Alguns blocaires han obert ja fa temps una reflexió sobre la prà ctica de l'insult i la difamació en els fórums de debat a la xarxa. Jo m'hi vull afegir des de la meva doble condició, de productor d'opinió i de receptor d'insults.
El debat sobre els lÃmits de la llibertat d'expressió està més obert que mai. Els poders, ja siguin polÃtics, econòmics o religiosos, sempre han volgut posar lÃmits a l'opinió pública per tal de garantir el control social i el manteniment de l'status quo. I aquest control no es produeix, només, en règims totalitaris, a través de la censura de premsa. També es dóna en els règims formalment democrà tics, en els quals els "poders fà ctics" disposen de mecanismes limitadors de la llibertat d'expressió a través del control empresarial dels mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals.
En aquest sentit, el desenvolupament de la xarxa ha permès l'eclosió de multitud de fórmules de comunicació alternatives, que han acabat per democratitzar tant la producció d'opinió com el seu consum i que han facilitat, -de forma inimaginable fa només una dècada-, l'intercanvi d'idees i la formació d'altres "opinions públiques" que s'escapen dels esquemes clà ssics.
Els diaris digitals, els portals d'informació, els blocs, els sms, han estat nous instruments al servei de la comunicació, de la formació d'opinió i de l'acció polÃtica. En certa manera, han trencat el monopoli dels mitjans de comunicació que, fins ara, havien ostentat en total exclusiva les grans corporacions vinculades a grans grups econòmics i polÃtics.
De totes maneres, l'explosió comunicativa de la xarxa té una cara fosca, no tan agradable. La facilitat d'accés a la xarxa i les possibilitats d'anonimat han generat un fenomen, no molt estès, però en creixement constant, què és l'ús dels fòrums d'opinió com a espais on practicar de forma pública i anònima l'insult personal, la calúmnia i la difamació. Aquesta prà ctica, però, no és estrictament nova. Sempre ha existit la possibilitat d'insultar, difamar o calumniar de forma anònima qualsevol persona a través dels mitjans de comunicació però aquest fet, fins fa poc, restava circumscrit a l'à mbit del rumor o de les inscripcions fetes a les portes dels lavabos o en algun element de mobiliari urbà .
En canvi, ara, a través d'alguns fòrums d'opinió a la xarxa, puc practicar aquest "noble" esport de forma totalment anònima i, a diferència de la guixada al lavabo, amb un públic objectiu molt més gran. De vegades, fins i tot, amb un públic objectiu de dimensions similars al que podria haver tingut fent servir un mitjà de comunicació ordinari dels de final del segle XX. Us imagineu que, en un diari seriós o en una televisió pública, dediquéssim una secció dià ria a insultar a qui vulguem sense donar la cara? Doncs això és el que acaba passant en alguns mitjans digitals i en alguns fòrums d'opinió de la xarxa.
Aquesta situació és del tot impossible en els mitjans de comunicació tradicionals. Bé, impossible tampoc! Però, en qualsevol cas, darrera de l'insult, la calúmnia o la difamació hi ha sempre una firma o, en darrera instà ncia, una empresa, que pot respondre penalment davant la justÃcia, si és el cas. Amb les seves limitacions, els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals han acabat tenint un codi deontològic propi, que s'ha respectat a bastament i que, en cas d'infracció, s'ha pogut perseguir i corregir.
Crec que, en l'à mbit de la xarxa, cal obrir també un debat deontològic al qual estem cridats tots: en primera instà ncia, els productors d'opinió i informació, ja sigui a petita escala (per exemple, blocaires) o a gran escala (mitjans digitals) i, també, els receptors i consumidors d'aquesta informació i opinió. Si permetem que els mitjans digitals esdevinguin un espai sense deontologia, sense ètica, perdran la seva virtualitat com a democratitzadors de l'opinió i la informació i passaran a ser noves eines al servei de la violència i de la repressió polÃtica i ideològica.
En aquesta lÃnia, crec que els mitjans electrònics haurien de fer-se responsables de l'opinió publicada en ells de forma anònima i en cap cas permetre la prà ctica de l'insult, la difamació o la calúmnia. O, com a mÃnim, garantir el dret de rectificació a les persones afectades per algun incident d'aquest tipus.
Si algú m'insulta, em difama o em calumnia en un mitjà de comunicació, ni que sigui a la xarxa, tinc dret a defensar-me i a exigir responsabilitats, penals, si s'escau. O no?
Em pot dir si les següents paraules cauen dins de l'apart d'insults o indicadores de fets constatables: inútil, impresentable, parà sit, miserable, mentider, cÃnic, vividor, roÃ, sicari, esbirro, menyspreable...
És molt difÃcil discernir si aquestes són insults o demostrables pels fets, per obres fetes i per actituds. Si hom consulta el GDLC, en aquestes paraules no aparaeix la paraula insult en cap d'elles.
Parlem-ne.
Quan es tracta de definicions "objectives", no són insults. Són descriptius, si el destinatari compleix objectivament la definició i són calumnies si no. Per exemple. Si vostè em diu sicari i, efectivament, jo fos un assassà assalariat, no hi hauria cap problema. Si vostè em diu vividor i, efectivament, jo fos una persona que sap arreglar-se per viure a coste d'altri, no hi hauria cap problema. En canvi, si vostè m'adrecés aquests epÃtets i jo no fos cap d'aquestes coses, vostè m'estaria calumniant i jo estaria en el meu dret de defensar el meu honor per tots els mitjans legals al meu abast.
Quan es tracta de definicions "subjectives", en general, són insults. Per exemple, si vostè em diu menyspreable ha d'haver una raó per a considerar-me objecte de menyspreu i, normalment, aquestes raons són de tipus moral, no de tipus objectiu. Tret que la meva actuació fos clarament contrà ria al respecte als drets humans o a les llibertats individuals o col·lectives, difÃcilment se'm podrà qualificar de menyspreable. És a dir, si maltracto una dona, agredeixo un ancià o cremo un bosc, se'm podrà qualificar de menyspreable sense insultar-me. En canvi, si voto ERC, sóc seguidor de l'Europa o m'agraden els cargols, en cap cas acceptaria que se'm qualifiqués de menyspreable per això. HaurÃem caigut en el terreny de l'insult.
El seu comentari, a més a més, el qu fa és treure cap valor a la presumció d'inocència i acceptar com a probable la immoralitat de les persones. Sense à nim d'establir comparacions insultants, aquest discurs és molt habitual en personalitats totalità ries, antidemocrà tiques i fonamentalistes.