En aquesta pel·lícula, Gwyneth Paltrow fa un recital interpretatiu memorable en el paper de la filla d’un matemàtic dement (A.Hopkins). Ella mateixa és matemàtica, però ha viscut reclosa per cuidar el seu pare. Justament el film comença quan ell ja ha mort, i ella ha d’afrontar una nova vida. Els dubtes l’assalten: pot ser que hagi heretat la malaltia mental del seu pare?; s’ha de deixar tutelar, per tant, per la seva germana?; ¿o ha de llançar-se als braços de Jake Gyllenhaal, que potser la utilitza? Aquesta pel·lícula és una meravella, sens dubte una de les millors del 2005, però va passar molt desapercebuda. No és tristoia, lenta ni autocontemplativa, sinó que té grapa, energia, emoció i sentit de l’humor. Adapta una obra teatral, però té vida pròpia. A la segona part tot gira al voltant d’una pregunta: ¿de qui és la sensacional demostració matemàtica que s’ha trobat a la casa? ¿Del pare o de la filla? La intriga es resol en una seqüència extraordinària, d’una tristesa infinita. Sic transit gloria mundi. En fi, una gran pel·lícula, inoblidable.
