Sense moure'ns d'Europa, la feina seria nostra per analitzar amb un mínim de coherència tots els conflictes nacionals latents, i àdhuc les tensions socials i econòmiques derivades de les successives ampliacions de la CEE i amb el nus gordià turc a les envistes, que per ara no ens decidim a entomar. Per no parlar de la mal resolta crisi dels Balcans, on els conflictes continuen soterrats a Kosovo i Montenegro i, fins i tot, en la mateixa Sèrbia post Milosevic "el carnisser dels Balcans". Una mica més enllà, a les portes mateix de casa, tenim el vesper enverinat del Caucas (1) on el renovat despotisme de la Rússia de Vladimir Putin, hereva digníssima de l'extinta URSS, continua aplicant l'amarga medicina de "terra cremada" a les seculars ànsies de llibertat d'aquells pobles. La mateixa Rússia que cada dia que passa intervé més en els afers, teòricament interns, de les repúbliques exsoviètiques de l'altra banda dels Urals. Els residus de l'antic Pacte de Varsòvia, que tenen a Bielorrússia, sota la mà de ferro del dictador Lukaixenko, i en Moldàvia, la nació més pobre del continent europeu i l'única que encara es regeix per un règim comunista, dos exponents del passat més recent.

Patim o ens beneficiem, depèn del costat que es miri, d'una allau migratòria sense precedents ni aturador provinent de l'Àfrica, fruit de mals endèmics i del miratge irresistible, per a ells, del nostre món desenvolupat. Àfrica, un continent proper i força desconegut amb una economia pobra i uns governs generalment corruptes, imposats, la majoria de les vegades, per nosaltres mateixos per tal de perpetuar l'explotació a que els hem sotmès des dels temps colonials. Conflictes i guerres, genocidis i neteges ètniques, fam endèmica i sequeres persistents que causen hecatombes descomunals, i que sembla que només en siguem conscients quan surten a la portada dels diaris o obren les notícies de la televisió, per la cruesa d'unes imatges esgarrifoses. Flaixos que no aconsegueixen remoure el nostre marasme moral. Les guerres són contínues o freqüents en tot el continent, en especial en la seva zona central. Les etiquetem dient que són el resultat de les delimitacions de fronteres imposades per la descolonització, però el cert és que més freqüentment són guerres civils sense cap propòsit ideològic, lluites de clans pel poder, pel control de les riqueses naturals o de l'aliment escàs. Molts dels actuals conflictes van néixer fa dècades. Ningú a Eritrea amb menys de quaranta anys d'edat coneix, per exemple, la vida sense guerra. Aquesta ha arribat a produir no sols la militarització de la societat, sinó també la infantilització del soldat, amb les seves terribles conseqüències. A Rwanda, en un conflicte l'origen del qual es remunta al segle XVI i que ha enfrontat a un poble guerrer amb un altre d'agricultor -tutsis i hutus- la xifra de persones assassinades el 1994 va ser com a mínim de 500.000. La caiguda de Mobutu al Congo, el 1997, va posar de relleu el fracàs d'un Estat que tenia tota l'aparença d'una fèrria dictadura i que des de llavors s'ha convertit en una orgia constant de sang i destrucció. Els diamants que es venen a Ambers potser hi tenen alguna cosa a veure. La misèria del Sudan silencia una guerra permanent on el nord, majoritàriament de confessió musulmana, massacra el sud negre i animista empenyent-lo a un forçat desplaçament. La nova guerra civil d'Angola (altre cop petroli i diamants) revela que no tan sols alimentava l'anterior l'enfrontament entre les dues superpotències. A Algèria, la guerra civil iniciada a partir de 1995 i causant de desenes de milers de morts, neix del fonamentalisme religiós però aquest aconsegueix el seu èxit gràcies a la pressió demogràfica i al fracàs econòmic d'un règim dictatorial. I aniríem seguint per les guerres de Libèria i Sierra Leone, pel conflicte inacabat del Sahara Occidental i l'etern endarreriment del "Pla Baker", donant la volta a tot el continent fins a concloure que les guerres i la desertització han produït només en l'Àfrica subsahariana vint-i-set milions de refugiats fins a l'any 2000, una xifra que aviat està dita.

Tot i el nostre parentiu amb antecessors explotadors, degut al nostre passat colonitzador, la realitat del continent americà encara ens cau una mica més lluny. Unes realitats nacionals sorgides en gran part de les guerres d'independència bolivianes, no amaguen, després de segles de genocidi, un ric mosaic indígena que es vertebra a tot el llarg de l'espinada andina, des dels australs mapuches fins als selvàtics maies de Chiapas i la seva rebel·lió zapatista, sense obviar les assimilades nacions índies d'Amèrica del Nord. Necessitaríem moltes pàgines per resseguir tanta idiosincràsia, riquesa cultural i patiment històric. Ara no és el cas. Com tampoc ho és el repassar les revolucions, guerres civils, actuals o immediates en el temps, amb un llarg rosari de dictadures militars, que tots guardem encara fresc a la memòria. Bolívia deu ser el cas paradigmàtic (més que no pas el peruà Alejandro Toledo) en que un indígena, Evo Morales, assoleix per primer cop ser el màxim mandatari de la nació. L'apel·latiu de "Gran Còndor" que li ha donat el poble Aymara no és res més que el ressorgiment de l'orgull adormit i que ara podem visualitzar en la bandera multicolor, que oneja en multitud d'actes d'una punta a l'altra del continent.

Però és en el vast continent asiàtic on més fàcilment ens perdem a l'hora d'intentar fer la més mínima anàlisi política. Des del pròxim orient fins a l'orient llunyà, passant per l'Àsia Central, tenim un inacabable trencaclosques de nacions -noves i antigues-, cultures, història, religions i maneres de ser diferents dins d'un amplíssim continent amb una diversitat geogràfica i diferències culturals sense fi. Si dins un territori relativament petit com és ara Palestina, hi cap tanta lletra escrita, sang vessada i tanta rancúnia secular entre pobles que, al cap i a la fi, tenen la mateixa arrel semita, que no farà augmentar el nostre desconcert quan més ens endinsem en les terres que antigament van recórrer els mongols de Gengis Khan, o les que més recentment dominava l'Imperi otomà? Ja no parlem de les dinasties xineses o de l'Imperi del Sol Naixent. Tampoc no cal repassar la història de les guerres recents al sud-est asiàtic, ni les més disperses, però no menys cruentes, de les illes del Pacífic, des d'Indonèsia fins a les Filipines, passant per l'encara fresc conflicte del Timor Oriental (ha fet falta un tsunami perquè molts ens assabentéssim de l'existència de l'ASNLF i del conflicte d'Aseh)

Per diverses raons, de fa temps m'ha interessat tot el relatiu als esdeveniments de l'Àsia Central i l'Orient Pròxim, també dit Orient mitjà. De Síria i el Líban fins a l'Iran, passant per l'Iraq i l'Aràbia, s'allarga aquest orient convuls, una terra rica en petroli i recursos naturals que des de dècades ha estat objecte de la cobdícia de molts. Les dictadures àrabs de diversos emirats i la teocràcia musulmana en són les principals detentores, la majoria d'elles nascudes després de la supressió de l'Imperi otomà. A l'Àsia Central, les noves repúbliques de Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i l'Uzbekistan, sorgides a ran de la descomposició de l'antiga URSS, i altres nacions com Afganistan, i també gran part del Pakistan, formen el gruix d'aquest ampli territori asiàtic. L'Afganistan, a l'ull de l'huracà de l'enfrontament entre les superpotències -comunista i capitalista- fins a principis dels noranta, havia estat l'escenari principal d'un cruel joc d'escacs. Un joc, una guerra d'interessos, que durant dues dècades i mitja va assolar el territori. Hem de recordar qui armava i sostenia el fonamentalisme dels mujahidin (guerrers lliurats a la jihad) que combatien als soviètics, els quals, a la vegada, sostenien un règim titella a Kabul. Hem de saber com el jove Bin Laden va ser finançat i infiltrat amb el beneplàcit de la CIA per encoratjar els combatents islamistes. Com després de la retirada dels russos, els antics aliats mujahidins feien la guerra entre ells, convertits en "senyors de la guerra", i com continuaven massacrant la població civil. Com un nou moviment islamista encara més radical anomenat taliban, sorgia de les madrasses pashtun del Pakistan i després de llargs i sagnants combats amb els "senyors de la guerra", es feia amb el poder (1999) a l'Afganistan, per implantar la interpretació més estricta de la sharia mai vista al món musulmà. A aquest nou poder va unir-se l'antic aliat occidental, Osama Bin Laden. No podem obviar el suport exterior que van rebre els nous radicals taliban, per part del Pakistan, de la l'administració Clinton, ja que aquests s'alineaven amb la política anti iraniana de Washington, però sobretot de la dinastia saudita (recordem que el mateix Osama està emparentat amb aquesta dinastia) delerosos d'exportar el wahabbisme a mig món. Els centenars de Toyota tot-terreny que utilitzaven els taliban en les seves razzies, armats fins a les dents, van ser pagats directament per l'Aràbia Saudita. Després dels fets de l'onze de setembre a Nova York i de la posterior invasió de l'Afganistan per part dels nord-americans i els seus aliats per tal d'enderrocar el règim talibà, no es pot dir que hagin canviat moltes coses per a la turmentada població civil (2). Actualment, el govern del president Hamid Karzai diríem que no controla gaire més enllà dels ravals de Kabul. La resta del país és un veritable regne de taifes a mans dels antics "senyors de la guerra", i la precària estabilitat es manté gràcies a la interposició de les forces internacionals sota mandat de l'ONU.

Per això mateix, no acabo de comprendre com a les nostres ciutats, aprofitant les manifestacions per recordar el tercer aniversari de la invasió de l'Iraq, es barregin perillosament els conceptes i es demani la retirada de les tropes espanyoles destinades a l'Afganistan, com si tot formés part del mateix joc imperialista. En el desencadenant de tot l'embolic asiàtic, alguna cosa hi té a veure la política messiànica del president Bush, però la realitat dels dos països es substancialment diferent. La nostra gauche divine més recent, sovint ha patit de portar el lliri a la mà sense adonar-se de la complexitat de la realitat. Si fa temps va perdre els referents de Pravda i l'Humanité, tampoc no s'ha dedicat a llegir el The Washington Post o Le Monde diplomatique. D'aquesta manera no m'estranya que un Confidencial escampés que Saura i Mayol anessin de compres a Gonzalo Comella mentre desenes de milers de catalans sortien al carrer el passat divuit de febrer.

(1) Vaig escriure en un post el 23 de setembre de 2004 : "Si no entenem ni el que passa a casa nostra, encara menys no podrem arribar a comprendre el que passa al vesper del Caucas. Per una banda, que si els ossets de religió cristiana ortodoxa, de l'altra els inguxos de religió musulmana sunnita, al costat els txetxens també musulmans, i a més, anihilats i desesperats (tots, dins la cotilla opressora de la Federació Russa); afegim-hi el suposat terrorisme internacional... i tenim un poti-poti que espanta. Qui en pot treure l'entrellat, d'aquest embolic?"

(2) El 9 d'octubre de 2004, amb motiu de les primeres eleccions presidencials directes del país des de la instauració de l'actual règim pactat a la Conferència de Bonn el 2001, ja vaig escriure un post (amb l'ajut dels butlletins que rebo d'ASDHA -Associació pels Drets Humans a l'Afganistan-, de la qual formo part des dels seus inicis-) que denunciava l'enrevessat panorama d'aquella turmentada regió centreasiàtica.

De tots és sabut que l'Àsia Central és un mosaic d'ètnies secularment enfrontades i irreconciliables, en part degut a l'il·lògic traçat de les fronteres post colonials. L'Afganistan n'és un bon exemple i els candidats als comicis també. Una mostra: Hamid Karzai, de l'ètnia pashtun, és l'actual president de l'Afganistan, escollit a la Conferència de Bonn el desembre de 2001, i ratificat en el càrrec el juny de 2002 per la Loya Jirga (Gran Consell). Compta amb el beneplàcit dels Estat Units, cosa que fa que algunes veus crítiques el considerin un titella del govern nord-americà. Una part de la població considera que Hamid Karzai és el millor candidat, o almenys el millor dels qui es presenten i no té un passat criminal. Fins i tot les membres de RAWA (Revolutionary Association of the Women of Afghanistan) reconeixen que, malgrat que elles no aniran a votar, Karzai és el millor dels candidats. Mohammad Yanus Qanooni, d'ètnia tajik. Un dels principals rivals de Karzai, es presenta com a candidat del partit Nuhzat-e-Mili Afghanistan. Col·laborador, als anys vuitanta, del partit fonamentalista Jamiat-e-Islami, liderat militarment per Ahmad Sha Masud (el llegendari "Lleó del Panshir" comandant en cap de l'Aliança del Nord, mort en un atemptat el 2001) i políticament per Borhanuddin Rabbani, tots amb crims de guerra a les seves espatlles. Després de la caiguda dels Taliban ha estat ministre de Karzai en diversos departaments. Com a ministre d'educació va imposar la separació de sexes a les escoles d'educació primària, malgrat que tradicionalment a l'Afganistan les nenes i els nens petits sempre havien anat junts a la mateixa classe. Abdul Rashid Dostum, és uzbek. Controla la zona nord-oest de l'Afganistan com a implacable senyor de la guerra que és. Compta amb una potent milícia militar que va contribuir a la destrucció de Kabul i la matança de civils a començament dels noranta. Mohammad Muhaqiq, d'ètnia hazara. Responsable de part de la destrucció de Kabul durant els anys noranta. Se'l considera un criminal de guerra. Ha estat ministre de Planning (relació amb les ONG) del govern de Karzai fins al 7 de març del 2004.