jaumeciurana |
dimecres, 14 de març de 2007 | 14:06h
Estic llegint el llibre de Patrícia Gabancho que té com a títol el mateix que encapçala aquest post. Tot i que no l'he acabat i, per tant, no sé les conclusions a les que arribarà, d'entrada he de dir que em sembla un llibre valent, desacomplexat i que fuig dels espais comuns d'autocomplaença o de justificacions vergonyants en les que sovint caiem els catalans a l'hora de parlar de la nostra cultura.
El continuaré llegint amb atenció i amb el convenciment que la millor manera de saber els remeis que cal aplicar és encertar la diagnosi. Recordo un anunci molt impactant sobre la malaltia del càncer que deia: "Només hi ha una cosa pitjor que saber que tens càncer: no saber-ho". Doncs amb la cultura - salvant les distàncies - passa el mateix:"Només hi ha una cosa pitjor que saber que la teva cultura està en perill: no saber-ho" O no voler-ho saber. O no voler-ho veure. O no voler creure-t'ho.
Jo també l'estic llegint, el llibre, i n'estic enamorada (digueu-me masoca, si ho voleu). Aquesta senyora rebla el clau en tot allò que diu. Dissabte passat vaig anar a escoltar-la a l'Autònoma i va fer una xerrada fantàstica. Va afegir una cosa que ens alegrarà als que estimem el país i la llengua: que crearà un observatori per anar fiscalitzant tot allò que no es compleix per a la igualtat de les dues llengües cooficials a Catalunya i que contempla la Llei de Normalització Lingüística. Recomano el llibre a tothom, i penso que hauria de ser el vademècum per anar a Frankfurt.
Jo també l'estic llegint i comparteixo la teva valoració. Em temo que el citarem sovint, aquest llibre. És d'un pessimisme rigurós, que és com m'agrada a mi.
Per cert, hi ha un parell d'observacions sobre BCN que em semblen acertadíssimes: una és la que parla de què BCN s'ha convertit en una pell buida d'història amb la qual ensarronem als turistes que, després que els robin la cartera (és increïble la quantitat de forasters que conec que els han robat als carrers de BCN!) , arriben a la nostra ciutat i se'n van, tan sovint, amb la sensació d'haver passat uns dies esplèndids en aquella meravellosa ciutat espajñola.
Si la nostra capital no n'exerceix i continua essent una ciutat de províncies d'Espanya, pleguem.
No en tenien prou, els nacionalistes, d’anar tocant allò que no sona amb la seva ridícula reivindicació de tenir seleccions esportives pròpies que ara ho acaben d’esguerrar del tot. Era una proposta que ja venia de l’època del franquisme, i que després s’havien fet seva en més d’una ocasió els homes de seny del PP i companyia. Si només els Estats tenen dret a disputar competicions internacionals amb seleccions nacionals, les regions al que poden aspirar, si és que els fa tanta il·lusió això d’estrenar camiseta pròpia, és a competir amb altres regions. El franquisme, més tancat en sí mateix proposava una mena de competició entre regions, que després van canviar de nom per dir-ne comunitats autònomes. I els espanyols de pro, quan algú els reclamava desvertebrar la Mare Pàtria també en el camp de l’esport, responien que en tot cas el que podien fer eren partits de costellada, que era tot el que permetia la legislació vigent.
Doncs bé, ara, tota aquesta argumentació de l’espanyolisme de sempre queda descol·locada quan és la mateixa ERC de l’inefable Carod Rovira qui els proposa institucionalitzar aquests partits de costellada. Catalunya, en lloc d’aspirar a competir amb els països de veritat, com ara Espanya, França, Itàlia o Alemanya podria competir amb Macau, el Friül, o la Bretanya (no la Gran Bretanya), a part lògicament també amb el País Basc o Galícia. Amb això s’aconsegueix satisfer els nacionalistes que els fa tanta il·lusió (il·lusió ve d’il·lús) competir internacionalment, però sobretot es deixa clar que hi ha unes competicions per als Estats, les competicions de primera, i unes competicions per a les regions (que els nacionalistes les poden anomenar com vulguin), que serien les competicions de segona. De la mateixa manera que hi ha els Jocs Olímpics i després hi ha també els Paralímpics, doncs hi hauria aquests altres que en podríem anomenar els Miniolímpics o el Subolímpics. La jugada és bona, i és extrany que no se’ls hagués ocorregut abans a la gent del Partit Popular, perquè si s’aconsegueix aquesta mena de segona divisió, quedarà clar que tothom pot competir: els Estats amb els Estats i les regions amb les regions. Així ja no tindrien sentit les reivindicacions pro seleccions: si algú està competint com a regió, per passar a la categoria dels Estats hauria d’aconseguir això: ser una Estat. Palestina i Kosovo podrien jugar primer com a regions i d’aquí a un temps ja ho podrien fer amb els grans, com a Estats. Però Catalunya hauria de deixar les seves reivindicacions, almenys mentre no tingui estat, i hauria de renunciar a aquelles seleccions que en aquests moments té (encara que siguin d’esports minoritaris) que estan competint amb els Estats. Domino!
El perill està en què aquesta genial proposta acabi fracassant perquè països com Escòcia, País de Gal·les, o les Fer-Oer, que sense ser Estat ja competeixen en la majoria dels Esports majoritaris amb els altres Estats (fulbol, rugbi, etc), no vulguin perdre aquest privilegi i per tant no vulguin baixar a segona divisió.
Jo també l'estic llegint, el llibre, i n'estic enamorada (digueu-me masoca, si ho voleu). Aquesta senyora rebla el clau en tot allò que diu. Dissabte passat vaig anar a escoltar-la a l'Autònoma i va fer una xerrada fantàstica. Va afegir una cosa que ens alegrarà als que estimem el país i la llengua: que crearà un observatori per anar fiscalitzant tot allò que no es compleix per a la igualtat de les dues llengües cooficials a Catalunya i que contempla la Llei de Normalització Lingüística. Recomano el llibre a tothom, i penso que hauria de ser el vademècum per anar a Frankfurt.
Jaume,
Jo també l'estic llegint i comparteixo la teva valoració. Em temo que el citarem sovint, aquest llibre. És d'un pessimisme rigurós, que és com m'agrada a mi.
Per cert, hi ha un parell d'observacions sobre BCN que em semblen acertadíssimes: una és la que parla de què BCN s'ha convertit en una pell buida d'història amb la qual ensarronem als turistes que, després que els robin la cartera (és increïble la quantitat de forasters que conec que els han robat als carrers de BCN!) , arriben a la nostra ciutat i se'n van, tan sovint, amb la sensació d'haver passat uns dies esplèndids en aquella meravellosa ciutat espajñola.
Si la nostra capital no n'exerceix i continua essent una ciutat de províncies d'Espanya, pleguem.
Volem ser capital.
March 14th, 2007 by cinicat
No en tenien prou, els nacionalistes, d’anar tocant allò que no sona amb la seva ridícula reivindicació de tenir seleccions esportives pròpies que ara ho acaben d’esguerrar del tot. Era una proposta que ja venia de l’època del franquisme, i que després s’havien fet seva en més d’una ocasió els homes de seny del PP i companyia. Si només els Estats tenen dret a disputar competicions internacionals amb seleccions nacionals, les regions al que poden aspirar, si és que els fa tanta il·lusió això d’estrenar camiseta pròpia, és a competir amb altres regions. El franquisme, més tancat en sí mateix proposava una mena de competició entre regions, que després van canviar de nom per dir-ne comunitats autònomes. I els espanyols de pro, quan algú els reclamava desvertebrar la Mare Pàtria també en el camp de l’esport, responien que en tot cas el que podien fer eren partits de costellada, que era tot el que permetia la legislació vigent.
Doncs bé, ara, tota aquesta argumentació de l’espanyolisme de sempre queda descol·locada quan és la mateixa ERC de l’inefable Carod Rovira qui els proposa institucionalitzar aquests partits de costellada. Catalunya, en lloc d’aspirar a competir amb els països de veritat, com ara Espanya, França, Itàlia o Alemanya podria competir amb Macau, el Friül, o la Bretanya (no la Gran Bretanya), a part lògicament també amb el País Basc o Galícia. Amb això s’aconsegueix satisfer els nacionalistes que els fa tanta il·lusió (il·lusió ve d’il·lús) competir internacionalment, però sobretot es deixa clar que hi ha unes competicions per als Estats, les competicions de primera, i unes competicions per a les regions (que els nacionalistes les poden anomenar com vulguin), que serien les competicions de segona. De la mateixa manera que hi ha els Jocs Olímpics i després hi ha també els Paralímpics, doncs hi hauria aquests altres que en podríem anomenar els Miniolímpics o el Subolímpics. La jugada és bona, i és extrany que no se’ls hagués ocorregut abans a la gent del Partit Popular, perquè si s’aconsegueix aquesta mena de segona divisió, quedarà clar que tothom pot competir: els Estats amb els Estats i les regions amb les regions. Així ja no tindrien sentit les reivindicacions pro seleccions: si algú està competint com a regió, per passar a la categoria dels Estats hauria d’aconseguir això: ser una Estat. Palestina i Kosovo podrien jugar primer com a regions i d’aquí a un temps ja ho podrien fer amb els grans, com a Estats. Però Catalunya hauria de deixar les seves reivindicacions, almenys mentre no tingui estat, i hauria de renunciar a aquelles seleccions que en aquests moments té (encara que siguin d’esports minoritaris) que estan competint amb els Estats. Domino!
El perill està en què aquesta genial proposta acabi fracassant perquè països com Escòcia, País de Gal·les, o les Fer-Oer, que sense ser Estat ja competeixen en la majoria dels Esports majoritaris amb els altres Estats (fulbol, rugbi, etc), no vulguin perdre aquest privilegi i per tant no vulguin baixar a segona divisió.