croatcatala |
diumenge, 4 de febrer de 2007 | 20:21h
Aquest Argumentari, normalment, està enfocat des d'una perspectiva defensiva. Sembla que calgui esperar una agressió per "defensar el nostre catalanisme". Avui plantejaré la millor de les defenses, que segons diuen és un bon atac.
Un treballa amb persones que no parlen ni un borrall de català. Les seves històries són diverses, poden haver nascut aquí, però sempre hi apareix un avantpassat més o menys proper nascut fora de Catalunya per justificar el fet de no parlar català. Amb el temps t'hi acabes adreçant en castellà sense pensar-hi més.
La sorpresa ve, no obstant, quan t'adones que amb els clients, aquest company de treball sí que s'hi atreveix, amb el català. El parla més o menys matusserament però el parla. Sorprès (perquè diries que ja ho vas intentar alguna vegada i ell feia cara de no entendre't), t'adreces a ell en català, i ell segueix a la seva, en castellà. Però com ara ja saps de quin peu calça, tu mantens l'idioma, i veus com una expressió d'estranyesa s'apodera del seu rostre. Això sí, ell segueix en castellà.
Per què el que faig jo és militància lingüística, i el que fa l'altre no? ¿És que cal assumir que parlar castellà "és normal" mentre que parlar català suposa "defensar alguna cosa"? En el fons, quan parlem de la politització del català, a més d'identificar-lo amb determinats partits polítics, és perquè associem l'ús de la llengua en determinats àmbits a unes conviccions o una ideologia. Allà on tothom parla castellà, el que parla català està "fent país". I per què no podem dir el mateix d'aquell que s'entesta a parlar castellà, sabent-ne, quan el seu interlocutor ho fa en català?
Un contraatac molt poderós seria començar a "polititzar el castellà". Estigmatitzar aquell que s'entesta en parlar castellà, insinuar que està defensant determinades opcions polítiques, i preguntar-li -sorpresos- com és que no parla en català. És un contraatac "de pluja fina" (que en aquest camp sí que és necessària), que ha d'anar cuallant entre els catalanoparlants, per acabar sent una reacció natural en un entorn catalanoparlant. Tant com ho és avui dia l'efecte contrari.
Un altre contraatac: oi que ens parlen del bilingüisme com quelcom positiu, i així és percebut en determinats sectors? D'acord, endavant, admetem-ho i animem aquells que ens ho diguin a lluitar per aquest objectiu! Bilingüisme, de debò! Cal que, a Catalunya, tothom sàpiga parlar castellà (no canviaria res), i també català!! Perquè el bilingüisme és exactament això, oi? Convertim la defensa del bilingüisme en un argument nostre, i agafarem amb el pas canviat a molta gent, que començarà a dubtar d'allò que se'ls ha estat venent, en forma de "pluja fina" des de l'altre bàndol. Convertim-los en defensors de l'obligatorietat de l'aprenentatge del català, i que si volen defensin també el castellà (que donat que no necessita defensa, es tracta d'esforços malaguanyats, ens els podem permetre)
Convertir l'ús del castellà en un acte ideològic i defensar el bilingüisme com una forma de fer guanyar espai social al català. Dos contraatacs que, a dia d'avui, no em consta que haguem intentat.
Un treballa amb persones que no parlen ni un borrall de català. Les seves històries són diverses, poden haver nascut aquí, però sempre hi apareix un avantpassat més o menys proper nascut fora de Catalunya per justificar el fet de no parlar català. Amb el temps t'hi acabes adreçant en castellà sense pensar-hi més.
La sorpresa ve, no obstant, quan t'adones que amb els clients, aquest company de treball sí que s'hi atreveix, amb el català. El parla més o menys matusserament però el parla. Sorprès (perquè diries que ja ho vas intentar alguna vegada i ell feia cara de no entendre't), t'adreces a ell en català, i ell segueix a la seva, en castellà. Però com ara ja saps de quin peu calça, tu mantens l'idioma, i veus com una expressió d'estranyesa s'apodera del seu rostre. Això sí, ell segueix en castellà.
Per què el que faig jo és militància lingüística, i el que fa l'altre no? ¿És que cal assumir que parlar castellà "és normal" mentre que parlar català suposa "defensar alguna cosa"? En el fons, quan parlem de la politització del català, a més d'identificar-lo amb determinats partits polítics, és perquè associem l'ús de la llengua en determinats àmbits a unes conviccions o una ideologia. Allà on tothom parla castellà, el que parla català està "fent país". I per què no podem dir el mateix d'aquell que s'entesta a parlar castellà, sabent-ne, quan el seu interlocutor ho fa en català?
Un contraatac molt poderós seria començar a "polititzar el castellà". Estigmatitzar aquell que s'entesta en parlar castellà, insinuar que està defensant determinades opcions polítiques, i preguntar-li -sorpresos- com és que no parla en català. És un contraatac "de pluja fina" (que en aquest camp sí que és necessària), que ha d'anar cuallant entre els catalanoparlants, per acabar sent una reacció natural en un entorn catalanoparlant. Tant com ho és avui dia l'efecte contrari.
Un altre contraatac: oi que ens parlen del bilingüisme com quelcom positiu, i així és percebut en determinats sectors? D'acord, endavant, admetem-ho i animem aquells que ens ho diguin a lluitar per aquest objectiu! Bilingüisme, de debò! Cal que, a Catalunya, tothom sàpiga parlar castellà (no canviaria res), i també català!! Perquè el bilingüisme és exactament això, oi? Convertim la defensa del bilingüisme en un argument nostre, i agafarem amb el pas canviat a molta gent, que començarà a dubtar d'allò que se'ls ha estat venent, en forma de "pluja fina" des de l'altre bàndol. Convertim-los en defensors de l'obligatorietat de l'aprenentatge del català, i que si volen defensin també el castellà (que donat que no necessita defensa, es tracta d'esforços malaguanyats, ens els podem permetre)
Convertir l'ús del castellà en un acte ideològic i defensar el bilingüisme com una forma de fer guanyar espai social al català. Dos contraatacs que, a dia d'avui, no em consta que haguem intentat.
Defensem la Constitució, en aquells articles que permeten la cooficialitat del català. Es quedaran sorpresos i en la sorpresa estarà la nostra força. No ho dubteu.
En l'enfrontament tenim les de perdre, això està més que clar.
Salutacions a tots.
Així ho veig en la pràctica. I jo fa un temps que el què faig és preguntar, a qui no conec, i em parla en castellà, si és que està de vacances a Catalunya. I si convé, li dic que és que jo crec que caldria que el català fora la única llengua oficial aquí. Perquè, el no ser-ho la està portant a coses com una assignatura que anomenem: "estructures lingüístiques comunes"; em sembla que vaig sentir a les notícies.
Em va venir una mica de por; igual que em succeeix amb el bilingüisme del projecte franquista (podríem dir-ne? Encara que hi hagi precedents, i antecedents, pot servir per a entendre què assenyalo). A banda que amb la idea de bilingüisme tinc algun problema.
El més bàsic és que d'entrada no penso que puguem dir sense problema que una persona, o un poble, o un país, és bilingüe. Entenc que sí podem dir, però, que una persona parla més d'una llengua; però no que alhora parla dues o més llengües. Cosa que sí podem dir de textos, llibres, etc.; que publiquem en més d'una llengua. Així, entenc que un text pugui ésser bilingüe; però no entenc que una persona pugui ésser bilingüe; per exemple.
Vull dir que, el bilingüisme que entenem en sentit suau, podríem aplicar-lo, i estic amb tu que el català en sortiria beneficiat (si no et surt algú amb alguna qüestió de repartiment de quota per decret). Però penso que mai pot sortir beneficiat el català en el cas del bilingüisme al què es refereixen des del govern central -el que jo anomeno de manual d'invasor-, que és el que es va calant. Aquí la cosa és ben distinta.
Aleshores, el què hem de pensar és quina és la llengua que volem. Jo vull que ho sigui el català. I veiem que hi ha qui vol que ho sigui, no el castellà, sinó l'espanyol; que implica més coses.
Afegint-me al què ens presentes, proposaria que demanem als qui saben molt de com funcionen les llengües, que ens ajudin a fer pressió informativa i política per denunciar la manera en què tractem aquestes qüestions; i especialment les apel·lacions a ignoràncies que utilitzen alguns polítics i institucions de govern per carregar-se el català.
Salutacions.
I la dictadura del Generalissim amb la dictadura que va donar peu a la transició de la segona instauració monarquica.
I el què no parla castellà és per què està boig.
A més a més per parlar en cristià has de parlar en castellà.
Així esta establert.