Deia Lluís Companys que totes les causes justes tenen gent
al món qui les defensi, Catalunya però, només ens té a nosaltres. Estic segur
que massa sovint, portats pel rampell d'una enrabiada, ens llancem contra els qui
des de la ignorància o l'estratègia ben planificada escometen sobre les nostres
institucions, la nostra llengua i en definitiva tot allò que estimem. Ai quan
ens toquen el que estimem! Jo i tots vosaltres seríem capaços de fer una
bestiesa per restablir l'honor ferit d'aquells o d'allò que estimem. Però anem a poc a poc i preparem-nos. Cal planificar la nostra justa reacció i per
fer-ho cal una mica de sentit de l'humor. És clar que la conya no sol anar
parella de la reflexió gaire profunda, però que no és veritat que quan ens en
riem som per un instant molt més lúcids a l'hora de interpretar allò que ens
preocupa?
Fa quatre dies que diaris i revistes, blocs i mitjans de comunicació de tota mena van plens del reportatge de TeleMadrid; i és que igual que va passar amb la posada en escena del partit "Ciutadants" sembla que tots plegats esperem la pedra per llençar-nos al damunt d'aquell qui ens ha omplert la teulada de forats. No és això què carall! No dic pas que no calgui reaccionar amb vehemència davant la mala fe i malícia d'alguns, però per tot plegat crec que és imprescindible fer abans una pausa i fer-se un tip de riure. Deien allò que dos no es barallen si un no vol, i encara que no sempre es pugui aplicar al peu de la lletra, em sembla que avui aquí en aquest nostre país i Europa - on la violència és només verbal i no pas física -, cal fer-ne un pare nostre. Convertit en “paràbola” aniria més o menys així: hi havia un imbècil enmig d’un toll d’aigua cridant-lo perquè baixés a barallar-s’hi. Ell n’escoltava les ximpleries que sortien de la seva boca i al cap d’uns segons va acceptar el desafiament. Al cap d'uns moments vaig mirar el toll i hi vaig veure dos imbècils bruts de fang.
Senyors: això d'aquí és una obra mestra. Així és com crec que s'ha d'actuar. Prenem-me nota, perquè si cada vegada piquem l'esquer estem ben perduts. I això no passarà pas.
