croatcatala |
dilluns, 11 de desembre de 2006 | 17:37h
La moda és demanar que TV3 i, en general, tots els mitjans de
comunicació catalans de titularitat pública, "reflecteixin la realitat
social" incorporant el castellà. Així, és habitual que per cobrir una
notícia del "manual del buen progre" dels Telenotícies (aquelles perles que ens incrusten just després dels anuncis), s'entrevisti a
ciutadans castellanoparlants, quan n'hi ha a dojo que podrien donar la
mateixa (i normalment intrascendent) opinió en llengua catalana. També
en entrevistar gent per cobrir una notícia o un reportatge no se'n fa
cap selecció per motiu de la llengua, i fins i tot en les sèries de
producció pròpia s'intenta incorporar persones que s'expressin en
castellà. Tot sigui en benefici del realisme social, és clar.
Fa uns anys, al Gran Hermano musical anomenat "Operación Triunfo", una concursant (Beth Rodergas) es va sorprendre en sentir com la seva mare se li adreçava en castellà. Després van mig arreglar-ho, però seguim veient com en tota mena de "reality shows" emesos per canals públics i privats els concursants catalanoparlants s'expressen entre ells en castellà, així com amb presentadors que són del nostre país. No cal dir que quan una notícia esdevinguda a Catalunya és coberta per a tot l'Estat, les entrevistes a peu de carrer es fan exclusivament en castellà. Per no parlar dels polítics i personatges rellevants catalanoparlants que, exceptuant sorolloses excepcions (Montserrat Tura, recentment), no tenen problema a donar les oportunes explicacions en castellà, si cal repetint frases ja dites en la llengua pròpia. Són fets quotidians, gens sorollosos, que de tant habituals han arribat a ser normals. Per què?
No seria també positiu que els mitjans de comunicació d'àmbit estatal presentessin la realitat catalana "tal i com és", és a dir, bilingüe? ¿Quin terrible esforç representaria subtitular les interessants declaracions de José Montilla en roda de premsa, les profundes reflexions de Carles Puyol després d'una victòria decisiva, o les argumentades impressions d'una veïna de Sant Fruitós després de l'atracament d'una joieria? Si tant els costa llegir, que les doblin, que al capdavall ja ho fan quan parla algú estranger; però mai fan veure que aquell estranger parli castellà.
Evidentment, l'explicació no té cap relació amb l'esforç i sí amb les intencions. El missatge és clar: el català està molt bé i queda molt bonic, però si volem comunicar-nos amb l'exterior, hem de saber i parlar castellà. Ras i clar. No hi ha absolutament cap altre motiu per adulterar la realitat catalana amb aquests comportaments.
La lluita nacional també es lliura a través de la llengua, en sentit figurat i també literal; i no suposaria gaire bel·ligerància un simple "si no ho entenen, subtitulin-ho" per part del famós o del ciutadà anònim, quan el periodista de torn li demana que es passi al castellà per poder emetre el que diu per a tota Espanya. La qüestió dels realities és més complicada però passaria per fer-ne soroll, com es va fer en el seu dia amb la Beth i la seva mare. Ara que ERC és decisiva a tot arreu, i CiU malda per ser la casa gran del catalanisme, ho tenen ben fàcil; els regalo la idea. I si realment a Espanya no estan disposats a canviar aquesta manera de pensar, capgirem l'argument i exigim-los una TV3 que silencïi el castellà parlat a Catalunya. O tots moros, o tots cristians.
Com podem aspirar a lluites més decisives, si ni aquesta l'afrontem?
Fa uns anys, al Gran Hermano musical anomenat "Operación Triunfo", una concursant (Beth Rodergas) es va sorprendre en sentir com la seva mare se li adreçava en castellà. Després van mig arreglar-ho, però seguim veient com en tota mena de "reality shows" emesos per canals públics i privats els concursants catalanoparlants s'expressen entre ells en castellà, així com amb presentadors que són del nostre país. No cal dir que quan una notícia esdevinguda a Catalunya és coberta per a tot l'Estat, les entrevistes a peu de carrer es fan exclusivament en castellà. Per no parlar dels polítics i personatges rellevants catalanoparlants que, exceptuant sorolloses excepcions (Montserrat Tura, recentment), no tenen problema a donar les oportunes explicacions en castellà, si cal repetint frases ja dites en la llengua pròpia. Són fets quotidians, gens sorollosos, que de tant habituals han arribat a ser normals. Per què?
No seria també positiu que els mitjans de comunicació d'àmbit estatal presentessin la realitat catalana "tal i com és", és a dir, bilingüe? ¿Quin terrible esforç representaria subtitular les interessants declaracions de José Montilla en roda de premsa, les profundes reflexions de Carles Puyol després d'una victòria decisiva, o les argumentades impressions d'una veïna de Sant Fruitós després de l'atracament d'una joieria? Si tant els costa llegir, que les doblin, que al capdavall ja ho fan quan parla algú estranger; però mai fan veure que aquell estranger parli castellà.
Evidentment, l'explicació no té cap relació amb l'esforç i sí amb les intencions. El missatge és clar: el català està molt bé i queda molt bonic, però si volem comunicar-nos amb l'exterior, hem de saber i parlar castellà. Ras i clar. No hi ha absolutament cap altre motiu per adulterar la realitat catalana amb aquests comportaments.
La lluita nacional també es lliura a través de la llengua, en sentit figurat i també literal; i no suposaria gaire bel·ligerància un simple "si no ho entenen, subtitulin-ho" per part del famós o del ciutadà anònim, quan el periodista de torn li demana que es passi al castellà per poder emetre el que diu per a tota Espanya. La qüestió dels realities és més complicada però passaria per fer-ne soroll, com es va fer en el seu dia amb la Beth i la seva mare. Ara que ERC és decisiva a tot arreu, i CiU malda per ser la casa gran del catalanisme, ho tenen ben fàcil; els regalo la idea. I si realment a Espanya no estan disposats a canviar aquesta manera de pensar, capgirem l'argument i exigim-los una TV3 que silencïi el castellà parlat a Catalunya. O tots moros, o tots cristians.
Com podem aspirar a lluites més decisives, si ni aquesta l'afrontem?
Desmuntant el discurs progre.
I aclarint què és allò del bilingüisme.
Que jo entenc què vol dir si és que parlem d'un text, diccionari, o coses així. Però que si parlem de persones, pobles, o aixà, penso en coses que no tenen res a veure amb la llengua; si no és que penso en llengotejar, manual de l'invasor, o coses d'aquella manera.
Salutacions.
Igualtat davant la llei i les normes, sigui quina sigui la llengua.
Castellà obligatori, català obligatori.
Llàstima que no hi hagi cap partit representat al Parlament que accepti defensar-ho.
Tots els partits polítics accepten minoritzar el català.