enricborras |
dissabte, 25 de febrer de 2006 | 03:14h
I
alhora penyora de la Catalunya sotmesa
El
26 de gener del 1641, és a dir fa un mes s'han acomplert
tres-cents seixanta-cinc anys, el president de la Primera República
catalana en Pau Claris Casademunt, al capdavant dels catalans,
derrotà els exèrcits castellans a la famosa batalla que
duu el nom del castell. El
Castell de Montjuïc, quan ha estat governat pels invasors
espanyols (o francesos), ha estat una excel·lent posició
des d'on dominar Barcelona. El general espanyol Espartero bombardejà
la capital el 1842 i, un any després, també ho féu
el general Prim.
L'actual
versió dels castellans --els
espanyols-- han tingut i
tenen, durant aquests més de tres segles i mig, clavada
l'espina punyent d'aquella derrota que patiren a mans de l'exèrcit
català a la Batalla de Montjuïc. Prova
d'aquesta recança n'és un dels episodis de la darrera
--i inacabada, pel que
sembla, si ens atenim al capteniment dels nostres colonitzadors--
Guerra espanyola d'Agressió contra Catalunya; el fet que
l'exèrcit espanyol d'ocupació s'esperés dos dies
a entrar a la capital de Catalunya per a que en coincidís la
data i, així, fer que el 26 de gener de 1939 esborrés
de la nostra memòria la gran victòria catalana del
1641. Una
altra prova, i no menys important, n'és el fet que el Castell
de Montjuïc fou usat, des dels primers temps de la «postguerra»
franquista i fins al 1960 com a presó de catalans i com a
centre de tortura i d'extermini; per això el president màrtir,
en Lluís Companys Jover seria afusellat en un dels glacis del
castell, on ara hi ha el Camp de Tir a l'Arc. És
difícil de veure en la fotografia del satèl·lit
que il·lustra aquest post (un exàmen in situ us
en traurà de dubtes), però s'hi observa --en
major nombre a la part inferior dreta--
que algunes peces de les bateries d'artilleria costera no apunten
precisament a la mar, sinó al Pla de Barcelona... No hi fa res
que els canons potser siguin obsolets i en desús, el que
importa és el significat d'aquesta disposició material
a bombardejar-nos. Actitud
aquesta que el Govern del Regne d'Espanya té molt present, i
és per aquesta causa que, sota la farsa de la que seria la
tercera vegada --en menys de
cinquanta anys-- que el castell és cedit a l'Ajuntament de la
capital de Catalunya (una pel dictador Franco i dues per governs
«socialistes») pretenen perpetuar la nostra dominació
amb diverses imposicions, pròpies de les capitulacions
a què són sotmesos aquells qui han perdut una guerra... El
Castell de Montjuïc no s'ha de destinar a «centre per la
pau» mentre aquesta pau sigui la «pau espanyola»;
els objectes del museu militar que acull no han de sortir,
sota cap concepte, de Catalunya, excepte les banderes de les forces
d'ocupació que omplen una de les sales, que bescanviarem per
les nostres banderes que són repartides per totes les sales
militars d'Espanya. I quan ens retornin una de les tres espases
sagrades de Catalunya, que hi era exposada i que ara és
segrestada a Madrid, l'espasa Tissona del nostre rei en Jaume I, els
hi cedirem l'estàtua eqüestre de l'escultor Josep
Viladomat que representa a un reietó espanyol a cavall,
estàtua que presidí fins els anys vuitantes del segle
passat el Pati d'Armes del castell i que ara roman, gràcies a l'ex ministre espanyol de Defensa, el «socialista» don Narciso Serra i «sin que
se note el cuidado», en una de les sales interiors.
josep de València |
diumenge, 26 de febrer de 2006 | 20:43h
Vos passaré a poc a poc , informació sobre la 1ª República Catalana, en sentit modern es produeix a 1521-23. Durant les Germanies. Que abasta els regnes de València i Mallorca. Ja sé que vos estic complicant els esquemes, però cal tenir TOT clar. Quede a la vostra disposició passant-vos documents. Vos avance que hom va intentar-se constituir una república com deien ells, a l'estil de la Venècia. "Passant de Ferran i de l'emperador Carles V" .
josep de València |
dimarts, 28 de febrer de 2006 | 01:21h
Al regne de València pels volts de 1510:
Les classes mitjanes dirigien els gremis, però adveniment de l'Edat Moderna la indústria artesana havia quedat antiquada, i el corporativisme gremial l'amenaçava amb la força molt superior del capital, amb el seu principi de lliure competència. En la societat estructurada a la manera mediaeval tothom tenia el seu paper dins de l'orde social, i si l'individu no era lliure, tampoc no s'hi trobava sol ni aïllat, car, a canvi de la manca de llibertat rebia seguretat. Ara, però, el capitalisme i el renaixemen, produïen la despersonalització de les relacions humanes i un indivudu insolidari afectava totes les esferes de l'activitat dels homes. Tal evolució mental i econòmica significava més explotació, més empovbriment i més desdeny, per a les masses pobres urbanes, que perdien el seu status tradicional, i hi havia, de retruc, d'aguditzar l'aversió dels petits burgesos i dels menestrals contra l'ociosa noblesa, que no pagava impostos i contribucions.
La situació social es complicava molt si pensem que gran part del proletariat rural valencià fóra serfs moros , que encara llavors era una minoria ètnico-religiosa de tipus colonial, que avorria els plebeus cristians, molt perjudicats per la competència laboral que els feia.
Els moros del Regne de València- mudèjars- hi constituïen una societat fel·làh, sense a penes classe selecta i dirigent, ja que els únics defensors -gens desinteressats- de la qual foren els seus propis senyors.
La nova estructura de la societat del renaixement, capitalista, aristocratitzant i individualista, feia irreductible l'oposició entre els serf moros sense drets legals, a mercé de l'aristocràcia terratinent, i els mestres i macips urbans, arrecerats pels privilegis gremials i municipals.
El desenvolupament del capitalisme havia obligat els nobles a esdevenir clients del monarca, i la unió entre les corones d'Aragó i Castella, amb el subsegüent engrandiment del sobirà, els féu tornar cortesans. Però si d'una banda havia perdut prerrogatives en sotmetre's al rei, per l'altra, l'aristocràcia augmentava considerablement llur poder a despese de la classe mitjana. Com que el govern de la Ciutat de Valènciael dominava ,llavors, la noblesa, els Jurats no posaven ja, com abans, cap fre al luxe ostentós ni a la depravació moral que caracteritzaven l'hedonisme del Renaixement. La superbiosa aristocràcia valenciana lluïa, amb fastuosa arrogància, als espectaculars jocs d'armes que feien als rengs que es bastien a la plaça del mercat i al riu (la rambla).
Com que el poble tenia armes i estava organitzat militarment, la crisi social no podia trigar a esclatar. Ja que, des de la pèrdua del domini cristià del MEDITERRANI, després de presa caiguda de Bizanci a mans del Turcs (1454), hi havia deixat la costa valenciana exposada a le sincursions dels pirates d'Alger, i el poble, amb la lògica elemental, acusava els moros indígenes de complicitat amb els moros assaltats. Encara a València i a Eivissa tenim una dita que fa així: febreret el curt, mata més gent que el turc.
El rei Ferran impressionat pel saqueig de Cullera pel corsari Barbarrossa, l'any 1503, autoritzà l'armament dels gremis valencians, per tal de que cooperassen a la defensa del Regne, és a dir, el poble valencià hi havia estat armat legalment, i de quan en quan feien "alardos" (recorda les festes de moros i cristians) i parades militars, els quals refermaven la consciència classista de la seua força.. Catalans de València, de Mallorca i del Principat col·laboraren en expedicions nordafricanes de Ferran, però aquella política expansionista no continuà, pels afers de la nova Amèrica.I aviat començaren els atacs dels corsaris: l'any 1518 Barbarrossa saquejà Xilxes (la Plana Baixa) i impugnà repetidament Dénia i Alacant. L'arquitectura mig amagada de les Marines i Eivissa té el seu origen en aquesta causa.
Les calamitats públiques s'acumulaven. L'any 1516 la ciutat havia patit una esggarrifosa inundació per una de les majors riudes del Túria, i l'any 1519, la pesta fuetejava la ciutat, que els poderosos i les autoritat havien abandonat amb frisança. El clamor popular, atiat pels frares, hi veia càstigs divins per la immoralitat públicaque els dirigents toleraven.
El Llibre de Memòries en el dia 22 de juliol diu:
"Predicant en la Seu....el mestre Castanyolí, frare de preïcadors, dix que los pecats dels hòmens,, Déu invia pestilències, guerres e fam, i que a ses orelles era arribat un pecat molt infandíssim.....per on Déu se tenia per molt offés, perquè ell sabia que certes persones usaven lo pecat de sodsomia, i essent avisats los Officials, no los castigaven."
L'avalot esclatà el diumenge següent, 7 d'agost, en que la plebs immolà un flequer tonsurat acusat de sodomia, que les auroritats eclesiàstiues hagueren de cedir-li, per a evfitar que fos assaltada la Seu, on aquell estava refugiat.
El Virrei en Cabanilles tornà precipitadament a la ciutat, però els esdevimentsrevfolucionaris, iniciats amb aquell fet insignificant, es precipitarn vertiginosament:
Lo poble, vist que lo Governador se posava a pendre informacions del cas, recelant que fossen castigats per lo comportament de la Seu, tenint sos ànimos mals i ab pijors pensaments, ab motiu que la Ciutat estava en gran perill- per ésser fora los cavallers i la gent honrada- que los moros del Regne ab los de la mar no es lligassen i no fessen en la Ciutat algun gran mal.......Llavors, los paraires, los Velluters i Teixidors- que són los tres majors Officis de l Ciutat- ajustaren-se i adeenaren-se (sic).......I d'allí vingué que ....feren alardo amb ses banderes de guerra, atambors i pífanos (?) ....i aprés los sabaters....I d'allí avant, tots los Officis feren capitans i alferis i atambores, i tots feren mostra, ab motiu que es feia en servei del rei i per a guardar l Ciutat i per fortificar la Justícia contra cavallers........Llavors inventaren los Tretze , que foren los conservadors de la Germania.
A la primeria d'octubre en un aplec dels síndics tingut a la casa de la confraria de sant Jordi, es constituí la "Germania" dels gremis en armes. En fou l'ànimador i primer cap en Johan Llorenç, un vell paraire amb molt d eseny i bastants lectures, que era partidari de la doctrina burgesa d'en francesc Eiximinis, i propugnava per a València una constritució comunal a l'estil de les de VENÈCIA o GÈNOVA. De dirigir la Germania fou encarregada la junta dels Tretze - nombre establert en memòria de Jesucrist i els dotze apòstols-, quatre dels síndics eren permanents- paraires, velluters, teixidors i llauradors- i els nou rerstants serien designants per rotació anual entre els altres gremis.
Serrallonga |
dissabte, 25 de febrer de 2006 | 12:42h
En el moment que Montjuic torni a mans del poble català, el seu govern si fos el govern d'una nació normalitzada, faria que fos la central de la Conselleria de Defensa. (de Catalunya és clar!)
Miquel Vidal| Adreça electrònica |
diumenge, 26 de febrer de 2006 | 01:40h
A veure si encara no tinc l'Alzheimer agut: la primera, el 16 de gener del 1641; la segona, el 5 de març del 1873; la tercera, el 14 d'abril del 1931, i la quarta, el 6 d'octubre del 1934. És així?
enricborras |
dissabte, 25 de febrer de 2006 | 14:24h
Posats a tenir malsons, és millor haver-los de petits que no pas de grans... També és una manera de formar el caràcter, patir un xic de mala estona, ni que sigui somniant.
enricborras |
dissabte, 25 de febrer de 2006 | 14:21h
Aquesta sensibilitat no l'ha pas mostrat sovint el Consistori barceloní. Ara només cal que s'adoni --i actuï en conseqüència-- que Barcelona és la capital de Catalunya, no allò que preconitza de "Barcelona, Spain".
Josep Maria |
diumenge, 26 de febrer de 2006 | 12:41h
Els moviments tàctics no volen dir res, estic convençut que al final s'aceptarà, quan els directius de la central (psoe) marquen una línia a seguir els caps d'una sucursal (psc) poden donar el seu parer, però res més, això és sempre així, potser es faran uns quants retocs cosmètics perquè el cap de vendes pugui ensenyar-ho a la parròquia i que no baixi el nivell de negoci.
Homenatge als maulets valencians de nació catalana que junt amb el general Basset defensaren la capital de Catalunya fins al darrer alè l'Onze de setembre del 1714
Informació esbiaixada? sí. Discurs sectari? sí. Aleshores, si és com la resta de mitjans, per què m'interessa? Dóna veu als més desvalguts, als sense-poder; això ho valoro. I és útil per a contrastar
Vos passaré a poc a poc , informació sobre la 1ª República Catalana, en sentit modern es produeix a 1521-23. Durant les Germanies. Que abasta els regnes de València i Mallorca. Ja sé que vos estic complicant els esquemes, però cal tenir TOT clar. Quede a la vostra disposició passant-vos documents. Vos avance que hom va intentar-se constituir una república com deien ells, a l'estil de la Venècia. "Passant de Ferran i de l'emperador Carles V" .
A reveure pròximament
Sóc tot ulls!
Al regne de València pels volts de 1510:
Les classes mitjanes dirigien els gremis, però adveniment de l'Edat Moderna la indústria artesana havia quedat antiquada, i el corporativisme gremial l'amenaçava amb la força molt superior del capital, amb el seu principi de lliure competència. En la societat estructurada a la manera mediaeval tothom tenia el seu paper dins de l'orde social, i si l'individu no era lliure, tampoc no s'hi trobava sol ni aïllat, car, a canvi de la manca de llibertat rebia seguretat. Ara, però, el capitalisme i el renaixemen, produïen la despersonalització de les relacions humanes i un indivudu insolidari afectava totes les esferes de l'activitat dels homes. Tal evolució mental i econòmica significava més explotació, més empovbriment i més desdeny, per a les masses pobres urbanes, que perdien el seu status tradicional, i hi havia, de retruc, d'aguditzar l'aversió dels petits burgesos i dels menestrals contra l'ociosa noblesa, que no pagava impostos i contribucions.
La situació social es complicava molt si pensem que gran part del proletariat rural valencià fóra serfs moros , que encara llavors era una minoria ètnico-religiosa de tipus colonial, que avorria els plebeus cristians, molt perjudicats per la competència laboral que els feia.
Els moros del Regne de València- mudèjars- hi constituïen una societat fel·làh, sense a penes classe selecta i dirigent, ja que els únics defensors -gens desinteressats- de la qual foren els seus propis senyors.
La nova estructura de la societat del renaixement, capitalista, aristocratitzant i individualista, feia irreductible l'oposició entre els serf moros sense drets legals, a mercé de l'aristocràcia terratinent, i els mestres i macips urbans, arrecerats pels privilegis gremials i municipals.
El desenvolupament del capitalisme havia obligat els nobles a esdevenir clients del monarca, i la unió entre les corones d'Aragó i Castella, amb el subsegüent engrandiment del sobirà, els féu tornar cortesans. Però si d'una banda havia perdut prerrogatives en sotmetre's al rei, per l'altra, l'aristocràcia augmentava considerablement llur poder a despese de la classe mitjana. Com que el govern de la Ciutat de Valènciael dominava ,llavors, la noblesa, els Jurats no posaven ja, com abans, cap fre al luxe ostentós ni a la depravació moral que caracteritzaven l'hedonisme del Renaixement. La superbiosa aristocràcia valenciana lluïa, amb fastuosa arrogància, als espectaculars jocs d'armes que feien als rengs que es bastien a la plaça del mercat i al riu (la rambla).
Com que el poble tenia armes i estava organitzat militarment, la crisi social no podia trigar a esclatar. Ja que, des de la pèrdua del domini cristià del MEDITERRANI, després de presa caiguda de Bizanci a mans del Turcs (1454), hi havia deixat la costa valenciana exposada a le sincursions dels pirates d'Alger, i el poble, amb la lògica elemental, acusava els moros indígenes de complicitat amb els moros assaltats. Encara a València i a Eivissa tenim una dita que fa així: febreret el curt, mata més gent que el turc.
El rei Ferran impressionat pel saqueig de Cullera pel corsari Barbarrossa, l'any 1503, autoritzà l'armament dels gremis valencians, per tal de que cooperassen a la defensa del Regne, és a dir, el poble valencià hi havia estat armat legalment, i de quan en quan feien "alardos" (recorda les festes de moros i cristians) i parades militars, els quals refermaven la consciència classista de la seua força.. Catalans de València, de Mallorca i del Principat col·laboraren en expedicions nordafricanes de Ferran, però aquella política expansionista no continuà, pels afers de la nova Amèrica.I aviat començaren els atacs dels corsaris: l'any 1518 Barbarrossa saquejà Xilxes (la Plana Baixa) i impugnà repetidament Dénia i Alacant. L'arquitectura mig amagada de les Marines i Eivissa té el seu origen en aquesta causa.
Les calamitats públiques s'acumulaven. L'any 1516 la ciutat havia patit una esggarrifosa inundació per una de les majors riudes del Túria, i l'any 1519, la pesta fuetejava la ciutat, que els poderosos i les autoritat havien abandonat amb frisança. El clamor popular, atiat pels frares, hi veia càstigs divins per la immoralitat públicaque els dirigents toleraven.
El Llibre de Memòries en el dia 22 de juliol diu:
"Predicant en la Seu....el mestre Castanyolí, frare de preïcadors, dix que los pecats dels hòmens,, Déu invia pestilències, guerres e fam, i que a ses orelles era arribat un pecat molt infandíssim.....per on Déu se tenia per molt offés, perquè ell sabia que certes persones usaven lo pecat de sodsomia, i essent avisats los Officials, no los castigaven."
L'avalot esclatà el diumenge següent, 7 d'agost, en que la plebs immolà un flequer tonsurat acusat de sodomia, que les auroritats eclesiàstiues hagueren de cedir-li, per a evfitar que fos assaltada la Seu, on aquell estava refugiat.
El Virrei en Cabanilles tornà precipitadament a la ciutat, però els esdevimentsrevfolucionaris, iniciats amb aquell fet insignificant, es precipitarn vertiginosament:
Lo poble, vist que lo Governador se posava a pendre informacions del cas, recelant que fossen castigats per lo comportament de la Seu, tenint sos ànimos mals i ab pijors pensaments, ab motiu que la Ciutat estava en gran perill- per ésser fora los cavallers i la gent honrada- que los moros del Regne ab los de la mar no es lligassen i no fessen en la Ciutat algun gran mal.......Llavors, los paraires, los Velluters i Teixidors- que són los tres majors Officis de l Ciutat- ajustaren-se i adeenaren-se (sic).......I d'allí vingué que ....feren alardo amb ses banderes de guerra, atambors i pífanos (?) ....i aprés los sabaters....I d'allí avant, tots los Officis feren capitans i alferis i atambores, i tots feren mostra, ab motiu que es feia en servei del rei i per a guardar l Ciutat i per fortificar la Justícia contra cavallers........Llavors inventaren los Tretze , que foren los conservadors de la Germania.
A la primeria d'octubre en un aplec dels síndics tingut a la casa de la confraria de sant Jordi, es constituí la "Germania" dels gremis en armes. En fou l'ànimador i primer cap en Johan Llorenç, un vell paraire amb molt d eseny i bastants lectures, que era partidari de la doctrina burgesa d'en francesc Eiximinis, i propugnava per a València una constritució comunal a l'estil de les de VENÈCIA o GÈNOVA. De dirigir la Germania fou encarregada la junta dels Tretze - nombre establert en memòria de Jesucrist i els dotze apòstols-, quatre dels síndics eren permanents- paraires, velluters, teixidors i llauradors- i els nou rerstants serien designants per rotació anual entre els altres gremis.
To be continued...........................
En el moment que Montjuic torni a mans del poble català, el seu govern si fos el govern d'una nació normalitzada, faria que fos la central de la Conselleria de Defensa. (de Catalunya és clar!)
La propera, si ens atenim a totes les proclamacions realitzades al llarg de la nostra història, serà la Cinquena República catalana.
Jo posaria el zoo a Montjuïc !! Tinguem totes les animalades juntes !
Tot i que potser no és tan bona pensada ... després els nens tindrien malsons.
Posats a tenir malsons, és millor haver-los de petits que no pas de grans... També és una manera de formar el caràcter, patir un xic de mala estona, ni que sigui somniant.
Aquesta sensibilitat no l'ha pas mostrat sovint el Consistori barceloní. Ara només cal que s'adoni --i actuï en conseqüència-- que Barcelona és la capital de Catalunya, no allò que preconitza de "Barcelona, Spain".
Els moviments tàctics no volen dir res, estic convençut que al final s'aceptarà, quan els directius de la central (psoe) marquen una línia a seguir els caps d'una sucursal (psc) poden donar el seu parer, però res més, això és sempre així, potser es faran uns quants retocs cosmètics perquè el cap de vendes pugui ensenyar-ho a la parròquia i que no baixi el nivell de negoci.
Al menys a les Torres dels Serrans no hi ha cap llei que de obligatorietat a que uns militars guaiten la bandera espanyola.