croatcatala |
dijous, 10 de novembre de 2005 | 22:48h
Una petita ciutat de Sardenya, a on diuen que 20.000 persones hi parlen català tot i que no se'ls veu per enlloc. Què hi ha de cert?
Vaig estar-hi fa un temps, i en vaig treure unes lliçons que haurien de ser obligades per a qualsevol persona a qui li importi mínimament el futur de la nostra llengua.
En primer lloc, avui dia gairebé no es parla català, a l'Alguer. Res de 20.000 catalanoparlants. No és la llengua de comunicació entre els seus habitants. Però fa només uns 50 anys ho era!!! Què va passar? Molt senzill: en un moment donat, una generació de pares va deixar d'ensenyar-lo als seus fills.
Nosaltres podem pensar que el català està salvat perquè nosaltres sí que l'ensenyarem als nostres fills (si en tenim). Però el que em preocupa és... els nostres fills l'ensenyaran als seus? I els fills dels immigrants? Crec que aquesta és la batalla real per la supervivència del català.
En segon lloc, a l'Alguer encara es pateix la divisió entre catalanoparlants "normatius" i catalanoparlants "dialectals". Per ser breu: s'han passat més temps discutint si calia escriure l'alguerès amb ortografia catalana o italiana que defensant la nostra llengua. Avui dia encara succeeix. Un autèntic catala estàndard podria arregar aquest problema, però avui dia no existeix. Intentem exportar el català central a territoris que ni el parlen ni l'entenen, i en la meva opinió això és un error.
I com a últim comentari, l'alguerès va ser assimilat durant segles per la immigració, mentre era una ciutat emmurallada, perquè la llengua es conreava exclusivament a través de la família i les relacions socials ciutadanes (en sentit estricte, és a dir, sense sortir de la ciutat). Quan això va canviar (immigració massiva, emigració dels algueresos, turisme, televisió, ensenyament en italià, dispersió dels algueresos pels nous barris fora dels murs, ...) va començar la davallada de la llengua en aquell indret.
Jo hi veig moltíssims paral·lelismes amb la situació que es dóna a Catalunya. Potser caldria reflexionar... abans que sigui tard. És molt trist per als que estimem el català passejar per l'Alguer i veure com ha desaparegut dels seus carrers, pels quals encara hi passeja gent gran que va conèixer aquella realitat autènticament catalana a Sardenya.
Vaig estar-hi fa un temps, i en vaig treure unes lliçons que haurien de ser obligades per a qualsevol persona a qui li importi mínimament el futur de la nostra llengua.
En primer lloc, avui dia gairebé no es parla català, a l'Alguer. Res de 20.000 catalanoparlants. No és la llengua de comunicació entre els seus habitants. Però fa només uns 50 anys ho era!!! Què va passar? Molt senzill: en un moment donat, una generació de pares va deixar d'ensenyar-lo als seus fills.
Nosaltres podem pensar que el català està salvat perquè nosaltres sí que l'ensenyarem als nostres fills (si en tenim). Però el que em preocupa és... els nostres fills l'ensenyaran als seus? I els fills dels immigrants? Crec que aquesta és la batalla real per la supervivència del català.
En segon lloc, a l'Alguer encara es pateix la divisió entre catalanoparlants "normatius" i catalanoparlants "dialectals". Per ser breu: s'han passat més temps discutint si calia escriure l'alguerès amb ortografia catalana o italiana que defensant la nostra llengua. Avui dia encara succeeix. Un autèntic catala estàndard podria arregar aquest problema, però avui dia no existeix. Intentem exportar el català central a territoris que ni el parlen ni l'entenen, i en la meva opinió això és un error.
I com a últim comentari, l'alguerès va ser assimilat durant segles per la immigració, mentre era una ciutat emmurallada, perquè la llengua es conreava exclusivament a través de la família i les relacions socials ciutadanes (en sentit estricte, és a dir, sense sortir de la ciutat). Quan això va canviar (immigració massiva, emigració dels algueresos, turisme, televisió, ensenyament en italià, dispersió dels algueresos pels nous barris fora dels murs, ...) va començar la davallada de la llengua en aquell indret.
Jo hi veig moltíssims paral·lelismes amb la situació que es dóna a Catalunya. Potser caldria reflexionar... abans que sigui tard. És molt trist per als que estimem el català passejar per l'Alguer i veure com ha desaparegut dels seus carrers, pels quals encara hi passeja gent gran que va conèixer aquella realitat autènticament catalana a Sardenya.
