Dijous va fer un any, un any que moria la Clara, que cada dia, gairebé cada hora, hi penso i l'enyoro, amb ràbia i amb pau. Vaig intentar explicar-m'ho, només dos mesos després, en aquest poema.
[...]
Conversa
Ahir va fer dos mesos i buscava un senyal,
jo que no dubto gaire d'on ets, des d'on m'esperes.
I avui de bon matí, avui que el sol esclata
i el vent refreda l'aire que ja primavereja,
ha baixat una tórtora fins al nostre jardí
i he pensat que era el signe potser que desitjava,
i he pensat que eres tu. N'havíem vist al barri
posar-se a terra atentes alçant el caparró,
alçant-lo com l'alçaves buscant de veure-ho tot,
però em sembla que mai cap tórtora discreta
no havia davallat fins al jardí de casa
com la que ara s'estava al clap de sol esquiva,
mirant com la mirava, mirant com em delia.
Eres tu, he vist clar que eres tu, i hem parlat.
Hem parlat dels matins que ens llevem sense angúnia,
de com passa l'estona ara que no ens esperes,
de l'espai que hi ha a taula, del buit que mai no s'omple,
de l'enyor que ens corseca, de l'enyor que ens anima.
Hem parlat del que fem com ho fèiem amb tu,
del que encara faríem, del que ja no farem,
de tot el que voldrem deixar de fer per sempre.
M'ha semblat que somreies amb els ulls que tenies
quan encara eres tu i els teus ulls em somreien.
M'ha semblat que em parlaves amb aquella mirada
d'abans que tot ho deia i he buscat el somriure,
els teus llavis, les mans, l'escalfor, l'alegria.
Jo que no dubto gens d'on ets, des d'on m'esperes,
he cregut que trobava un indici de tu
en la tórtora tímida que de matí em mirava.
Ja veus ara què queda de mi, de tots nosaltres.
Ja veus fins on escanyen les ganes de parlar-te.
Ja veus on sóc, jo que mai no dubtava.
Ahir va fer dos mesos i buscava un senyal,
jo que no dubto gaire d'on ets, des d'on m'esperes.
I avui de bon matí, avui que el sol esclata
i el vent refreda l'aire que ja primavereja,
ha baixat una tórtora fins al nostre jardí
i he pensat que era el signe potser que desitjava,
i he pensat que eres tu. N'havíem vist al barri
posar-se a terra atentes alçant el caparró,
alçant-lo com l'alçaves buscant de veure-ho tot,
però em sembla que mai cap tórtora discreta
no havia davallat fins al jardí de casa
com la que ara s'estava al clap de sol esquiva,
mirant com la mirava, mirant com em delia.
Eres tu, he vist clar que eres tu, i hem parlat.
Hem parlat dels matins que ens llevem sense angúnia,
de com passa l'estona ara que no ens esperes,
de l'espai que hi ha a taula, del buit que mai no s'omple,
de l'enyor que ens corseca, de l'enyor que ens anima.
Hem parlat del que fem com ho fèiem amb tu,
del que encara faríem, del que ja no farem,
de tot el que voldrem deixar de fer per sempre.
M'ha semblat que somreies amb els ulls que tenies
quan encara eres tu i els teus ulls em somreien.
M'ha semblat que em parlaves amb aquella mirada
d'abans que tot ho deia i he buscat el somriure,
els teus llavis, les mans, l'escalfor, l'alegria.
Jo que no dubto gens d'on ets, des d'on m'esperes,
he cregut que trobava un indici de tu
en la tórtora tímida que de matí em mirava.
Ja veus ara què queda de mi, de tots nosaltres.
Ja veus fins on escanyen les ganes de parlar-te.
Ja veus on sóc, jo que mai no dubtava.
