El món de Pedro Almodóvar és peculiar: els homes són uns monstres que es dediquen a violar les seves filles mentre que les dones, en canvi, són valentes, solidàries i sacrificades (i si, com Carmen Maura, rosteixen al viu un parell d’adúlters, què hi farem!). Bé, aquest és el panorama a "Volver", francament una mica irritant des del punt de vista masculí. Però oblidem aquest tema, que no deixa de ser col·lateral. La pel·lícula es veu prou bé, no tant per les històries que explica (les trames criminals són més aviat rutinàries, amb poca vida, especialment la referent al marit de la Penélope Cruz) sinó pel costumisme. Almódóvar ja no és un postmodern, sinó un malencònic que retrata una Espanya en vies de desaparició: el poblet de la Manxa, ancorat en el temps, amb les dones netejant el cementiri; la barriada, amb la perruqueria en un piset o amb el restaurant enmig d’un solar, on la Pe canta "Volver" (o fa veure que canta). La pel·lícula, doncs, té un punt de fantasmagòrica. La mateixa Penélope Cruz, amb el seu cul ortopèdic per semblar més "racial", més Anna Magnani (es veu l’actriu italiana en una tele), surt directament de l’Espanya de fa algunes dècades. Ja posats a ser fantasmagòrics, no hi falta un fantasma -Carmen Maura, la mare de la Pe- que torna directament d’entre els morts. Però Almodovar fa una passa enrere -el fantasma al final resulta que no ho és-, perquè sap perfectament que els morts no tornen mai. Una trista certesa. Aquesta és la part més punyent i autèntica de la pel·lícula, més enllà de l’exotisme hispànic que tan bé factura Almodóvar (i que tan ben rebut és a París o a Nova York).
