Hi ha un cert debat sobre si és o no positiva la
politització de la llengua catalana,
debat que si bé no existeix al carrer de forma explícita, sí que es fa notar en
certes actituds molt esteses (em refereixo al clixé "esto del catalán es
cosa de los catalanes", associant la defensa de la llengua amb el
catalanisme polític). Què contestar a un clixé com aquest? Em venen al cap dues
possibles respostes.
Hi ha dues postures enfrontades en quant a aquest tema: la primera, més
majoritària, afirma que la nostra llengua ha de ser defensada sense distinció
per aquells que volem més autogovern per al nostre país i per aquells que no
entren en aquests debats; mentre que la segona vol que la llengua sigui un
instrument de cohesió d'aquells que volem àmbits de Govern més ambiciosos, no
deixant que postures regionalistes o espanyolistes adulterin també la projecció
de la nostra llengua. Jo opto sens dubtar-ho per la primera opció, si bé
respecto els arguments de la segona com a igualment legítims.
La identificació entre catalanisme i català ha estat, tradicionalment, un
refugi per a la nostra llengua, de tal manera que aquesta s'ha beneficiat
dels avenços polítics assolits fins a tal punt que, sovint, s'ha confòs
autogovern amb normalització, com si l'únic objectiu de les polítiques de la
Generalitat de Catalunya fos la defensa del català. Aquest fet dóna
arguments als partidaris de la segona opció, i realment veiem com en altres
nacions com Irlanda, lluita política i lluita lingüística van anar absolutament
dissociades, resultant en una falta de defensa de la llengua (el gaèlic) que ha
desembocat en la seva pràctica desaparició.
Però el que era vàlid fa cent anys no ho és en l'actualitat, segons la
meva opinió. En un moment històric en què Catalunya ha assolit institucions
pròpies d'autogovern, i la lluita es mou en paràmetres d'aprofundiment
sobiranista (és a dir, ja no es lluita per crear unes institucions, sinó per
dotar de majors competències, estatals si pot ser, a les ja existents), cal
aconseguir referents que dotin la societat de vincles d'unió, i aquest paper la
d'acomplir, tot i que no en exclusiva, la llengua.
Un exemple: a començaments de segle es va popularitzar un ball, la sardana,
i se'l va dotar del rang de vincle d'unió nacional. Aquest ball no va
associar-se amb el nacionalisme, de tal manera que es podia ser afeccionat a la
sardana sense aspirar al reconeixement de l'autogovern català. Amb el temps, la
societat ha canviat i aquest ball ja no gaudeix de l'atractiu necessari per
mantenir aquesta funció, havent estat clarament desplaçat per altres
manifestacions populars com són els castellers (que han deixat de ser una
tradició limitada a les comarques de Tarragona), però l’exemple segueix sent
vàlid. No cal ser sobiranista, ni tant sols autonomista, per ser casteller,
com abans no calia per ser sardanista; es tracta d'un vincle que
trascendeix filiacions o aspiracions polítiques. Però ajuda a consolidar la
societat, doncs dota els individus d'uns referents que els fan sentir-se part
d'un col·lectiu, fent més senzill que en un futur aquests membres del
col·lectiu reivindiquin el seu fet diferencial i donin el salt cap al
nacionalisme i el sobiranisme.
El català, en el moment actual, hauria de complir aquesta funció. Fa
anys algú em deia "jo estaria a favor de la independència d'una
Catalunya bilingüe", i ho deia perquè per a ell la defensa del català
no tenia res a veure amb la lluita política. Despolititzar el català consisteix
precisament en això, en deslligar el seu destí dels avatars de la lluita
política del catalanisme. Quan algú ens digui que no vol donar guerra a favor
del català perquè no vol la independència, responem-li amb arguments no
polítics, sinó culturals. Fem-li veure que la defensa de la
nostra llengua és un enriquiment cultural, no un factor de separació, encara
que ho pensem. Si aconseguim que el català sigui percebut com un nexe d'unió
que ens fa diferents, farem més fàcil aprofundir en aquesta diferència en un
futur. Sense nexes com el català (o els castellers, o el substrat històric
comú, o la cultura en general), difícilment podrem cohesionar la nostra
societat i acabarem diluïnt-nos. Almenys, així ho veig jo.
