Muntanyola és un municipi menut i dispers i amagat entre valls un xic elevades. Arribar-hi des de Taradell és un moment de res i el fet que l’església tingui el mateix patronatge que el de l’ermita de La Roca, encara t’hi fa sentir més com a casa.
Muntanyola ha perdut part del seu antic encant, però. Massa urbanitzacions disperses, massa cases de nova construcció que han tret part de l’atractiu natural i de l’influx turístic que aquesta contrada podria haver tingut amb un altre model de creixement. Segur que és la punta de llança de l’Osona de la construcció, de la taca d’oli barcelonina que, malgrat costar-li creuar el Congost, acabarà fent-ho i omplint de vivendes i naus industrials aquesta plana encara tranquil·la i aposentada.
La meva part més salvatge em mena a conservar l’encant d’Osona, però ràpidament el pessimisme m’omple els sentits amb aquella sentència tant certa que diu que “o t’evoluciones o t’evolucionen”, referint-se al fet que, ara com ara, pots consumir els teus propis recursos o els consumiran per fer crèixer d’altres zones (per mostra, el botó de la MAT que trencarà les Guilleries per millor servei de la sobresaturada costa i dels interessos econòmics d’altres territoris, que no pas del nostre).
Més enllà de sensacions més o menys raonades que apareixen en sentir l’olor de la terra per damunt de la de l’asfalt, a Muntanyola hi he anat per a fer castells amb els companys de camisa vermella i els veïns de camisa taronja (Castellers de Barcelona i Sagals d’Osona). El motiu, la X Fira de l’Arbre de Muntanyola. L’indret: l’esglèsia de Sant Quirze i Santa Julita d’aquest municipi osonenc.
El lloc és un balcó privilegiat per admirar el Pirineu, per admirar-lo i descansar del modern brogit. La diferència amb d’altres actuacions castellers, doncs, ha estat la calma. Som a principis de temporada i aquestes són actuacions per començar a fer mides, estrenar castellers de tronc a plaça i totes aquestes coses que l’alquimia castellera demana per relligar la salsa que permeti fer grans diades quan és el moment.
L’actuació, però, ha començat amb un pilar. Un pilar d’homenatge. Un pilar de dol. Per l’Àngel. Quan penso en l’Àngel Prades la memòria em porta al balcó de la Seu del Districte de Nou Barris. Em condueix als anys on donava un menut cop de mà a la colla i, a vegades, estirava faixa entre autoritats. L’Àngel no es perdia cap balconada a Nou Barris. Al seu barri (crec)...
Quin entorn més bonic aquest de Muntanyola per retre l’homenatge a una persona senzilla, a un dels grans de sorra més estimats, segurament, de la platja castellera barcelonina.
Després, ha vingut una actuació de castells amples: El quatre, majestàtic des del seu interior; un cinc, ideal per a encabir-hi castellers i somiar en pujar-lo pis a pis fins allà on el voldriem veure; i un castell per recordar-nos que, si els deures no els fem bé, ens tocarà repetir-lo. I repetir-lo. I... I és que el quatre de set amb el pilar és un castell on has d’estirar massa el cos, tensar-lo fins a límits on creies que no arribaries i sempre estàs descolocat. És un castell que no agrada. Eps! Apreciació personal i crec que compartida, eh!
El dia s’acaba amb un pilar de cinc que es remena massa i sembla ser més alt. Els nervis, potser, de la caiguda de Santa Eulàlia. Vés a saber!
La baixada a Taradell ha estat més bonica que la pujada. El Matagalls i el Turó de l’Home al fons. A sota Taradell. Taradell i Tona. Tona i la plana tota. S’eixamplen els pulmons. Vols dir que encara pot ser tant maca?
El Cubil del Oso:The Bear's Den:La Tanière de l'Ours: Die Höhle des Bären: Lo què de l'ors (lo revirador de la Gene e MesVilaweb semblan se comprene pas. O senti, amic occitan ).
