A part d'alguna enrabiada com la de la setmana passada, quan la Tina Vallès ens va fer saber que aparcava definitivament el seu aeroplà ravalenc, la blogosfera acostuma a ser generosa a l'hora d'escampar bones notícies i sorpreses agradables.
Em refereixo, per exemple, a les entranyables cròniques d'una atrafegada catalana en terres sueques que trobem a "Viure a Estocolm" (vegeu aquí), o a les reflexions i els records -fermesa i delicadesa combinades- de la Carme-Laura Gil a "Coc ràpid" (vegeu aquí), o als "Registres Particulars" que sempre ens recorden, ai las, que ja tenim una edat (vegeu aquí), o a l'univers poètic inconfusible de Biel Mesquida (vegeu aquí), o als projectes engrescadors que explica "Núvol vermell" (vegeu aquí), o als assenyats consells del "Llibreter" (vegeu aquí) i a uns quants més que trobareu en la columna de la dreta d'aquestes Totxanes sota l'epígraf "Els meus enllaços". (n'hi ha més)
Alguns blocaires tenen una dimensió personal o professional que va més enllà de l'àmbit de la blogosfera. D'altres, en canvi, apareixen discretament, sense fer soroll, per exposar-nos opinions o explicar-nos les seves experiències personals.
Des de fa uns mesos vaig seguint "Las al jaç", el bloc d'un senyor que es diu Marcel Campà (vegeu-lo aquí) i al qual em sembla que no tinc el gust de conèixer personalment. Si més no sota aquest nom i cognoms.
Crec que va ser cap a finals d'octubre que "Las al jaç" es va estrenar parlant, si no em falla la memòria, dels cartells electorals de l'antic PSC i del PSOE i ja em va cridar l'atenció pel seu estil auster, directe i coneixedor de la matèria de què parlava. És a dir, ple de substància i sense farciments inútils. Tant em va interessar que de seguida el vaig incorporar a la llista dels meus enllaços recomanats on encara hi és.
Per referències que ell mateix ha deixat anar de tant en tant en el seu bloc sembla que la feina del senyor Campà l'ha posat en contacte amb càrrecs d'alt nivell de la Generalitat de Catalunya, cosa que atorga als seus escrits -que va penjant amb una periodicitat més o menys setmanal- una considerable dosi d'interès.
En l'apunt del 23 de març (vegeu-lo aquí) Marcel Campà ens parla d'un Decret del Govern de Catalunya de fa dos anys en virtut del qual es creava la Comissió Catalunya 2014, data en la que es compliran els 300 anys del començament de la Guerra de Successió i, entre altres delícies complementàries, del Decret de Nova Planta.
La Comissió Catalunya 2014 va fer una primera reunió constitutiva el juny de 2005 i, pel que sembla, fins al moment present es manté en estat d'hivernació.
L'apunt de Marcel Campà exposa unes quantes iniciatives que en la trobada fundacional es varen posar damunt de la taula. També esmenta el projecte de l'Ajuntament de Barcelona sobre les ruïnes del Born. Un projecte -i això ho dic jo, no ell- que coneixent l'escassa vibració patriòtica i la llargament acreditada tendència a l'espectacle dels nostres manaires municipals té tots els números d'acabar sent una Disneylandia del segle XVIII.
"El 2014 serà un bon moment perquè els catalans ens preguntem si ja n'hem tingut prou", diu Marcel Campà a punt de tancar el seu apunt. Jo seria un pèl més exigent i diria que no cal que ajornem tant la pregunta. Ara mateix ja ens la podríem començar a formular.
I acaba proposant un lema per a la commemoració que em sembla esplèndid i que valdria la pena que no caigués en l'oblit: "2014: 300 anys, i em planto".
Ben trobat, Campà!
