Postings promesos
Tinc moltes històries de corrupció sindical, però una de les que més m’agrada és la que ara explicaré. En aquella època jo treballava a Euskal Herria, i un dels nostres millors clients era la fàbrica de la Volkswagen que hi ha a la perifèria d’Iruñea-Pamplona. (...)
A la meva empresa havia maniobrat per tenir ELA com a sindicat fort, evidentment per afinitats polítiques. Amb tota naturalitat, em vaig reunir amb els delegats comarcals d’ELA quan van convocar eleccions, amb l’ànim i interès comú de manipular-les el màxim possible. Jo els prometia un cabasset de vots, i a canvi jo podia triar els del comitè que havien de sortir, o, si més no, exercir un dret de veto si volien presentar algú massa incontrolable.
Naturalment, els d’UGT ho sospitaven i la meva relació amb aquests espanyolistes era molt dolenta (LAB no hi tenia implantació, i CCOO tampoc no gaire a la meva zona). Fins i tot els d’UGT em van treure en uns rètols que van fer per “denunciar-me” públicament per (literalment) “pasteleo” (que jo vaig negar davant de tothom, però que n’era ben cert). M’agradava ELA perquè no era gaire emprenyadora, en realitat només estaven per la política, pels presos, per la “Korrika per l’euskera”... A nivell empresarial, poca cosa em demanaven, i jo era “simpàtic” amb ells i feia veure que anàvem del bracet.
Les maniobres pro-ELA, per part meva, van incloure des de la compra directa de vots de treballadors no afiliats, fins a demanar obertament als pilotes que votessin ELA (a tota empresa sempre hi ha un munt de pilotes ben disposats a oferir tot tipus de serveis, molt sovint de franc). A més, per als casos d’empleats molt populars rumiant-se de presentar-se a les llistes equivocades, una mica de pressió directa explicant la inconveniència de la seva actitud sempre ajuda. I així, anar-hi anant...
Fins que un dia ens va cridar un alt directiu de Volkswagen i ens va dir que havíem de fer fora ELA i ficar-hi UGT a qualsevol preu, que ELA era un mal exemple, i que hi havia un acord amb UGT i CCOO per forçar llurs proveïdors a foragitar o reduir la presència dels sindicats nacionalistes.
La meva primera reacció va ser d’engegar a pastar fang aquell paio, però el meu president em va dir que no, que féssim cas, que no podíem emprenyar un client tan important. Així que, a contracor, em vaig reunir amb el secretari provincial d’acció sindical d’UGT per pactar la sortida d’ELA i l’entrada majoritària d’UGT. No calia fer el paripé, tothom sabia perquè hi érem allà, i els vaig assegurar l’elecció, exigint-hi també un dret de veto. Així que vam pactar la candidatura, i sí, vam fer sortir UGT aprofitant unes eleccions parcials, de la mateixa manera que anteriorment havíem fet sortir ELA.
Pel que em vam comentar altres proveïdors, el pasteleo autèntic, el “professional”, era el que feien a la pròpia Volkswagen. Quan han d’agafar gent per a treballar, sigui eventual o fixa, el 10% de les places es reserven per a enxufats dels directius, i la resta es donen a UGT i CCOO per a afiliats seus. Naturalment, ni somniar d’entrar-hi a treballar si no hi estàs sindicat. D’aquesta manera garanteixen que seran sempre majoritaris i que el nacionalisme no passarà de testimonial, a banda de garantir-se un munt d’afiliats fidels.
Per a l’empresa, millor, perquè redueix el nombre de sindicats competint-hi entre ells, i els que hi ha, els té força “a la butxaca”. Per als sindicats “beneficiaris”, imagineu el que suposa ser majoritaris a una empresa com Volskwagen i a molts dels seus proveïdors (subvencions, presència a organismes públics, col·locació de militants i amics...).
I és que, més enllà de la retòrica electoral, és molt cert que hi ha una gran connivència empreses-sindicats, no per defensar els interessos dels treballadors, sinó exclusivament per defensar interessos privats, dels uns i dels altres. I que quan un tema s’encalla (un conveni, una negociació...), una aportació econòmica per sota la taula fa meravelles.
El que dius es imperatiu legal a tota empresa que passi de mitjana. Es la realitat, pura i dura. Tot està co-patrocinat. No creieu que sols es a Euskalerria, a Catalunya i a espanya també es així... no cal dir-ho a Amèrica llatina. A Catalunya cIu va intentar muntar un xiringuito tipo LAB fa un temps i no ha tret cap exit del seu encaparrament, de moment.
Però es el que hi ha. Una dada que el Botxí no diu... de tots el ERE's (el acomiadaments pactats, vaja) el sindicats firmants s'emporten un % a les arques sindicals, diguem-ho clar. Ells s'embutxaquen diners per deixar al carrer gent amb connivència amb les empreses de torn.
Jo sempre ho dic (ara seré una mica bèstia)... Que em doni pel cul l'empresa, no es que m'agradi, però ho acepto com a ingredient del lloc... però que el de la taula del costat intenti dornar-me... que aquest paio que no treu el morro per la feina quatre de cada cinc dies... que aquest element vulgui donar-me pel sac em treu de polleguera, em fa bullir la sang. Si bé es cert que hi han persones que veuen el sindicalisme com una lluita honesta i romàntica, el cert es que aquestos son molt proscrits a les grans empreses. El 'sindicatos de clase', son unes grans corporacions per seguir enganyant als treballadors amb l'ajut dels departaments de personal de les empreses... no cal oblidar que viuen d'això, que cobren un sou, que viatgen, que tenen propietats, que tenen aparells mediàtics, de formació, de reclutament.
No voldria donar més detalls compromesos, però, tot plegat, es una vergonya.
Salutacions, Botxí.
No em volia estendre al tema dels ERE o de la signatura de convenis col·lectius, per no fer un posting enorme. Però és el que dius.
L'any passat vam signar el conveni per a les empreses franceses, i va ser igual. En un moment donat vam posar sobre la taula un número de cinc xifres a repartir-se entre els sindicalistes negociadors, i evidentment van arreplegar els calers immediatament.
I a una recol·locació per mobilitat geogràfica (una mena d'ERE) que vam fer a l'estat espanyol, igual (però força més baratet, he dir :-)
Òndia la que va ser sonada va ser aquella que vas explicar dels directius japonesos quan venien a fer auditories i que s'hi ficaven molt endins, com si diguessim, però no pas a l'empresa auditada...
No crec haver explicat mai al Botxí allò dels japonesos, t'has empatollat, Tallaferro, això ho saps tu per "insider trading" :-)
Bé, ja que ho has dit, ho explico. Precisament a la feina d'Euskal Herria, teníem moltes relacions comercials amb una molt important multinacional japonesa. Un cop a l'any ens enviaven del Japó un parell d'auditors interns per revisar-nos el sistema de qualitat i altres coses. Com ja ens havien deixades clares les seves "apetències" pels "duos", el que féiem era llogar una casa de turisme rural del Pirineu i quatre paies, dues per barba. A les noies els déiem que fessin tot el que aquells cavallers demanessin i que no s'amoïnessin pels diners, que en acabar ja pagaríem el que calgués.
D'aquesta manera, les auditories no es feien de debò, i ens signaven tot conforme, estalviant-nos un grapat de problemes.
Jo no ho recordo, potser m'he saltat algun capìtol...
Els japonessos deuen ser proclius al tema. Jo vaig veure una auditoría a Rio, feta pels 'japos', a una sucursal de la multinacional ubicada a la 'cidade maravilhosa' en que, al hotel, el sopar era digne d'espectacle (no calia llogar casetes rurals) i les riallades i els canvis d'habitacions durant les dues nits vàren ser apoteòsics... sobretot si volies dormir i tenies el cau a la mateixa planta. Per cert, les noies no s'estaven de mostrar l'entusiasme i el dormir fou complicat (amb una certa enveja, també cal dir-ho). I estic parlant d'un hotel cinc estrelles i reputació internacional, no de hotelets més habituals per al turista.
El cas, no directe, té tots el detalls perque si vius en un hotel una bona temporada tens el tracte més directe del empleats. Et coneixen, et comenten coses, pots preguntar certes interioritats i si truques a les tres del matinada et donen explicacions i demanen disculpes sense intentar entabanar-te. També té el seus incovenients, es clar...
Salutacions, Botxí.