Em pregunto sovint per què tenen tanta pressa els joves, per què estan fascinats per la velocitat, per què corren i corren -noctàmbuls, borratxos d'ansietat- tot esprement un present que de seguida se'ls esmuny com aigua entre les mans...
M'ho pregunto retòricament. Jo he estat jove i conec la resposta. Són les hormones, la fam d'experiències noves, la curiositat inherent a l'edat, la set insadollable d'horitzons inexplorats... La joventut és una confusió que malda per aclarir-se.
Comptat i debatut, tant córrer per arribar massa aviat a la conclusió fatídica, per adonar-te que tot està vist i que no hi ha res de nou sota el sol, tret de la muntanya immensa de les desil·lusions que t'aclapara fins a l'escepticisme, tret de la certesa que assegura que tot és incert i que, fet i fet, la vida és una camí ben rutinari, ben magre, ben absurd...
Massa de pressa per assolir la lucidesa: no cal córrer tant per ensopegar de cara amb el mur de les decepcions inevitables bastit amb les pedres esmicolades de totes les ficcions adolescents...
Però no pots dir mai a un jove: "no corris". El jove ha d'aprendre a equivocar-se. L'error és una teràpia negativa que pot produir resultats molt positius. Viure és espifiar-la sistemàticament. El repertori de cagades que un humà pot perpetrar sempre és limitat. El jove la caga veloçment. Després, quan maduri, quan faci trenta o quaranta anys, ja no correrà tant. Aprendrà a assaborir els instants sense cremar-los. Madurar és això: tenir un passat oblidable, viure el present amb calma i somiar poc, gairebé res... sense esperar gran cosa del futur.
No enyoro ni envejo la joventut. Cada cop camino més a poc a poc. No estic segura de voler arribar enlloc. Sóc el fruit madur de tots els meus errors.
Una darrera pregunta retòrica: Si els ocells distingeixen les figues madures de les verdes... ¿Com és que els humans s'estimen més mossegar les verdes? ¿Com és que hem mitificat la immaduresa?
