ginsberg |
dissabte, 23 de setembre de 2006 | 20:58h
La pàmfila aquella de la que no recordo el nom li deia a en Ryan O'neill, amarada de veu tremolosa, "amar significa no tener que decir nunca lo siento". 1+1 no fan 1. "Som un"?. 1+1, matemàtiques com a bandera, fan 2. De sempre.
Aquí estem doncs, acompanyats, rient-nos dels estereotips que hem identificat i desacralitzat...atents als que encara hauran de batejar-se.
I mentrestant, les xancles respiren desde el balcó, i es netejen amb la pluja.
'Packs familiars al supermercat, "pack ahorro", pizzes grans que s'han de menjar entre dos, envasos de caldo per a dues sopes...i les paelles no te les cuinen si no són un mínim de dues raccions.
Tot ens empenta a completar-nos. Per als anglesos, s'és una parella (couple), però no pots parlar de la teva parella com a parella, sinó com a company (partner). La paraula parella, doncs, de per si, necessita del binomi tu-i-jo.
Hi ha gent solitària, tots ens hem sentit sols o encara pitjor, hem sentit buidor acompanyats. I la succió de la companyia és poderosa, doncs són pocs els plaers que una persona sola pot disfrutar per ella mateixa si no és en el context urbanita. Tots tenim petites fronteres que, si volem ser valents, hem de creuar tard o d'hora per descobrir que la companyia ha de ser desitjada desde una solitud disfrutada. 1+1=2.
Les meves: anar al cinema, anar a un concert, sopar a un restaurant, viatjar, fer una reserva d'hotel...sola. Ja he presentat passaport a la majoria d'elles. La més sonada, anar al concert d'Eric Burdon al Luz de Gas. De primera, miro al meu voltant per comprovar qui repara en la meva situació. Ningú. Demano un vi blanc i encadeno cigarretes mentres la mirada no reposa a cap lloc més de dos segons. Però surt Burdon a escena, i recordo totes les coses que he deixat de fer per ell, i recordo tot el que havia oblidat per ell, i recordo que jo abans mai hagués oblidat per ell...ni per ningú. I em puja l'alegria pel coll. Aquesta sensació de triomf personal em va recòrrer les venes com una potent droga, i no he viscut mai un esdeveniment amb tanta eufòria com aquell. Ho havia fet, sense ell. Ho havia fet sola, com tot el que significava compartir amb ell.
Han seguit més concerts, més actes i més esdeveniments que m'he negat a deixar escapar perquè no trobés qui m'acompanyés. Perquè ja m'havia trobat companya, i m'agradava acompanyar-me. Aquest cognosciment portà a una alliberació total, doncs com aquella peça de dominó que al caure crea una reacció en cadena, jo vaig estirar les ales i, desentumint-les, vaig reaprendre a volar.
No vull formar part de cap 1, de no ser que sigui com a component d'una suma. No vull formar cap parella en la que no segueixi tenint un nom. No vull una companyia que no entengui que la desitjo desde la llibertat.
I ara, serveix-me una copa de vi, les xancles estaran la mar de bé.
Tot ens empenta a completar-nos. Per als anglesos, s'és una parella (couple), però no pots parlar de la teva parella com a parella, sinó com a company (partner). La paraula parella, doncs, de per si, necessita del binomi tu-i-jo.
Hi ha gent solitària, tots ens hem sentit sols o encara pitjor, hem sentit buidor acompanyats. I la succió de la companyia és poderosa, doncs són pocs els plaers que una persona sola pot disfrutar per ella mateixa si no és en el context urbanita. Tots tenim petites fronteres que, si volem ser valents, hem de creuar tard o d'hora per descobrir que la companyia ha de ser desitjada desde una solitud disfrutada. 1+1=2.
Les meves: anar al cinema, anar a un concert, sopar a un restaurant, viatjar, fer una reserva d'hotel...sola. Ja he presentat passaport a la majoria d'elles. La més sonada, anar al concert d'Eric Burdon al Luz de Gas. De primera, miro al meu voltant per comprovar qui repara en la meva situació. Ningú. Demano un vi blanc i encadeno cigarretes mentres la mirada no reposa a cap lloc més de dos segons. Però surt Burdon a escena, i recordo totes les coses que he deixat de fer per ell, i recordo tot el que havia oblidat per ell, i recordo que jo abans mai hagués oblidat per ell...ni per ningú. I em puja l'alegria pel coll. Aquesta sensació de triomf personal em va recòrrer les venes com una potent droga, i no he viscut mai un esdeveniment amb tanta eufòria com aquell. Ho havia fet, sense ell. Ho havia fet sola, com tot el que significava compartir amb ell.
Han seguit més concerts, més actes i més esdeveniments que m'he negat a deixar escapar perquè no trobés qui m'acompanyés. Perquè ja m'havia trobat companya, i m'agradava acompanyar-me. Aquest cognosciment portà a una alliberació total, doncs com aquella peça de dominó que al caure crea una reacció en cadena, jo vaig estirar les ales i, desentumint-les, vaig reaprendre a volar.
No vull formar part de cap 1, de no ser que sigui com a component d'una suma. No vull formar cap parella en la que no segueixi tenint un nom. No vull una companyia que no entengui que la desitjo desde la llibertat.
I ara, serveix-me una copa de vi, les xancles estaran la mar de bé.
Discrepo dear ginsberg! O millor dit: no combrego amb tu... Per a mi l'ideal és l' 1+1=3. La teva vida, la seva i la conjunta. O sinó perquè estaries amb algú altre si no comparteixes res?
Ostres Piga, no deixes de tenir raó però jo ho veig de la següent manera: sa vida, ma vida i moments en que conflueixen. Compartir, sí, però seguim sent ell i jo. Si el que visqués amb ma parella tingués una entitat diferent al que som ell i jo com a individualitat...podríem dir que aquest "3" és quelcom diferent al que som com a persones? És a dir: junts som diferents?