Ahir, 20 de novembre de 2006, va morir Robert Altman, als 81 anys d'edat.
Ens deixa, en herència:
M*A*S*H (1970)... McCabe & Mrs. Miller (1971)... El llarg adéu (1973)... Lladres com nosaltres (1974)... Nashville (1975)... Buffalo Bill and the indians (1976)... Popeye (1980)... Streamers (1983)...Vincent and Theo (1990)... The Player (1992)... Short Cuts (1993)... Prêt-à-porter (1994)... Kansas City (1995)... Cookie's Fortune (1999)... Gosford Park (2001)... A Prairie Home Companion (2006).
Tot i que no he vist totes les seves pel·lícules, en destacaria tres: Mc Cabe & Mrs. Miller (un western crepuscular amb tocs existencialistes), El llarg adéu (el començament de la pel·lícula el trobo fascinant i completament surrealista), i sobretot Short Cuts (un film pioner que va reflectir perfectament el món depriment dels personatges dels relats de Raymond Carver).
Realment, Short Cuts ha resultat un film pioner, perquè gairebé ha caracteritzat una línia de treball al cinema, una mena de subgènere autoral, la que consisteix a compondre una globalitat a partir de retalls molt ben entrelligats. Tant és així, que, per exemple, en descriure un film com Crash (Paul Haggins) ja solem dir: és -o fa- com Altman a Short Cuts i tots ens entenem. Esclar que sovint també se sent gent que diu: "vol fer com Altman a Short Cuts i es queda curt".
De ben segur, Altman no va ser pas el primer cineasta de collage milimètricament encaixat; però és el que li ha donat categoria. Si més no, el seu Short Cuts n'ha esdevingut l'emblema.
Són curioses aquestes coses. Mira, enguany a Canes, he pogut veure 2:37, un film australià, de Murali K. Thalluri, que fa amb l' Elephant, de Gus van Sant, el que Crash feia amb Short Cuts. Jo, que no sóc gaire amant d' Elephant, vaig adonar-me, Thalluri havia trobat en Elephant la manera d'expressar la seva pròpia perplexitat davant les tensions, a vegades tràgiques, amb què es viu l'adolescència. Certament, arriba gairebé a la clonació i no té la maduresa artística del cineasta de Portland; però, vés per on, Thalluri m'ha fet evident que Gus van Sant, jugant amb els plans de llarga durada i moviment de càmera, la repetició des de punts de vista diferent, saltant endavant i endarrere amb el temps... pot haver configurat una altra línia de treball, una mena de nou subgènere "a la Elephant".
Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula.
El somni;
Vicky Cristina Barcelona;
Che.L'argentí;
California dreamin';
A Bruges;
Promet-m'ho;
Alè;
Un crim americà;
Fay Grim;
Elegy;
De l'altre costat;
Sweeney Todd;
Hi haurà sang;
Llum silenciosa;
Lluny d'ella;
Juno;
No Country for Old Men;
L'escafandre i la papallona;
Cap a terres salvatges;
Savage Grace;
... i més
Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski
Tot i que no he vist totes les seves pel·lícules, en destacaria tres: Mc Cabe & Mrs. Miller (un western crepuscular amb tocs existencialistes), El llarg adéu (el començament de la pel·lícula el trobo fascinant i completament surrealista), i sobretot Short Cuts (un film pioner que va reflectir perfectament el món depriment dels personatges dels relats de Raymond Carver).
Realment, Short Cuts ha resultat un film pioner, perquè gairebé ha caracteritzat una línia de treball al cinema, una mena de subgènere autoral, la que consisteix a compondre una globalitat a partir de retalls molt ben entrelligats. Tant és així, que, per exemple, en descriure un film com Crash (Paul Haggins) ja solem dir: és -o fa- com Altman a Short Cuts i tots ens entenem. Esclar que sovint també se sent gent que diu: "vol fer com Altman a Short Cuts i es queda curt".
De ben segur, Altman no va ser pas el primer cineasta de collage milimètricament encaixat; però és el que li ha donat categoria. Si més no, el seu Short Cuts n'ha esdevingut l'emblema.
Són curioses aquestes coses. Mira, enguany a Canes, he pogut veure 2:37, un film australià, de Murali K. Thalluri, que fa amb l' Elephant, de Gus van Sant, el que Crash feia amb Short Cuts. Jo, que no sóc gaire amant d' Elephant, vaig adonar-me, Thalluri havia trobat en Elephant la manera d'expressar la seva pròpia perplexitat davant les tensions, a vegades tràgiques, amb què es viu l'adolescència. Certament, arriba gairebé a la clonació i no té la maduresa artística del cineasta de Portland; però, vés per on, Thalluri m'ha fet evident que Gus van Sant, jugant amb els plans de llarga durada i moviment de càmera, la repetició des de punts de vista diferent, saltant endavant i endarrere amb el temps... pot haver configurat una altra línia de treball, una mena de nou subgènere "a la Elephant".
Grpacies pels comentaris