Vaig llegir per primer cop a en Josep-David Garrido a la revista El Temps, quan la comprava puntualment. Un article polèmic que duia el títol, si no recordo malament, Si no vols pols, no vagis a l'era, i que encetà una agra polèmica, que no sé si va ser un dels (el) motius per a què l'autor abandonés la docència universitària a la UAB.
Ara n'he llegit un llibre seu:
Jaume I i el regne de Múrcia
Josep-David Garrido i Valls
Rafael Dalmau Editor
Col·lecció Bofarull, 3
135 pàgines
ISBN: 84-232-0517-7
Preu (aprox.): 10 EUR
Jo l'he llegit en una edició gratuïta corresponent al regal d'un número de la revista Sàpiens.
El primer que cal aclarir és que el Regne de Múrcia no correspon a l'actual Regió de Múrcia. El Regne incloïa les actuals comarques alacantines del Baix Segura, el Baix Vinalopó, les Valls del Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i la major part de l'Alacantí. És a dir, de la línia Biar-Busot cap al Sud. Per entendre'ns, una cosa així:
És a dir, que quan es diu que Múrcia va ser poblada per catalans, cal entendre que per Múrcia s'entenien ciutats actualment catalanoparlants com Elx, Crevillent, Alacant (si més no fins fa poc), Monòver o Novelda.
El llibre no dóna només una visió cristiana (castellana i catalana), sinó també sarraïna, musulmana, cosa de molt agrair. Primer ens situa en la situació de les taïfes musulmanes, i la situació del Regne de Múrcia abans de la cessió de sobirania voluntària a Castella el 1243. Li seguí una tímida ocupació militar de punts estratègics (que incloïen el sud alacantí, zona que pertanyia a Castella), i un molt tímid poblament, fonamentalment castellà però que va incloure també catalans.
El 1264 hi hagué la revolta mudèjar i la intervenció catalana. Aquí hi ha un tema polèmic. La historiografia espanyola ha volgut veure una intervenció aragonesa, perquè és el que diuen les fonts. Una altra qüestió de noms. El rei feia servir el títol nobiliari de més rang (Rei d'Aragó), i per defecte els seus súbdits eren aragonesos. Ara bé, resta clar que la intervenció a Múrcia fou catalana. Fou fonamentalment cosa del Principat, amb alguna petita participació d'aragonesos (estrictes), i valencians i mallorquins. La historiografia espanyola no sembla confortable amb una intervenció catalana, i prefereix una intervenció aragonesa.
Un cop sufocada la revolta, i garantida la submissió a Jaume I, el Regne de Múrcia fou poblat per 10.000 catalans. És prou coneguda la crítica a Jaume I de regalar alegrement Múrcia a Castella. Sense valorar això, la veritat és que Jaume I posà els fonaments (els pobladors) per a què posterioment Jaume II conquerís part del Regne de Múrcia i l'incorporés al Regne de València. El sud alacantí poblat de catalans.
Tanmateix, el poblament català del Regne de Múrcia anà més enllà de les poblacions del sud alacantí (Elx, Alacant, Crevillent, etc). Per exemple, a la ciutat de Múrcia havia 40% de catalans (del Principat, València i Mallorca) enfront d'un 18% de castellans. A Llorca (Lorca), havia un 26% de catalans enfront un 52% de castellans, i a Oriola un 29% de catalans enfront d'un 22% de castellans.
És per això que el català va ser llengua habitual de la població murciana fins a finals del XIV. Durant el XV només el conservaren reductes socials i geogràfics, i en el XVI desapareix completament. 300 anys de presència del català a la Regió de Múrcia. En part d'aquell Regne de Múrcia encara es parla.
És a dir, que quan es diu que Múrcia va ser poblada per catalans, cal entendre que per Múrcia s'entenien ciutats actualment catalanoparlants com Elx, Crevillent, Alacant (si més no fins fa poc), Monòver o Novelda.
El llibre no dóna només una visió cristiana (castellana i catalana), sinó també sarraïna, musulmana, cosa de molt agrair. Primer ens situa en la situació de les taïfes musulmanes, i la situació del Regne de Múrcia abans de la cessió de sobirania voluntària a Castella el 1243. Li seguí una tímida ocupació militar de punts estratègics (que incloïen el sud alacantí, zona que pertanyia a Castella), i un molt tímid poblament, fonamentalment castellà però que va incloure també catalans.
El 1264 hi hagué la revolta mudèjar i la intervenció catalana. Aquí hi ha un tema polèmic. La historiografia espanyola ha volgut veure una intervenció aragonesa, perquè és el que diuen les fonts. Una altra qüestió de noms. El rei feia servir el títol nobiliari de més rang (Rei d'Aragó), i per defecte els seus súbdits eren aragonesos. Ara bé, resta clar que la intervenció a Múrcia fou catalana. Fou fonamentalment cosa del Principat, amb alguna petita participació d'aragonesos (estrictes), i valencians i mallorquins. La historiografia espanyola no sembla confortable amb una intervenció catalana, i prefereix una intervenció aragonesa.
Un cop sufocada la revolta, i garantida la submissió a Jaume I, el Regne de Múrcia fou poblat per 10.000 catalans. És prou coneguda la crítica a Jaume I de regalar alegrement Múrcia a Castella. Sense valorar això, la veritat és que Jaume I posà els fonaments (els pobladors) per a què posterioment Jaume II conquerís part del Regne de Múrcia i l'incorporés al Regne de València. El sud alacantí poblat de catalans.
Tanmateix, el poblament català del Regne de Múrcia anà més enllà de les poblacions del sud alacantí (Elx, Alacant, Crevillent, etc). Per exemple, a la ciutat de Múrcia havia 40% de catalans (del Principat, València i Mallorca) enfront d'un 18% de castellans. A Llorca (Lorca), havia un 26% de catalans enfront un 52% de castellans, i a Oriola un 29% de catalans enfront d'un 22% de castellans.
És per això que el català va ser llengua habitual de la població murciana fins a finals del XIV. Durant el XV només el conservaren reductes socials i geogràfics, i en el XVI desapareix completament. 300 anys de presència del català a la Regió de Múrcia. En part d'aquell Regne de Múrcia encara es parla.
Era una area comuna amb més relació amb els territoris maritims valencians que no castellans.
Els catalans després de la reconquesta van reapartir els territoris als senyorius aragonesos.
El problema de l'aragonés en la qual cosa s'aragonesava abans, és el mateix que amb el català avui en dia, on és vol catalanitzar.
I evidentment tant l'Aragó com Catalunya han estat objectivament un territori més ´dels països, abans i després d'aparició musulmana.
El problema de la castellanització d'Aragó, Múrcia o Almeria és le mateix que està produïnt-se al Principat o al País Valencià, però al segle XX-XXI, si les autoritats no posen seny i defenen la llengua pròpia com la única oficial, obligatòria i estructural, com en qualsevol país normal.
Sense criticar el castellà és puga conèixer com altres llengües, a nivell academic, en l'ambit privat o amb el curriculum personal.
Durant l'època de convivència amb els musulmans, el territoris no eren com compartiments estancs i havia un fluxe i unes relacions normals de l'època entre les poblacions.
Doncs l'època de convivència va ser en la seva majoria pacífica.
Crec recordar aquell article, publicat en català central -coses d'aquelles de l'autoodi pancatalanista- a la revista El Temps, en què critica Hauf i no sé si també l'Acadèmia. Un apunt de la teua entrada. Pense que no té massa sentit parlar de "les comarques alacantines del comarques alacantines del Baix Segura, el Baix Vinalopó, les Valls del Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i la major part de l'Alacantí". Si pretenem que el nostre mapa mental no siga l'espanyol, no l'emboliquem encara un poc més al barrejar les províncies -demarcació, en llenguatge de la vostra televisió i ràdio públiques. Sobre aquesta qüestió, et recomane aquest article, del defensor del lector, que apareixia hui a El Punt.
Fins a la propera.
Nota. Pots parlar de "l'extrem sud valencià"....o de "la zona més al sud del domini lingüístc". És com si usares l'expressió "el sud tarragoní" o paregudes, supose que ara m'entendràs millor.