Per la 2 ha començat un cicle de pel·lícules de Truffaut. De moment han fet les dues primeres que va dirigir: la mítica "Els 400 cops"(1959) i "Tirez sur le pianiste"(1960). Les emeten els diumenges a hores intempestives, més enllà de la mitjanit. Suposo que pretenen que no les vegi ningú. Semblaria senzill que la televisió pública, en els seus canals petits, actués com a filmoteca en horaris normals. Però no hi ha manera. El Canal 33, per exemple, és un solar cinematogràficament parlant. ¡Que complicat és ara que els joves puguin tenir un cert coneixement de la història del cinema!
En fi, parlem breument d’"Els 400 cops". En un Nickelodeon dedicat a la Nouvelle Vague els crítics espanyols més reputats la trien com a segona millor pel·lícula francesa de la història. És absurd. Suposo que els perd el mite i la nostàlgia. En realitat aquest és un film petit i modest, que busca el naturalisme i en general el troba. La pel·lícula respira autenticitat quan la càmera segueix Antoine Doinel pels carrers o a casa seva (un pis molt petit: ell dorm en un sac de dormir al rebedor). Però potser els adults estan massa caricaturitzats. He de confessar que em pensava que el film m’emocionaria més. Jean-Pierre Léaud (Antoine Doinel) està tan contingut! Els millors moments són la confessió de Doinel a la psicòloga i el famós final a la vora del mar. François Truffaut té pel·lícules millors que aquesta (La peau douce), però també pitjors (Le dernier métro).
Recordo molt vagament una mena d'altar que el nen Doinel fa en memoria de Balzac, oi?, a mi em va agradar molt, i si considero que és la millor de Truffaut, director que, d'altra banda, sempre m'ha deixat bastant fred, ara no li'n recordo cap peli millor,...
a mi em va semblar una mena de cant nostalgic a la infancia que va desapareixent, molt divertida, ben construida i una sequencia final memorable, a l'alçada del millor final que s'ha rodat mai (per mi: el plano final de Fat City de John Huston,...amb Jeff Bridges i Stacey Keach a la barrra del bar,...esperant no se sap ben bé què...)
Recordo molt vagament una mena d'altar que el nen Doinel fa en memoria de Balzac, oi?, a mi em va agradar molt, i si considero que és la millor de Truffaut, director que, d'altra banda, sempre m'ha deixat bastant fred, ara no li'n recordo cap peli millor,...
a mi em va semblar una mena de cant nostalgic a la infancia que va desapareixent, molt divertida, ben construida i una sequencia final memorable, a l'alçada del millor final que s'ha rodat mai (per mi: el plano final de Fat City de John Huston,...amb Jeff Bridges i Stacey Keach a la barrra del bar,...esperant no se sap ben bé què...)
salut Lluis i records a la teva senyora i fills