) ha adoptat resolucions orientades efectivament a acabar amb la dependència de l'ordre estatal. Tothom s'arrauleix darrera el president Montilla fent crides a la unitat sense oferir cap projecte de futur que inspiri confiança a la societat per apostar per un canvi estructural. Això, que és la conducta previsible en els partits d'ordre, en el cas de l'Esquerra hauria de ser motiu de preocupació, ja que demostra que el comportament col·lectiu del partit republicà en gairebé res es diferencia dels partits que representen allò que l'independentista combat. Així doncs, els resultats del congrés de juny i de la gran majoria de congressos regionals d'ERC han convalidat el continuisme, (malgrat el declivi electoral del 9 de març), i les maneres de fer, el llenguatge i la mentalitat que ha caracteritzat l'eix Carod-Puigcercós des del 1996 ençà.
En segon lloc, els sectors que s'han reflectit en les candidatures presentades al congrés de juny no són pas hermètics, ni tenen un trasllat matemàtic a nivell territorial, però en conjunt la majoria que formaven al juny Gent d'Esquerra i Esquerra futur han sumat forces en els congressos regionals. Reagrupament Independentista, malgrat les disfuncions en alguns territoris i la pèrdua de percentatge a Barcelona (tot i que Rut Carandell ha estat un magnífica candidata), ha mantingut un suport global superior al trenta per cent de la militància. Només ha triomfat la candidatura renovadora al Camp de Tarragona perquè recollia el treball conjunt i la confiança mútua forjada durant el procés per demanar la celebració de primàries que va desembocar en el congrés del 21 de desembre de l'any passat. Per bastir una alternativa global a la direcció del partit cal un procés de confluència sòlid, ben estructurat ideològicament i amb una estratègia concreta que vagi més enllà de demanar la sortida del tripartit actual en cas de vulnerar-se les línies vermelles fixades el 14 de juny. En tot cas, els plantejaments apuntats pels sectors renovadors són els que hauran de contribuir decisivament a rellançar ERC en el futur, ja que la majoria de candidats de continuïtat s'han significat per presentar-se com a homes de gestió, gairebé apolítics, sense esperit de lluita i lideratge per afronar uns temps a venir, que més que de gestió seran de conflicte.
En tercer lloc, avui mateix el secretari general Joan Ridao ha demanat (als sectors renovadors) que reconeguem el resultat dels congressos i deixem treballar als dirigents escollits. Certament així ha de ser, però hauria d'aplicar aquest recepta als protagonistes de les rivalitats que més han transcendit als mitjans, (les que han protagonitzat Carod i Puigcercós), els mateixos que comparteixen l'estratègia que ha dut ERC a la situació de falta d'iniciativa i de capteniment propi actual en els temes clau de país, i que en quatre mesos ni Puigcercós des del partit, ni Carod des del Govern han donat cap senyal de voler capgirar. El debat i la crítica no són incompatibles amb marcar un rumb clar en la direcció del partit, (precisament una de les causes de l'atzucac present d'ERC és la manca de participació real de la militància en el disseny de la línia política). És més, i en quart lloc, particularment sóc del parer que els renovadors crítics amb la situació general del partit -ja que no hem pogut fer vèncer les nostres propostes- hem de mostrar la predisposició per a participar activament en la definició de l'estratègia de l'Esquerra i assumir responsabilitats, sempre que aquesta sigui la voluntat de la direcció del partit. L'hora actual que viu Catalunya, a les portes d'una crisi econòmica estructural i d'una involució política anunciada, agafa a ERC sense capacitat de liderar la sortida d'aquest cul de sac on hem arribar després de trenta anys d'autonomia. El temps juga en contra nostra, el rellotge de la història no ens va a favor, i ara, quan l'aposta per un estat propi hauria de ser creïble i il·lusionadora, ERC enlloc d'anar endavant va cap endarrere.
Hauries de saber Renyer, que del que tu i jo voldríem fer amb ERC al que podem fer hi ha un tram fonamental que ho marca, que és el que pensa la resta de la societat. Em sembla estrany que et costi tant veure-ho quan, pel que sé, has ocupat llocs de responsabilitat en una institució vinculada a l'Administració catalana durant el tripartit.
Si en una idea determinada, com la d'ERC amb la plena sobirania, els més convençuts i "radicals" (potser molts d'ells militants) no esperen els menys decidits els primers són els que al final perden més.
Hi ha moltes raons de la "crescuda" del 2003 però com sabràs, bona part d'aquest vot aconseguit aquell any era tàctic o al menys no era "consolidat". I en aquest procés estem, hem perdut del 2003 però guanyem i consolidem del 1999. Bé, tot i que alguns "renovadors" esteu estirant molt la corda respecte a l'estratègia d'ERC des de 1999.
En definitiva, jo penso que el creixement exponencial és més aviat un miratge. Jo penso que és més segur un creixement més lent però més "segur". La meva "pressa per arribar" no em condicionarà en el més important: arribar.
Per cert, quina opció t'agrada més a tu: amb CIU o amb ningú? Si és alguna d'aquestes, hauries d'explicar perquè consideres que pot millorar els resultats actuals i perquè.
Per cert, tu et vas mullar per l'assemblearisme al Congrés de Lleida?
Salut.
Tot els dies transcorreguts no vull deixar sense contestar aquest comentari. Pel que fa a l'anàlisi que fas de les causes de l'ascens electoral entre el 1999 i l'any 2003 el trobo acomodatici a una realitat que no es vol afrontar, mancat de voluntat política i desmentit pels fets. Pel que fa a les explicacions que em demanes (sense manifestar que vas fer tu) sobre la meva posició sobre l'asemblearisme al congrés de Lleida, no tinc cap inconvenient en explicar que no vaig participar voluntàriament en cap de les votacions llevat de votar en blanc (no hi havia possibilitat de discrepància) al tàndem Carod-Puigcercós.
Fins el dia d'avui qualsevol militant d'ERC té la llibertat
d'opinar sobre el partit des del respecte cap a les persones. La mala
educació i la prepotència no ens fan ni míllors ni més lliures
d'esperit.
Joan, em sembla que et manquen unes quantes lliçons de democràcia (a part de les normes bàsiques de civisme i educació). Els militants d'ERC no van votar al Jaume Renyer per president, això és cert. Ara bé, aquestes comparacions de vot històric que fas no tenen cap sentit. A part de que segur que si anem enrere hi ha hagut congressos amb menys vots (en assemblea quan erem menys militants), oblides que la militància d'ERC acaba de dir-li al Jaume que la representi al Consell Nacional. Ha estat escollit conseller nacional per ERC al Tarragonès i hi havia un altre candidat. Per tant d'anar-se'n a casa res de res. M'imagino que això és el que voldrieu que fessim totes les veus discrepants amb l'estratègia actual, però ja podeu prendre paciència perquè ERC és el nostre partit, i defensarem el que creiem que és millor pel partit, sense defallir.
El Sr. Ridao (al Parlament espanyol) critica a ZP que "no faci res" contra el frau fiscal (15.10.08), proposant-l'hi que el dèficit de finançament català es podria cobrir amb "mes lluita contra el frau". No seré jo qui estigui en contra de la lluita contra el frau, pero el que proposa Ridao, es la típica mesura demagògica dels qui desconeixen supinament, com funciona tot això. Per donar suport a les seves paraules, utilitza informes de un sindicat de "inspectors" (de l'hisenda espanyola per suposat), especialitzat en atiar sistemàticament la manca d'actuació de les autoritats sobre els contribuents. En moments de crisi, això vol dir treure els calers d'on i com sigui, i seran els contribuents que compleixen, els que més patiran aquesta mesura (sentzillament per experiència empírica). Es a dir, el Sr. Ridao utilitza els informes dels encarregats d'aplicar sobre el terreny ( i conservar) el dèficit fiscal català, per dir que té idees per lluitar contra la "crisi", proposant l'increment de la pressió fiscal, que a l'Estat espanyol es trova en un 0,7% per sobre de la mitjana dels països de l'OCDE (any 2006), el que representa fins el 36,6% del seu PIB i a l'any 2007 podria ser del 37,2% segons dades provisionals de l'OCDE. Pero Ridao desconeix en quin context demana, no l'increment directe de la pressió fiscal via increment de tipus impositius, sino la pressió fiscal indirecta via inspeccions i sancions, que per cert ningú, ni els inspectors ni Ridao, han donat dades de sobre a quina "població" de contribuents s'aplica. O potser s'aplica als bancs i a les grans empreses dels amics? S'aplica potser als Ajuntaments i altres Institucions, partits inclosos? o s'aplica sobre aquells que ara es troven escanyats?
Segurament el govern amic i tots els que viuen del "momio", estaran cofois amb aquestes suposades mesures "redemptistes" per quedar bé. La realitat amb diu que ZP i els seus amics, han començat a "levitar" i ja tenen la solució a tot plegat : "que paguen ellos, que son todos unos ladrones".
Ho faig fort, pero a veure que diu Ridao quan parli a les PYMES, considerades per el "sindicat", com una cantera......... No home no! que nosaltres ho deiem pels defraudadors........ ara que no ingressem tants diners de l'especulació.... oi?
A) Els sectors socials més castigats per la crisi malgrat les múltiples manifestacions que veurem (i participarem) només esperen subsidis d'atur, ajuts a la vivenda, subvencions, "xecs" i altres cataplasmes d'urgència que NOMÉS pot oferir l'administració "central": és a dir, més Estat, més Espanya, per a les classes populars, especialment per a la classe treballadora. De la classe treballadora hi ha un percentatge que s'oculta, el de la nova immigració. Es diuen percentatges en relació al total, però no pas en relació a la classe treballadora. Per classe treballadora entenc les famílies que no tenen cap capital acumulat en forma de propietat o d'altres (qui pagui una hipoteca fins al darrer pagament no té propietat efectiva, ja que pot perdre tota la inversió). Doncs bé jo calculo que els nous immigrants deuen ser al voltant del 50% de la classe treballadora, i el PSOE ja ha vist que són fàcilment "cliental·lizables" i ja ha posat fil a l'agulla electoral sense dissimular res.
C) Les classes mitges catalanes (des de petits propietaris i empresaris fins a propietaris i empresaris mitjans) se'ls va fent cada cop més visible el tracte discriminatori en les inversions infraestructurals alhora que se'ls augmenta la pressió contributiva. Aquests sectors votaran de manera massiva a CiU. Aquesta clara identificació d'interessos potser és la causa que CiU no hagi disminuït suport malgrat no governar quasi enlloc ni fer gaire res des de l'oposició.
D) Els sectors més ideologitzats i afins a ERC (els independentistes) no se'ls ofereix cap estratègia creïble, cap avanç estructural o conjuntural significatiu, més abans tot el contrari, i ja han mostrat el seu distanciament electoral.
D'altra banda era més que previsible que el PP i el PSOE assagin noves reformes estructurals que culminin retocant la constitució del 78 (sobretot en relació a la representació territorial), i ara mateix veurem la sentència "interpretativa" de l'estatut i el que es queda l'Estat del que recapta a Catalunya en el nou sistema de finançament. Puigcercós només tenia aquest mot a la boca, el finançament. Ara ja el tindrà a la boca o en un altra lloc. Carod agitava un referèndum pel 2014, però s'ha tornat mut. Un i altre comptaven i compten amb la benevolència del PSOE català pels seus projectes "estratègics". Quins estrategs! Quins dirigents! Jo confiava que la militància, després del fort avís electoral de les generals obriria els ulls i votaria Carretero, però no ha estat així.
Si ERC no reacciona abans d'acabar l'any, ERC serà absolutament supèrflua per a uns i gens atractiva per a d'altres. Puigcercós no pot fer ni de Carretero ni de Carod. Què oferirà, pragmatisme? Pragmatisme són resultats, i on són?
Els resultats d'aquests congressos regionals deixen molt clar que la força de l'aparell es determinant per no voler canviar el rumb d'aquest partit que es veu clarament que està perdent una gran oportunitat i es conforma amb una visió a curt termini de quotes de poder en una entitat com la Generalitat precisament mancada de poder de decisió i fugint de responsabilitats darrere l'esquena del PSC.
Si no hi ha un canvi aviat tornarant a la marginalitat i l'independentisme haurà de buscar noves opcions mes fiables.
Salutacions.
Albert Cortés
Però és que en tot cas, mentre vosaltres aneu perdent forçes en aquests microenfrontaments, al país la gent té problemes per pagar les hipoteques, per trobar una escola pública digna, i el TC està a punt de passar-se per l'Arc de Triomf una cosa que, ens agradi o no, va votar la gent de Catalunya. A més, tenim un sistema de finançament que ens ofega i fa impossible que es puguin tirar endavant lleis com la de la Dependència.
I per cert, hi ha una crisi global que fa que comencin a tancar empreses i enfonsar-se sistemes financers... I a tot això, els esforços d'alguns estaran en demostrar que tenien raó i que els altres són no sé què.... El món gira, i a Esquerra o ERC (se m'en refot el nom) hi ha gent sembla que no ho entengui. I és així com un partit esdevé marginal, quan es tanca en les seves pròpies neurosis i s'oblida de l'objectiu de servi als ciutadans.
Tot això, ho dic amb tot el respecte i la voluntat de que tots plegats, dins d'aquest històric partit, recapaciti. L'electorat independentista us ho agrairem molt. Prou espectacle intern, si us plau.
Salutacions.
Albert Cortés
perquè ho hem intentat tot, ho hem explicat, raonat i cridat per tots els costat. Però semble que no hi ha res a pelar. Ells volen continuar amb la seva política suïcida, que podem fer?
No serà per culpa nostra, nosaltres jo ho hem advertit.
Esperament pacientment per recollir les cendres i tornar a patir de valent per deixar de nou ERC com el parit independentista i republicà majoritari a Catalunya. El partit que ens ha de dur cap a la independència.
Tornarem a patir, tornarem a perdre i tornarem a vèncer
Salut Jaume
Manel
Però que desprès qui hagi errat desprès de fer el que han fet (independent de haver estat votat per la majoria) actuin en conseqüència i pleguin.
Mentrestant jo em comprometo a no posar pals a la roda. He fet un article al respecte que publicarè aviat
Salut i independència.
Et llegeixo cada dia.
Ara per ara i de manera immediata crec que des de RI hem de vetllar i actuar en conseqüència respecte a l'esmena aprovada al Congrés i defensada per l'Hèctor Lopez Bofill i treballar per aconseguir uns Estatuts més democràtics on hi hagi una participació real de la militància.
Ja ho parlarem quan ens veguem personalment.
Rep una forta abraçada.