"La clara divisió del nacionalisme a les
Corts no és més que la conseqüència d'un Estatut que no ha satisfet ningú i ha
perpetuat una certa sensació de fracàs col·lectiu (un més) entre el catalanisme."
escriu en el final d'un article Tribuna Catalana. Aquesta sensació de fracàs ha
de trobar adequada resposta el dia que se celebri el previsible referèndum. Dic
previsible, perquè a hores d'ara ningú no sap com pot acabar el reguitzell de
despropòsits que acompanyen la tramitació de l'estatut a Madrid. I que ningú no
s'enganyi, per molts que siguem els que tenim clar que aquest NO pot ser de cap
manera el nostre estatut, la persuasió mediàtica dels mitjans farà la seva
feina, com ho va fer en un altre referèndum que molts recordem i en que un més
que creïble No es va convertir en un vergonyós Sí, em refereixo
al referèndum de l'OTAN.
Mentrestant, els més
satisfets i riallers són els del PSOE que veuen com el seu full de ruta
es compleix fil per randa. Amb un sol tret -el de l'estatut- pretenen matar
diversos pardals. El primer que pensen complir és la seva promesa -aquesta sí-
de deixar l'estatut més net que una patena i desactivar el desgast que
els produeix la deriva ultra del PP. Però encara pensen anar més enllà, en
aquest jocs d'escacs on ells sempre porten la iniciativa, no en va tenen tota
l'eficàcia persuasiva de l'Estat al darrere i d'aquesta manera sempre juguen
amb avantatge. El següent pas serà un canvi d'aliances a Madrid i a Catalunya.
Esquerra és un aliat incòmode per molts motius. Un, per l'aversió que la
formació republicana produeix en l'Espanya profunda, que és gairebé tota. I
dos, perquè prefereixen una aliança amb una coalició com CiU més acomodatícia a
la repartidora. Llavors veurem el veritable pacte de la Moncloa.
I el president Maragall? El president Maragall sap que ja li han posat data de
caducitat i que en un futur govern sociovergent ell serà el primer sacrificat,
per això mateix no ha d'estranyar ningú que a les darreries del seu regnat
intenti, almenys, finalitzar amb una mica de dignitat.
Tornem al començament, a
Madrid es freguen les mans mentre contemplen amb exultació la lluita fratricida
del nacionalisme català. Aquesta serà presumiblement l'única satisfacció que es
podran donar, perquè allò de resoldre el problema catalán per dècades o
per sempre, que s'ho treguin del cap. Encara que es faci el referèndum i guanyi
el sí, l'endemà mateix es veurà més diàfan que mai que res no s'ha resolt i que
la lluita continua ben viva. Fins i tot el president Maragall comença a
veure-ho clar.
Sociatas, convergents i peperos, han fet el que els ha donat la gana amb Catalunya, amb els catalans i amb l'Estatutet.
Estic plenament d'acord que la lluita segueix, ara cada cop ens mostren mes clar quin es el cami a seguir i quina es la meta: LA LLIBERTAT.
Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaagr!!!!!! Quina ràbia que em fan tots plegats!!!!! No tinc més comentaris... ;) SALUT!
No m'agrada aquest Estatut, tampoc m'agradava prou el del dia 30, exceptuant el tram que va forçar en Mas. No estic d'acord que en Maragall comenci a veure-ho clar. En Maragall només veu una cosa, que s'acaba el tripartit i s'aferra desesperadament a ERC.
Us vull recordar que en comissió, el que és va votar fa uns dies, va ser el text del Parlament, el PSC va votar en contra article, per article i ERC va tirar pilotes fora i ho va amagar convenientment, per fer creure a tothom que el que és votava en la comissió constitucional, era el pacte ZP/Mas.
ERC ens hauria d'explicar amb quins socis, és presenta a Madrid per aprovar un Estatut, quant sabia perfectament que votarien en contra, per que ho van dir al dia següent d'haver-se aprovat al Parlament, van dir que presentarien les mateixes esmenes que el PSOE i per què els hi continua premiant amb la Presidència de la Generalitat per haver-ho fet i a més ho amaga.
Tampoc no li faria cap mal reconèixer que el que tant havia criticat en Puigcercós, dient que a la defininició de Catalunya com a Nació, venia a dir "somos pocos i covardes" i ara som tots. I per acabar dir que el preàmbul no te cap valor jurídic, també és molt dir, ja que algú em podria dir per que és vota el que no te cap valor jurídic? ERC prou mentides!
Deixant de banda els elements simbòlics, especialment la definició de Catalunya com "nacionalitat", hi ha dos elements que cal tenir molt presents:
1. No hi ha cap motiu que eviti pensar que les noves competències tardaran menys de 20 anyets de no res a assumir-se, com ja va passar amb l'estatut del 79.
2. Tal com s'ha redactat el capítol financer, potser - i dic potser - el govern de Catalunya disposarà d'algun caleró més, però el dèficit fiscal continuarà exactament igual, perquè no hi ha previst cap mecanisme seriós que condueixi a limitar-lo, ni tan sols la simple obligació de publicar les balances fiscals!
Malgrat això, veig molt difícil que triomfi el no. Efectivament, la pressió dels partits acomodaticis sobre l'electorat serà brutal.
Crec que, com a màxim, podem aspirar a un SÍ exigu. Jo em donaria per ben pagat si aconseguíssim que el SÍ no superés el 25% del cos electoral.
I al dia següent, com dius molt bé, tornar a fer palés als espanyols que, d'haver resolt el problema catalán, res de res.
Engeguem-los a dida el mateix dia del "referèndum".
Ni sí ni no, tot el contrari: vota per la Independència de Catalunya.
Els estatuts només convenen a Espanya, que se'ls fotin on els hi càpiguen, nosaltres a la nostra.