Aquesta novel·la és força interessant i es llegeix molt bé. Sorprèn que un antropòleg que coneix el continent africà es limiti a fer-ne una versió tipus "Tintin al Congo", però es una opció. Hi ha una cosa més sorprenent, i és la que vull destacar. Per començar, el relat central s'assembla molt al de "La pell freda": només cal canviar els granotots pels tèctons, l'illa per l'Àfrica i una noia de pell freda per una de pell calenta. No és cap crítica. Sánchez Piñol ja va dir que totes dues són part d'una trilogia, i si bé hi ha semblances, també hi ha novetats. La història, doncs, continua tenint força, però és inevitable una certa sensació de "déjà vu". En Piñol o els editors n'eren ben conscients, i per això -ara faig una hipòtesi- van decidir embolcallar aquest relat central amb una trama rocambolesca tipus "Testigo de cargo" (1957, dirigit per B.Wilder segons una novel·la d'Agatha Christie). La conclusió és que tota aquesta història central resulta ser falsa. La sorpresa del lector és monumental. Sorpresa i també decepció, en el meu cas. Una novel·la és un pacte: l'escriptor fa veure que el que explica és cert, i el lector fa veure que s'ho creu. Es pot trencar aquest pacte? Sí, però fa mal. I potser fa més mal encara si és tot un món fantàstic el que s'ensorra com un castell de cartes (tota la civilització tècton a fer punyetes!). Però vull anar a parar a un altre lloc: "La pell freda" i la història africana de "Pandora al Congo" s'assemblen tant, participen tant del mateix torrent imaginatiu, que la liquidació de la segona afecta el nostre record de la primera. Vull dir que quan sabem que els tèctons no han existit mai, a l'instant l'illa, els granotots i la noia de pell freda també s'evaporen. Com a mínim és el que m'ha passat a mi.
lluís, que vam estudiar filologia plegats??? del 82 al 87.
Segur que sí que vam estudiar plegats. De passada, et puc informar que he publicat tres llibres, que són: "L'home de Dover" (2000), "El meu amic Sebastian" (2004) i "Els fugitius d'Àticus 89" (2006). L'última és una novel·la juvenil.
per molts anys per totes aquestes publicacions. fa bo de saber que un condeixeble és escriptor.
Ja sabem que les dues històries són falses. T'ho has de prendre més com dos artefactes literaris que exposen i examinen les contradiccions de la condició humana, i fins a quin punt aquesta condició es nodreix dels instints animals, territorials, etc...
Més enllà d'això, considero una gran virtut que l'Albert Sànchez Piñol hagi trobat la seva pròpia recepta per fer best-sellers, i que aquestes obres no es quedin en simples relats d'aventures, sinó que ens convidin a reflexionar sobre allò que mou les persones a prendre determinades actituds en situacions extremes. En aquest sentit, l'obra de l'Albert s'acosta a allò que caldria entendre com a excel·lència cultural feta des de Catalunya: una obra que interessa a molta gent perquè entreté i aporta al mateix temps. Escriptors com ell constitueixen els pilars d'una indústria cultural sòlida i de referència. Aquesta, per a mi, i coincidint amb el que deia l'any passat aquell famós article de l'Eduard Voltes, és la fita a assolir pel nostre país en una societat global necessitada de continguts lúdics de qualitat.