Aquest migdia hem dit adéu a en Jaume Rafart, que va morir dissabte, de sobte, quan cap mal presagi ho avançava. [...]Ha estat una cerimònia senzilla i pensada, amb peces i intervencions –literàries i musicals, de familiars i amics– mesurades i sentides. I, en el sentit més ple i millor del terme, patriòtica. Ben bé, si això fos imaginable, com ell –metòdic, flegmàtic i irònic com era– l'hauria volguda.
En Rafart ha mort després de fer molta feina i quan encara n'hi ha tanta per fer. Espero que des de l'Opinió sabrem continuar-ne fent, entre tots, recordant el seu exemple de generositat i tossuderia. Com quan insistia, amb tan bones maneres i sense que ningú s'hi pogués enfadar, cada vegada que s'havia d'emparaular el servei d'un hotel o d'un restaurant, a demanar que l'aigua o el vi fossin del país. És a dir, que això es notés a l'etiqueta. I gairebé sempre se'n sortia.
En Rafart ha mort després de fer molta feina i quan encara n'hi ha tanta per fer. Espero que des de l'Opinió sabrem continuar-ne fent, entre tots, recordant el seu exemple de generositat i tossuderia. Com quan insistia, amb tan bones maneres i sense que ningú s'hi pogués enfadar, cada vegada que s'havia d'emparaular el servei d'un hotel o d'un restaurant, a demanar que l'aigua o el vi fossin del país. És a dir, que això es notés a l'etiqueta. I gairebé sempre se'n sortia.
