La idea del viatge a Chiapas, l'Estat més pobre i amb un percentatge de població indígena de tot Mèxic, sorgeix com a final de tour que els darrers mesos m'ha dut a Irlanda del Nord, on vaig poder intercanviar opinions amb joves republicans de Belfast, i a Israel / Palestina, on vaig poder veure de primera mà algunes de les imatges més dures d'un dels conflictes que ha marcat la segona meitat del Segle XX.En un principi, si bé els altres viatges de "turisme polític" eren només això, aquest per la seva durada, ja el plantejava com un viatge de cooperació amb els i les membres del moviment zapatista, alhora que com un procés d'aprenentatge d'ells. La idea original era de estar-hi tres o quatre mesos (vaig deixar la feina per alguna cosa!) i realitzar tasques com a capacitador d'informàtica en alguna de les comunitats autònomes en rebel·lia. Al final, els números no varen quadrar i vaig haver-lo de reduir a la meitat. Parlant amb Vicent Partal, va sortir la idea de fer una crònica diària, "un diari de Chiapas", explicant la vida de un cooperant a la Selva Lacandona. L'Alerta Roja decretada per l'EZLN dies abans de partir, els problemes tècnics al Caracol de Roberto Barrios, i per que no, les ganes de viure al cent per cent l'experiència, van portar a la crònica al fet de no nèixer. Ho sento... però volia olorar, escoltar i viure cada minut de l'estància allà... i als ordinadors em vaig apropar el mínim possible.
Ara, el que si m'he decidit és a fer un resum-crònica del que varen ser 40 dies a l'altra banda de l'Atlàntic... en terres on la dignitat pren un altre significat molt més elevat.
El viatge començava la matinada del 4 de juliol, quan la Montse, l'amiga que m'havia de dur a l'aeroport amb el cotxe, em despertava tot esbroncant-me per que no podia aparcar i jo no apareixia per enlloc. Merda! M'he dormit! Comencem bé! La nit anterior havia estat treballant amb un projecte de feina (faig petites feienetes a casa donat que al deixar voluntàriament la feina... no tinc prestació d'atur) fins molt tard. La idea inicial era aixecar-se a les 5 per fer la motxila i poder esperar el cotxe cap a les 7. Doncs no... en cinc minuts vaig omplir la motxila amb dos pantalons, un parell de bambes, alguna samarreta, i una mica de muda... medicaments, els bitllets d'avió i cinc-cents euros. Condicions, senzillament pèssimes tenint en compte que hauria de passar de climes tropicals a climes d'alta muntanya durant un mes i no tenia encara res assegurat allà... Anem bé, uns quants anys a minyons escoltes no ha servit per absolutament res.
Malgrat tot, arribem d'hora a l'aeroport d'El Prat on haig d'agafar el primer de la bateria interminable de vols. Barcelona - Paris, Paris - Mèxic DF, Mèxic DF - Villahermosa. Fer el check-inn, aconseguir no haver de facturar la moxila (amb la paranoina de la seguretat dels avions, tot un èxit!) i esmorzar al Pans & Company... Trucada de la Sònia per acomiadar-se i dir-me que si hi ha merder que torni cagant llets... Culleres, el amics estan més preocupats que jo per tota la història de l'alerta roja. Qui em manava explicar-los que a Chiapas hi ha una guerrilla inactiva des de fa 10 anys, un desplegament de cossos policíacs i militars exagerat, paramilitars i narcotràfic. Sóc un bocas!
L'avió, vol d'Air France, surt amb una hora de retràs. A priori, hauria de tenir prou per poder fer l'enganxada. Doncs no... com que l'aeroport Charles DeGaul no és petit ni res... ja em veus córrer com un boig per la terminal amb les moxiles.... per arribar tard a l'embarcament del vol a DF. I ara que faig tirat a Paris? Calma! No passa res, anem a preguntar! Oficina d'informació d'Air France... s'escusen per el retràs (han de garantir un temps mínim entre vols) i em conviden a passar una nit en un hotel de cortesia a No-se-que-en-france, sopar i esmorzar inclòs. Mira, doncs no està malament. Ara ja puc dir que he dormit a França. No us feu il·lusions, evidentment no hi compto com dormides a França ni les nits a la Catalunya Nord, ni la vaga de camioners que em va enxampar anant cap a Holanda l'any 92 i que em va obligar a dormir dins de l'autobús.
L'hotelet en qüestió, per que negar-ho, estava prou bé, i va ser el meu subministrador de sabó per els primers dies americans (evidentment, havia agafat una tovallola però no el sabó amb les preses de la motxila). No-se-que-en-France, resultar ser un poblet, del que no hi ha res a destacar a banda de tenir un aeroport que li deu duplicar l'espai. Una església diguem-ne "cuca" i un bar, que em va recordar al de la mítica sèrie d'Aló-Aló.
El 5 de juliol, cap a les 10 del matí, aconsegueixo embarcar en el vol que m'ha de fer creuar l'Atlàntic durant 12 horetes de res. Menjar infumable, molt menjar infumable (t'afarten per que t'adormis?), pel·lícules de les que ni m'enrecordo (és possible que fessin Miss Agente Especial 2?), i un punyetero mapa on situava la posició de l'avió en cada moment. Era necessàri activar-lo just quan sobrevolàvem el Triangle de les Bermudes?
L'arribada a DF, és senzillament espectacular. Un aeroport just al mig de la ciutat. Imagineu-vos que el vol en que aneu, intenta aterrar al Passeig de Gràcia!... doncs la imatge és molt similar. La veritat, de "yuyu" en dona. Allà, haig d'empalmar amb un vol intern que m'ha de dur a Villahermosa, capital de Tabasco, i aeroport civil més proper a Chiapas. Jo ja m'havia fet la idea d'un aeroport amb pista d'aterratge de terra i on hauria de baixar algun fardo de ves a saber que... massa pel·lícules! Arribo a Villahermosa ja no se a quina hora (ni d'allà ni del meu cos), agarro un taxi (a partir d'ara ja no agafo, equivalent del "cojo" mexicà amb connotacions explícitament sexuals), que a tot drap em duu cap a la pensió que recomanava la Guia del Rodamons.
Em deixa de nit enmig d'un carrer, amb molta "vidilla noctura" i se'm comencen a clavar a la memoria les imatges del cinema dels anys 80 sobre Guatemala o Nicaragua... insisteixo, massa pel·lícules! Em claven 180 pesos (més endavant...m'adonaré que això allà és una fortuna) per una habitació que haig de compartir amb éssers de 6 potes i de color negre que corren amunt i avall. M'haig de començar a acostumar, em queden per davant 39 dies.... Bona nit i a planxar l'orella. Cap a les 5 de la matinada, el Jet Lag, fa la seva aparició, em desperto enmig d'una tempesta de vent que Déu ni dó i vinga, a fumar el Malboro que m'he comprat a Paris, mirant des de la finestra. De nou... m'he oblidat de portar-me els meus Ducados!
[continuarà...]
Ara, el que si m'he decidit és a fer un resum-crònica del que varen ser 40 dies a l'altra banda de l'Atlàntic... en terres on la dignitat pren un altre significat molt més elevat.
El viatge començava la matinada del 4 de juliol, quan la Montse, l'amiga que m'havia de dur a l'aeroport amb el cotxe, em despertava tot esbroncant-me per que no podia aparcar i jo no apareixia per enlloc. Merda! M'he dormit! Comencem bé! La nit anterior havia estat treballant amb un projecte de feina (faig petites feienetes a casa donat que al deixar voluntàriament la feina... no tinc prestació d'atur) fins molt tard. La idea inicial era aixecar-se a les 5 per fer la motxila i poder esperar el cotxe cap a les 7. Doncs no... en cinc minuts vaig omplir la motxila amb dos pantalons, un parell de bambes, alguna samarreta, i una mica de muda... medicaments, els bitllets d'avió i cinc-cents euros. Condicions, senzillament pèssimes tenint en compte que hauria de passar de climes tropicals a climes d'alta muntanya durant un mes i no tenia encara res assegurat allà... Anem bé, uns quants anys a minyons escoltes no ha servit per absolutament res.
Malgrat tot, arribem d'hora a l'aeroport d'El Prat on haig d'agafar el primer de la bateria interminable de vols. Barcelona - Paris, Paris - Mèxic DF, Mèxic DF - Villahermosa. Fer el check-inn, aconseguir no haver de facturar la moxila (amb la paranoina de la seguretat dels avions, tot un èxit!) i esmorzar al Pans & Company... Trucada de la Sònia per acomiadar-se i dir-me que si hi ha merder que torni cagant llets... Culleres, el amics estan més preocupats que jo per tota la història de l'alerta roja. Qui em manava explicar-los que a Chiapas hi ha una guerrilla inactiva des de fa 10 anys, un desplegament de cossos policíacs i militars exagerat, paramilitars i narcotràfic. Sóc un bocas!
L'avió, vol d'Air France, surt amb una hora de retràs. A priori, hauria de tenir prou per poder fer l'enganxada. Doncs no... com que l'aeroport Charles DeGaul no és petit ni res... ja em veus córrer com un boig per la terminal amb les moxiles.... per arribar tard a l'embarcament del vol a DF. I ara que faig tirat a Paris? Calma! No passa res, anem a preguntar! Oficina d'informació d'Air France... s'escusen per el retràs (han de garantir un temps mínim entre vols) i em conviden a passar una nit en un hotel de cortesia a No-se-que-en-france, sopar i esmorzar inclòs. Mira, doncs no està malament. Ara ja puc dir que he dormit a França. No us feu il·lusions, evidentment no hi compto com dormides a França ni les nits a la Catalunya Nord, ni la vaga de camioners que em va enxampar anant cap a Holanda l'any 92 i que em va obligar a dormir dins de l'autobús.
L'hotelet en qüestió, per que negar-ho, estava prou bé, i va ser el meu subministrador de sabó per els primers dies americans (evidentment, havia agafat una tovallola però no el sabó amb les preses de la motxila). No-se-que-en-France, resultar ser un poblet, del que no hi ha res a destacar a banda de tenir un aeroport que li deu duplicar l'espai. Una església diguem-ne "cuca" i un bar, que em va recordar al de la mítica sèrie d'Aló-Aló.
El 5 de juliol, cap a les 10 del matí, aconsegueixo embarcar en el vol que m'ha de fer creuar l'Atlàntic durant 12 horetes de res. Menjar infumable, molt menjar infumable (t'afarten per que t'adormis?), pel·lícules de les que ni m'enrecordo (és possible que fessin Miss Agente Especial 2?), i un punyetero mapa on situava la posició de l'avió en cada moment. Era necessàri activar-lo just quan sobrevolàvem el Triangle de les Bermudes?
L'arribada a DF, és senzillament espectacular. Un aeroport just al mig de la ciutat. Imagineu-vos que el vol en que aneu, intenta aterrar al Passeig de Gràcia!... doncs la imatge és molt similar. La veritat, de "yuyu" en dona. Allà, haig d'empalmar amb un vol intern que m'ha de dur a Villahermosa, capital de Tabasco, i aeroport civil més proper a Chiapas. Jo ja m'havia fet la idea d'un aeroport amb pista d'aterratge de terra i on hauria de baixar algun fardo de ves a saber que... massa pel·lícules! Arribo a Villahermosa ja no se a quina hora (ni d'allà ni del meu cos), agarro un taxi (a partir d'ara ja no agafo, equivalent del "cojo" mexicà amb connotacions explícitament sexuals), que a tot drap em duu cap a la pensió que recomanava la Guia del Rodamons.
Em deixa de nit enmig d'un carrer, amb molta "vidilla noctura" i se'm comencen a clavar a la memoria les imatges del cinema dels anys 80 sobre Guatemala o Nicaragua... insisteixo, massa pel·lícules! Em claven 180 pesos (més endavant...m'adonaré que això allà és una fortuna) per una habitació que haig de compartir amb éssers de 6 potes i de color negre que corren amunt i avall. M'haig de començar a acostumar, em queden per davant 39 dies.... Bona nit i a planxar l'orella. Cap a les 5 de la matinada, el Jet Lag, fa la seva aparició, em desperto enmig d'una tempesta de vent que Déu ni dó i vinga, a fumar el Malboro que m'he comprat a Paris, mirant des de la finestra. De nou... m'he oblidat de portar-me els meus Ducados!
[continuarà...]
