Ja fa anys que va morir, molt lluny de sa pàtria. Diuen que només morim quan la gent que t'ha conegut t'oblida o mor. La gent com ella, lleugera com l'aire i per tant d'arrels febles, deu trigar poc a morir.
És una analisi massa simplista dir que la gent que fuig ho fa per que no s'accepta com és i que en realitat fuig de si mateix. Des de fora estant no es veuen les motivacions internes que mouen les accions de cadascú, manta vegades, no entenem ni coneixem les nostres pròpies.
Precisament Sabina era feliç, riallera per fora i per dintre. Vital per sobre de tot. (Qui no s'estima la vida, ja és mort per endavant). Fugia perque veia que les coses que no li agradaven del seu món no les podia canviar. Tot i que sabia que cada societat te la seva part fosca i que irremeiablement hi hem de viure, el seu desig de fugir era massa fort: Un desig innat de ser lliure barrejat amb la necessitat que tenim de viure juntament amb els altres. El resultat era una cerca constant de nous grups humans, la conseqüència, uns lligams massa fuixos.
Fa uns anys vaig estar una temporada al país natal de na Sabina. A banda de complir amb el ritual de visitar els llocs necessaris, imprescindibles i imperdonables volia saber que hi havia sota la pàtina de parc temàtic de si mateix en que s'està convertint. Em va semblar un país senzill, pobre però feliç, raonablement tranquil: la noticia més destacada durant el temps que vaig ser-hi era la desarticulació d'una banda de traficants de droga (Cap cosa de l'altre món comparat amb les que es desarticulen per ací de forma gairebé rutinària, no us penseu).El nivell cultural mig no era gens baix, la motivació de la gent i de la societat civil de cara al futur, esperançadora. Problemes identitaris, superats.
Vaja doncs, un lloc que on m'hagués agradat de quedar-m'hi...I és que hi han alguns que no estem mai contents.
No sóc tan ingenu com per no saber que el grau d'idealització dels llocs mítics del nostre imaginari és directament proporcional a la decepció que sentim en contrastar-los amb la realitat, i també sé que els llocs idíl·lics, passats els moments d'encanteri inicial, resulten avorrits. Però que hi farem? cadascú cerca el motor de la seva vida allà on li porten les seves ...què? manies? voluntats? sublimacions? circumstàncies? tot plegat?.
