Un relat de La Selva del Camp
Aquesta Setmana Santa els que visiteu el meu Fotogràrium, ja haureu vist el munt de creus que us he mostrat. Aquest any he dedicat el monogràfic al municipi de La Selva del Camp, a la meva comarca del Baix Camp. Indret molt acollidor i de visita agradable. L'anima de la Comuna del Camp, està bellament ornamentada per un bon nombre de creus de terme, votives i sacres, que beneeixen tot els racons de la vila. Agraeixo als vilatans la seva amabilitat responen les meves preguntes en les meves tasques de treball de camp. Especialment a l'Anton Ferrater i la Sra. Angelina, que en saben un grapat. La senyora Pepita Ciurana de Cal Marrill es la que hem conta una llegenda local, que pel seu valor testimonial, vull que la conegueu. Es una miqueta "porno-gore".
La creu de l'antic camí de Tarragona, a la carretera de Vilallonga del Camp, la trobarem a mig camí de la capella dedicada a Sant Nicolau i l'ermita de Paretdelgada. El dilluns passat us la mostrava al Fotogràrium. Es de fet la que il·lustra aquest post. Doncs bé, si observeu atentament veureu que el Sant Crist, te la part inferior malmesa. Efectivament de cintura per avall, la pedra està totalment feta mal be. Segons m'expliquen les coses van anar així.
Diuen que fa molt de temps hi havia un home a la Selva que era molt descregut i malparlat. Era vingut de fora i estava casat amb una vilatana. Havia deixat mig abandonades les terres dels sogres i diuen que maltractava a la seva dona. Amic de tavernes i raons, no treballava mai i vivia dels recursos cada vegada més minvats de la casa pairal de la muller. Renegat i poca solta, només era amic del companys de borratxera i dels quatre arreplegats que l'hi reien les gràcies. Amb els "compinxes" anava a caçar pel terme i diuen que no respectava ni closques, ni nius. Tret per aquí, escopetada per allà, embrutant per tot arreu.
Tot i saber que la seva dona, estava en bon estat, esperant la seva primera criatura. La deixava sola i ben desatesa. Sort de les veïnes i amigues que s'esmerçaven en fer planer l'embaràs. Era Setmana Santa i la gent de bé de La Selva complia amb les tradicions. Dejunis, abstinències, misses i calvaris, ja se sap es el costumari de la vila. Conten que el Divendres Sant d'aquell any, el nostre personatge va sortir a caçar pel terme. La seva dona l'hi ho va demanar que no sortís per la mort de Déu. Que no la deixes sola. Que era dia de silenci.
Ell va agafar l'escopetó i a matar s'ha dit. Diuen que abans de sortir del poble encara va engegar un parell de trets a l'aire per fer-se el fatxenda. A mi no m'atura ni Déu ni s'ha Mare, va dir. Sembla que el mal caçador, blasfem de mena, al passar per l'alçada de la creu, va apuntar amb l'arma cap el Crist. Diuen que va obrir foc, un parell de cops i que va provar la seva punteria en la imatge de pedra. Va deixar ben esgarrades les cames del pobre Jesucrist. Ell mai ho va dir, però tothom s'ho va imaginar. El miraven de reüll i ell els maleïa en veu baixa, potser amb remordiment. Segur que amb rancúnia.
Al cap dels mesos la seva dona va trencar aigües i el seu xiquet va néixer. Una desgràcia de la vida. La pobre criatureta estava mal formada. No tenia cames. Només uns manyocs a les cuixes. La mare estava trasbalsada i va morir de dolor. El pare diuen que es va anar a penjar a dalt d'una figuera. Altres veus diuen que va marxar del poble. El cas es que els pobres avis es van tenir que fer càrrecs del pobre esgarradet. Una llàstima tot plegat.
Això es el que hem van explicar. Ja veieu com eren abans les coses. Segur que tots heu sentit contar, fets com aquests en diferents pobles i viles. Potser les vostres iaies us narraven episodis tràgics o historietes viscudes. La meva iaia Antònia, la padrina, en sabia un grapat que algun dia us aniré explicant. Es la cultura de canya i cordill.
•Lo Consueta de Reus, consuetudinarium@mesvilaweb.cat
Fotogràrium del Consuetudinàrium El Fotolog més consueta a: www.fotolog.com/consuetudinarium |
.png)
.png)
