No crec en les casualitats. Fa temps que m'estranyava moltíssim la paràlisi i estancament de la política basca. I ara ja ho veig tot clar.
Quina casualitat, oi?, que pràcticament l'endemà mateix de l'aprovació del text del "nou" Estatut de Catalunya a la Comissió... justament quan el text ha quedat gairebé fixat a falta de quatre serrells, justament després d'això... ETA anuncia un alto el foc permanent i Zapatero i Ibarretxe reaccionen immediatament per a encetar el procés de pau i amb cara de saber-ho tot des de molt abans.
Els espanyols, i més encara els seus dirigents, sempre han tingut clar que el principal perill no era la possible marxa dels bascos (al cap i a la fi, gairebé no en reben diners), sinó la marxa dels catalans (que som espoliats cada any de manera escandalosa i que tenim demogràficament i geogràficament un pes molt més important). Parlant clar: estar sense els bascos (sense tots els bascos, inclosa Navarra) ja ho estan ara, a efectes pràctics. Però estar sense els catalans (sense tots els catalans, de sud a nord) Espanya no ho pot tolerar perquè se li desmunta la paradeta, es queda sense poder mantenir el nivell de vida a què s'han acostumat amb els diners procedents dels Països Catalans i de la Unió Europea.
Així doncs, la jugada està ben clara: emmerdar-ho tot ben emmerdat amb l'Estatut de Catalunya i que al final hi hagi tants pantalons abaixats com sigui possible, pactar un Estatut del País Valencià absolutament humiliant, i aleshores, l'endemà de tenir-ho ja tot ben encarriladet... encetar el procés de pau amb els bascos, parlant de coses que faran avergonyir i emmudir la nostra classe política. Perquè el procés de pau basc no existeix sense dues columnes fonamentals: l'autodeterminació (nou estàtus polític-jurídic i referèndum) i la territorialitat (inclusió de Navarra i Iparralde en les converses), perquè recordem que el concert econòmic ja el tenen fa més de dues dècades. És a dir, resumint, negociació política d'alt nivell, conceptes d'una altra òrbita, comparats amb la vergonya col·lectiva que suposa estar parlant del 50% de l'IRPF, la gestió de l'aeroport del Prat o si els jutges han de conèixer el català. Sense comentaris.
Hi haurà molts catalans que no entendran res. D'altres que es quedaran amb cara de babaus (la majoria). I d'altres que simplement veurem una mostra més que, amb aquests polítics que tenim, no aconseguirem res més que avergonyir-nos. Hem de ser capaços de fer una neteja mental general, mirar els nostres polítics amb els ulls que es mereixen, de menyspreu, en just pagament a la seva baixesa moral, i exigir-los que si no són capaços de liderar l'empenta política que ens ha de portar a l'alliberament (que ja és prou evident que no poden fer-ho) que es vagin buscant urgentment una altra feina, si és que algú els vol contractar per a fer res.
Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
http://www.catalunyaaccio.org
És evident que aquestes paraules fan mal als polítics catalans, que es veuen reflectits com són. Els fa mal, perquè a ningú li agrada ser descobert, en ple carnaval, treient les màscares i veure que darrera de les màscares no hi ha cares! Són titelles...res més que això.
Són pura màscara, i ja és hora d'emprendre accions. Volem realitats pel nostre país i no fum.
Al principi pensava que CiU havia sigut massa "naiv" amb aquest pacte precipitat.
Però ara ho tinc molt, però que molt clar: és TOTA la classe política catalana la que ens està prenent el pél. És evident que tot això ha sigut pur teatre, que darrera d'aquest pacte hi és TOTA la classe política catalana i espanyola (incluent CiU, PSC, ERC, ICV i PPC, PP, PSOE).
Cadascú té els seus motius per estar satisfet:
1) al PSC no els agradava l'Estatut aprovat, però van posar la següent condició: que fòs CiU qui pactés amb Zapatero les rebaixes, per quedar al marge i després poder excusar-se amb: "No he sigut jo qui ho ha rebaixat!", i així intentar atreure alguns vots nacionalistes de CiU, agafant una posició ambígua típica de la CiU de Pujol.
2) a CiU els va molt bé intentar recuperar alguns vots del PPC, sobre tot per quedar bé davant l'empresariat català, en teoria un conjunt de persones a qui no els va bé la independència de Catalunya. Bé, l'han tornat ha fallar (per no dir una altra cosa): als empresaris catalans ens aniria molt bé la independència, ja que tindríem millors infrastructures.
A més a més, es creuen que per sortir a la foto ara es poden dir "estadistes". Jo tinc una altra paraula reservada per a ells.
3) recupero una part d'un article que va sortir en aquesta pàgina. ICV va a negociar quelcom amb el PSOE. El PSOE els diu un NO rotund, ...i ICV accepta. Patètic! (Després d'això vaig haver de tornar a buscar la paraula "negociar" en un diccionari, no fòs cas que tingués un concepte equivocat...)
4) ERC volia quedar bé davant els seus electors independentistes. No quedava bé votar a favor de l'Estatut, si la gent volia la independència. Per això ja els va bé que la negociació de l'Estatut hagi sigut un autèntic fracàs. Mentrestant, no ho oblidem, han donat un suport incondicional al PSOE a Madrid. La pregunta és: A CANVI DE QUÈ???
Doncs això, la política d'ERC ha sigut un suport incondicional. Res més. Apart d'una acció de "pataleta" davant la COPE, no arriben a més...
No crec que sigui aquesta la classe política que busquem els catalans.
I ara, puc tornar a reescriure una frase. Havia dit: "Cada partit té els seus motius per estar amoinat." Bé, ara ja podem dir: "Cada partit té molts motius per estar insatisfet, sobretot perquè la gent a Catalunya està molt emprenyada amb ells. Han de recordar que han sigut els ciutadans qui els ha donat els vots i les cadires, els seus sous, etc. O reorienten l'estratègia cap a la independència, o hauran de deixar els seus càrrecs."