mfonope |
dimarts, 30 d'agost de 2005 | 02:48h
Ara em diuen professor i suposo que d'aquí uns dies tindré una idea bastant clara de les diferències dels estudiants universitaris americans amb els catalans. D'entrada ja he après alguna cosa en els cursos que m'han fet fer. L'alumne americà és un client del professor, i ja sabem que el client sempre té la raó, i encara més aquests que paguen pela llarga; segons la llei federal, el professor no pot parlar amb els pares sense l'autorització escrita de l'alumne; i així unes quantes lliçons més. Ara, també he après alguna cosa dels meus amics catalans amb més experiència que jo. Els universitaris americans s'assemblen als estudiants d'institut catalans: esperen que els donis deures, que els diguis a temps si no estan treballant prou per aprovar el curs; i fins i tot els fan tours per ensenyar-los on poden dinar, on poden fer exercici, com trobar la classe que els toca i, és clar, com moure's per la biblioteca... Quanta atenció, no? Em sembla que ni a la llar d'infants van estar tan pendents de mi.
... tutora, consultora, mama.
Confiança "cega" en el professional, que per això el paguen...
(les coses són com són, encara que no ho semblin)