croatcatala |
dilluns, 13 de març de 2006 | 14:57h
Darrerament llegeixo sempre que puc dos blocs polítics, els d'en Saül Gordillo i el d'en Jaume Ciurana, perquè en tots dos hi trobo encertadíssimes reflexions sobre la delicada fotografia política de la Catalunya actual.
En Jaume Ciurana l'ha tornada a clavar amb un símil, i si fa ben poc ens presentava el 'Trias Rijkaard' (que jo compararia amb el 'Clos Van Gaal', capaç de llençar a la paperera qualsevol argument positiu) aquest cop ens mostra la diferència entre un bon 'Estatut Beta' i un menys bo 'Estatut VHS', i la vida útil que li espera a cadascun. No us perdeu el seu article d'avui.
Inspirat per en Jaume, jo m'atreveixo a continuar el símil futbolístic que apuntava ahir, i mostraré la meva admiració per Henrik Larsson.
La política catalana necessita un Henrik Larsson. Un home que, apareixent cinc minuts, marqui un gol, i se'n torni a la banqueta sense fer soroll. Que aprofiti la feina dels altres de la millor manera possible, que és anotant una xifra més al marcador. Que no vulgui sortir als diaris, que no demani oportunitats a crits sinó a base de gols, que no tingui una queixa cap a l'afició sinó un sacrifici constant, un agraïment continu per tot el que en rep d'ella.
Henrik Larsson no fa sinó aprofitar les oportunitats. Quan anys més tard es recordi l'equip en què va jugar, el titular serà per al crack de torn. 'La copa de Ronaldinho', potser dirà; però el gol l'haurà marcat Larsson.
La política catalana també necessita Ronaldinhos, però d'aquests ja en té i tots els coneixem. En canvi, li falten els Larssons que tenen a Madrid, que van anotant els gols mentre els seus líders fan floritures. Qui són els Larssons dels partits catalans? Ens agradés o no, fa molts anys en teniem, al Grup Parlamentari de Convergència, i convido a qui no coincideixi amb aquesta apreciació que repassi les hemeroteques i en faci una llista de 'peixos al cove' obtinguts. Que van tenir errades? És clar, i Larsson també les té. Però aprofita les oportunitats que li dóna el sistema de joc que ha decidit l'entrenador de torn.
En la política catalana actual tenim un excès de floritures i intents de trenar 'la jugada de la jornada', però pocs manobres que es decideixin a rematar a porta. Podria parlar també de la boxa, i de com l'intent de guanyar per KO pot acabar en perdre el combat pels punts. O del bàsquet, i de com un triple fallat val menys que una entrada segura a cistella. O de la major efectivitat del tennis d'un bon bolejador per sobre del que sempre vol guanyar a base de punts de servei. Però a mi m'agrada el futbol, i em posa la pell de gallina un jugador com Larsson.
Larsson necessita a Ronaldinho, i Ronaldinho necessita (alguna vegada) a Larsson. Tothom vol ser com Ronaldinho i sortir a tot arreu, protagonitzant anuncis i videos-resum de l'any. És bo i és necessari tenir a Ronaldinho al teu equip. Però en un equip amb Ronaldinho, Eto'o, Deco, etcètera, sempre ha d'haver un Larsson que et doni tres puntets i cap a casa. Així es van guanyant partits que, al capdavall, és el que importa.
Intentaré que el proper comentari sigui menys circumstancial, que ja toca; però la realitat és la que és i el debat estatutari impregna tota la societat política catalana, ens agradi o no. Però ja tinc tema pensat per a una futura entrada: la recerca d'identitat nacional per part d'un estat de primer nivell mundial, governat per un partit d'esquerres. Si trobo temps i prou informació, el tema promet.
En Jaume Ciurana l'ha tornada a clavar amb un símil, i si fa ben poc ens presentava el 'Trias Rijkaard' (que jo compararia amb el 'Clos Van Gaal', capaç de llençar a la paperera qualsevol argument positiu) aquest cop ens mostra la diferència entre un bon 'Estatut Beta' i un menys bo 'Estatut VHS', i la vida útil que li espera a cadascun. No us perdeu el seu article d'avui.
Inspirat per en Jaume, jo m'atreveixo a continuar el símil futbolístic que apuntava ahir, i mostraré la meva admiració per Henrik Larsson.
La política catalana necessita un Henrik Larsson. Un home que, apareixent cinc minuts, marqui un gol, i se'n torni a la banqueta sense fer soroll. Que aprofiti la feina dels altres de la millor manera possible, que és anotant una xifra més al marcador. Que no vulgui sortir als diaris, que no demani oportunitats a crits sinó a base de gols, que no tingui una queixa cap a l'afició sinó un sacrifici constant, un agraïment continu per tot el que en rep d'ella.
Henrik Larsson no fa sinó aprofitar les oportunitats. Quan anys més tard es recordi l'equip en què va jugar, el titular serà per al crack de torn. 'La copa de Ronaldinho', potser dirà; però el gol l'haurà marcat Larsson.
La política catalana també necessita Ronaldinhos, però d'aquests ja en té i tots els coneixem. En canvi, li falten els Larssons que tenen a Madrid, que van anotant els gols mentre els seus líders fan floritures. Qui són els Larssons dels partits catalans? Ens agradés o no, fa molts anys en teniem, al Grup Parlamentari de Convergència, i convido a qui no coincideixi amb aquesta apreciació que repassi les hemeroteques i en faci una llista de 'peixos al cove' obtinguts. Que van tenir errades? És clar, i Larsson també les té. Però aprofita les oportunitats que li dóna el sistema de joc que ha decidit l'entrenador de torn.
En la política catalana actual tenim un excès de floritures i intents de trenar 'la jugada de la jornada', però pocs manobres que es decideixin a rematar a porta. Podria parlar també de la boxa, i de com l'intent de guanyar per KO pot acabar en perdre el combat pels punts. O del bàsquet, i de com un triple fallat val menys que una entrada segura a cistella. O de la major efectivitat del tennis d'un bon bolejador per sobre del que sempre vol guanyar a base de punts de servei. Però a mi m'agrada el futbol, i em posa la pell de gallina un jugador com Larsson.
Larsson necessita a Ronaldinho, i Ronaldinho necessita (alguna vegada) a Larsson. Tothom vol ser com Ronaldinho i sortir a tot arreu, protagonitzant anuncis i videos-resum de l'any. És bo i és necessari tenir a Ronaldinho al teu equip. Però en un equip amb Ronaldinho, Eto'o, Deco, etcètera, sempre ha d'haver un Larsson que et doni tres puntets i cap a casa. Així es van guanyant partits que, al capdavall, és el que importa.
Intentaré que el proper comentari sigui menys circumstancial, que ja toca; però la realitat és la que és i el debat estatutari impregna tota la societat política catalana, ens agradi o no. Però ja tinc tema pensat per a una futura entrada: la recerca d'identitat nacional per part d'un estat de primer nivell mundial, governat per un partit d'esquerres. Si trobo temps i prou informació, el tema promet.
