croatcatala |
dimecres, 16 de novembre de 2005 | 10:30h
Qui no ha sentit o llegit mai allò de "yo soy catalán como el que más"? Hi ha gent convençuda que el coneixement del català no compta a l'hora de ser "més o menys català". És una escala de valors que no comparteixo.
Durant la transició, els catalanoparlants lluitaven pel bilingüisme perquè el català no estava reconegut. Avui, en canvi, la defensa del bilingüisme l'abanderen els monolingües castellanoparlants. Com a mínim, curiós.
Volen per als seus fills una escola sense immersió lingüística (només en castellà, es clar). Volen que les cartes que els adrecen Generalitat i Ajuntaments siguin bilingües, però com a mínim en castellà. Volen que es subvencionin les expressions artístiques en llengua castellana com a "cultura catalana". No volen sancions per no utilitzar el català en rètols o etiquetatge.
És molt difícil argumentar amb aquesta gent, perquè fan servir el que jo en dic "el cercle". Argumenten que hi ha gent que no entèn el català perquè és nouvinguda. Correcte. Tu els dius que es podria oferir la informació en català i en anglès, que l'entendrà més gent. No, ha de ser en castellà perquè és la llengua propia de la meitat dels catalans. Tu els dius que si és així, aviat caldrà oferir-la també en àrab. No, perquè l'àrab no és oficial i el castellà sí. Però si és una qüestió de lleis, la llei permet fer les coses només en català, tu els dius. I ells et responen: sí, però està mal fet perquè molta gent no entèn el català. I torna a començar. (Tot plegat és un cercle que es pot iniciar per qualsevol punt).
Són persones que s'aprofiten d'una irregularitat històrica: durant uns 40 anys, la immigració que arribava a Catalunya es trobava amb un país on la llengua pròpia estava oprimida per una dictadura, i per aquest motiu no van tenir la necessitat d'aprendre-la, perquè els nouvinguts parlaven la llengua opressora. No en tenien la culpa aleshores, però sí la tenen ara, perquè volen fer valer el statuo quo derivat d'aquella dictadura enlloc de restablir la normalitat ("normalitzar").
Crec que la nostra generació no pot aspirar a normalitzar la situació actual de la llengua. Morirem i seguiran havent capes i capes de població que només parlaran castellà, i utilitzaran "el cercle" per defensar el seu dret a seguir éssent així. Hem d'aconseguir que la següent generació (els nostres fills i els dels altres) coneguin el català i l'utilitzin. Jo crec que aquesta tasca és assolible, i si som optimistes, es va pel bon camí.
L'autèntica batalla que ha d'afrontar la nostra generació, però, en el que es refereix a la supervivència del català és una altra; i si la guanyem serà una grandíssima victòria: hem d'aconseguir que la propera generació, aquella que estem aconseguint que conegui i parli el català, el transmeti també als seus fills. Aquesta és la clau de la supervivència del català, en quant al que depèn de nosaltres. Que els que vinguin al darrera no vegin el català com "la llengua en què parlo amb els pares", i després sigui "el que parlaven els avis", i després ja no sigui res. Mireu el meu post anterior titulat "l'Alguer", hi ha alguna referència a aquest tema.
Si guanyem aquesta batalla, ens podrem donar per totalment satisfets. Almenys els que volem que el català no desaparegui que, tot sigui dit, no som tots els catalans. Però sí els que ho som més. És la meva opinió.
Durant la transició, els catalanoparlants lluitaven pel bilingüisme perquè el català no estava reconegut. Avui, en canvi, la defensa del bilingüisme l'abanderen els monolingües castellanoparlants. Com a mínim, curiós.
Volen per als seus fills una escola sense immersió lingüística (només en castellà, es clar). Volen que les cartes que els adrecen Generalitat i Ajuntaments siguin bilingües, però com a mínim en castellà. Volen que es subvencionin les expressions artístiques en llengua castellana com a "cultura catalana". No volen sancions per no utilitzar el català en rètols o etiquetatge.
És molt difícil argumentar amb aquesta gent, perquè fan servir el que jo en dic "el cercle". Argumenten que hi ha gent que no entèn el català perquè és nouvinguda. Correcte. Tu els dius que es podria oferir la informació en català i en anglès, que l'entendrà més gent. No, ha de ser en castellà perquè és la llengua propia de la meitat dels catalans. Tu els dius que si és així, aviat caldrà oferir-la també en àrab. No, perquè l'àrab no és oficial i el castellà sí. Però si és una qüestió de lleis, la llei permet fer les coses només en català, tu els dius. I ells et responen: sí, però està mal fet perquè molta gent no entèn el català. I torna a començar. (Tot plegat és un cercle que es pot iniciar per qualsevol punt).
Són persones que s'aprofiten d'una irregularitat històrica: durant uns 40 anys, la immigració que arribava a Catalunya es trobava amb un país on la llengua pròpia estava oprimida per una dictadura, i per aquest motiu no van tenir la necessitat d'aprendre-la, perquè els nouvinguts parlaven la llengua opressora. No en tenien la culpa aleshores, però sí la tenen ara, perquè volen fer valer el statuo quo derivat d'aquella dictadura enlloc de restablir la normalitat ("normalitzar").
Crec que la nostra generació no pot aspirar a normalitzar la situació actual de la llengua. Morirem i seguiran havent capes i capes de població que només parlaran castellà, i utilitzaran "el cercle" per defensar el seu dret a seguir éssent així. Hem d'aconseguir que la següent generació (els nostres fills i els dels altres) coneguin el català i l'utilitzin. Jo crec que aquesta tasca és assolible, i si som optimistes, es va pel bon camí.
L'autèntica batalla que ha d'afrontar la nostra generació, però, en el que es refereix a la supervivència del català és una altra; i si la guanyem serà una grandíssima victòria: hem d'aconseguir que la propera generació, aquella que estem aconseguint que conegui i parli el català, el transmeti també als seus fills. Aquesta és la clau de la supervivència del català, en quant al que depèn de nosaltres. Que els que vinguin al darrera no vegin el català com "la llengua en què parlo amb els pares", i després sigui "el que parlaven els avis", i després ja no sigui res. Mireu el meu post anterior titulat "l'Alguer", hi ha alguna referència a aquest tema.
Si guanyem aquesta batalla, ens podrem donar per totalment satisfets. Almenys els que volem que el català no desaparegui que, tot sigui dit, no som tots els catalans. Però sí els que ho som més. És la meva opinió.
Et veig una mica preocupat, potser massa i tot. Capficat, diria jo. Obsessionat en fer la contra als qui ens fan la contra. I la veritat es que jo els he comencat a oblidar. Ara estic a Praga, on he viscut uns anys, i evidentment parlo txec. Tambe he conegut gent que hi viu anys i panys i no es molesta en saber res mes enlla de 'hola, una cervesa si us plau', i no exagero gens. La mateixa gent que si fos castellanoparlant a Catalunya es pensaria que te dret a fer-nos canviar de llengua per que ho diu la llei (borbonica, no ho oblidem). Pero personalment he decidit no posar-me mai mes neguitos al respecte. Quan sorgeix allo que anomenes 'el cercle', jo en surto i em quedo tan ample. Que si es volen arrencar els cabells i vomitar liquid verd, jo els deixo que ho facin. La intransigencia nomes provoca intransigencia, pero la cadena s'acaba en mi, perque a la intransigencia responc amb un somriure o amb silenci, pero em nego a seguir el joc. La supervivencia d'una llengua no depen del govern (ni del nostre ni del de Castella), sino de la nostra capacitat de produir en catala. Produir cultura, vull dir. Parlar, cantar, escriure en catala.
Aquesta es la meva reflexioneta d'avui. Salut i pessetes!
Mira, que vols, es que no havia llegit la introduccio: que no es un blog personal. Aixo em passa per no llegir mai la lletra petita.
És una dinàmica creada pel govern central, aprofitant-se de la servidumbre del governs d'aci.