En un respir ja ha passat la primera setmana (i un dia) i com qui diu demà ja comencen les classes. Mai hi havia hagut un inici de curs tan “apretat”, i apressat. Tot i així, m’ha semblat percebre entre els mestres una certa il·lusió i una excitació, que també podria ser neguit, davant d’un nou cicle que es repeteix cada any, però que cada any és diferent. Hi ha novetats importants, i algunes incerteses (els canvis polítics poden ser positius, però en educació de vegades són frustrants i generen confusió, el que menys necessita l’escola).
Falten taules, falten cadires i falten mestres. Però totes les escoles, o gairebé, començaran el proper dimarts. Una primera constatació en aquest nou curs, per no parlar de “barracons”, sisenes hores o immigració, és que el col·lectiu de mestres s’ha convertit de la nit al dia en el sector laboral més ben ocupat i probablement més ben pagat a la seva edat. Un noi o una noia de 21 o 22 anys, acabat de sortir de la facultat, pot tenir avui un contracte anual a l’administració pública, amb un sou gairebé dosmileurista. El mestre que avui no treballa és perquè no vol (i vigileu els que no sou mestres perquè ja es busquen succedanis). Serà interessant veure com assimila i integra el sistema tota aquesta nova fornada així, d’una sola tacada.
No sé com ens ho faríem si tinguéssim exàmens de setembre; és evident que no són compatibles amb aquest calendari. Tot i així, i malgrat que nombrosos estudis, rigorosos, conclouen que els exàmens de setembre, com les repeticions, són molt costosos pels estudiants, per les famílies i pel sistema, i els resultats (en termes d’aprenentatge) són molt minsos, moltes persones, professors, els defensen. De fet la LOE permet que cada comunitat autònoma els pugui establir al juny o al setembre.
Jo per ara plantejaré només una objecció: si l’escola és l’espai on no es fan diferències entre els estudiants i es compensen, o s’intenta, les desigualtats socials de manera que tothom rep, en teoria, els mateixos ensenyaments, no hi ha res més desigualador que deixar en mans de cada família, i dels seus recursos econòmics, l’aprenentatge, el reforç o el repàs que caldria garantir durant l’estiu per tal que davant dels exàmens de setembre tothom tingués les mateixes oportunitats (una altra cosa són els treballs, o les tasques d’estiu que no comporten una acreditació, una nota, de la que de vegades depèn el futur). Només se m’acudeix un solució per garantir la igualtat d’oportunitats: que l’escoles estiguessin obertes tot l’estiu i els mestres treballessin per torns durant una part de les seves vacances. Si algun sindicat dels que defensa els exàmens de setembre inclou aquesta proposta en el seu programa potser jo també els votaré.
PS 1. Jordi: és el teu torn.
PS 2. Leo Bassi estarà al Capitol les properes setmanes. Anar-lo a veure pot ser una bona manera d’estar al costat de la llibertat d’expressió.
i, per tant, et puc dir que, amb exàmens o sense, els resultats són molt semblants. Estic a favor dels exàmens de setembre (almenys, a batxillerat no han desaparegut mai, cosa que "prova" la seua necessitat. Ara a Secundària Obligatòria no sé què dir-te: si no fan res durant el curs, què han de fer per setembre?
Una cosa més: parles de dosmileuristes (mestres), no vull contradir-te. Però el curs passat un professor de filosofia en pràctiques (havia aprovat l'oposició al juny i era tutor d'un 4t d'eso) li vaig preguntar quin era el seu sou. La resposta va ser uns 1.600 euros (impartint secundària i batxillerat). Considerava que era un bon "pastó" per al cobrava de "becari" a la facultat. Però, si ho comparem amb els sous mitjans europeus (i no vull dir res de les hores dels "paletes", etc.), voleu dir que estem tan ben pagats? Bo, ja està bé de temes venals per avui.
Bona nit.
Encantat de saber de tu.
El terme dosmileurista és una exageració, però no em negaràs que acabar de sortir de la facultat i trobar una feina per tot l'any amb el sou net de 1.600 € està molt per sobre del que es diu quan es parla de mileuristes.
Jo només volia assenyalar el curiós fenomen que s'ha produït a Catalunya amb la implantació de la sisena hora, generant l'atur "zero" en tot el col·lectiu de mestres, també entre els més joves, (a primària, a secundària encara no, tot i que s'estan aplicant fòrmules per permetre que llicenciats d'algunes especialitats també puguin treballar a primària). Només una dada: en una delegació territorial, ahir hi havia més de 150 vacants per cobrir; només es van presentar 50 persones que van sortir totes amb un contracte sota el braç. El problema ara se'l torben algunes escoles on falten mestres.
Probablement serà una situació transitòria, però no s'havia donat mai. Per altra banda, tan de bo que tots els mestres puguessin ser dosmileuristes, no creus?
De fet tot depèn de la concepció que es té sobre l'avaluació. Si creiem que l'avaluació és un procés continuat, que valora la progressió, el treball quotidià i la capacitat d'usar el coneixement, sembla evident que no n'hi ha prou amb un exàmen (al setembre, al juny o en qualsevol altre moment). Si, en canvi, es té una concepció de l'avaluació fonamentada en els coneixements que es poden valorar en un examen, aleshores té sentit la recuperació amb una o diverses proves escrites. En la meva opinió, a l'ensenyament obligatori l'avaluació ha de ser el procés que esmentava i per tant no tenen sentit els exàmens de recuperació. Deixant de banda la discussió sobre la igualtat d'oportunitats, el negoci extra que suposaria per a molts centres privats poder fer classes durant el juliol i l'agost, o si la restauració dels exàmens de setembre suposaria promoure o no la cultura de l'esforç (això de "l'esforç" potser mereix una secció única del blog) , la experiència que jo he viscut és que un percentatge molt alt dels nois i noies que no aprovaven al juny no es presentaven o no aprovaven al setembre.
Una altra cosa seria parlar d'una prova escrita (o un conjunt) que tingués com a objectiu la promoció a una etapa no obligatòria (de 4t d'ESO a batxillerat o per accedir a cicles formatius)o l'entrada a la universitat (selectivitat) o l'assoliment d'una determinada etapa educativa. En aquest cas es poden justificar convocatòries extraordinàries (setembre, febrer o quan calgui) que donin noves oportunitats a promocionar.
A profes.net hi ha un debat sobre el tema. Crec que no són útils per diversos motius, la majoria ja els heu dit:
- el que no s'aprén en un curs difÃcilment s'aprendrà en un estiu, sense el professor titular i amb vacances i calor
- si es busca ajuda extra, compten massa els recursos econòmics de les famÃlies
- com que els alumnes només estudien (si ho fan) els darrers dies d'agost, s'ha de baixar el nivell dels exà mens per aprovar algú
- suposa un problema afegit a la posada en marxa de curs per part dels professors
-l'avaluació contÃnua dura un curs, no més (com avaluem per exemple l'actitud de l'estiu?)
- les vacances han de ser fonamentalment temps de lleure per als alumnes
- passar de curs "net" pot ser un estÃmul per esforçar-se quan toca, durant l'any
- la majoria de suspensos no depenen d'un o més exà mens, sinó que mostren un desfassament de nivell que se soluciona estudiant de memòria un temari sinó posant-hi remei amb ajudes extres a l'escola i a casa
No sé tengo unas dudas,
¿Tenemos cifras sobre los aprobados/suspensos en septiembre? Si existen aprobados, será porque el profesorado ha estimado que se cumplen los objetivos educativos, sino es así, también habría que ver cuáles son los criterios de evaluación que se utilizaron en junio.
Si las condiciones sociales suelen correlacionar con los peores resultados académicos, no se podría entender los exámenes de septiembre con una oportunidad extra para la población más desfavorecida.
En el consejo escolar que participé hace dos años, decidimos por mayoría del profesorado y de los padres/madres y alumnado convocar los exámenes en septiembre y los resultados de alumnos y alumnas aprobados, aunque no mayoritaria, permitió que algunos pudieran promocionar de curso.
¿Podemos olvidarnos de los efectos selectivos de la evaluación en la educación obligatoria? Si septiembre permite saltar esta barrera a algunos alumnos, podemos desecharlo.
En fin no lo tengo claro, pero desde luego, sin pensar que los exámenes de septiembre son la solución del fracaso escolar, ni de una enseñanza de calidad, sí que creo que en según que situaciones pueden ayudar a algunos alumnos y alumnas.
Un saludo. Andrés
Yo también tengo dudas, Andrés. Cada vez más, y en educación creo que es lo razonable, hay pocas certezas incuestionables. Tu apuntas el tema más delicado, que yo también sugerí: los criterios de evaluación.
Creo que en general, los datos de los estudios sobre el tema señalan que los examenes no son un factor que incida mucho en la disminución del fracaso, pero habría que buscar las fuentes originales (ahora no los tengo a mano).
Sobre que algunos alumnos suspendidos en junio pueden aprobar en septiembre, es evidente que cualquier medida no tiene efectos unívocos: lo que no és útil para una mayoría, puede ser vital para otros, pero yo le daría la vuelta a tu pregunta: si no hubiera exàmenes de septiembre, cuántos de los alumnos que suspendieron en junio no podrían haber aprobado en junio, incluso aplicando estrictamente los criterios de evaluación, pero de una forma razonable teniendo en cuenta que hablamos de ducación obligatoria.
Es un placer. Saludos. Àngel.
Estic d'acord amb totes les raons que exposes (no he trobat el lloc de profes.net on es parla dels exàmens).
Insisteixo en el tema de les repeticions perquè em sembla que tenen moltes coses en comú. Precisament avui he sentit a l'Alejandro Tiana (secretari d'estat d'educació) refereir-se a l'últim informe de l'OCDE dient que ... el nostre país -Espanya- és un dels que té més "fracàs" (a què ens referim quan diem "fracàs"?) i també un dels que presenta més repeticions; ergo ... les repeticions no són la solució al "fracàs". També ha dit que la realitat del país no es correspon amb un 30 % de "fracassats" socials i que, per tant, el problema està en el sistema, en el currículum (i jo dic: en l'avaluació, en el què i en el com els professors avaluen ...).
Aquest tema és molt rellevant, i delicat, políticament incorrecte per molts que el podrien veure provocador, perquè afecta una de les fonts d'autoritat (en aquest cas "autoritat = poder") del professorat, que encara, es vulgui veure o no, és qui té la paella pel mànec. Però crec que és un dels rovells de l'ou (no l'únic, certament) de les disfuncions del nostre sistema.