Aquest tercer llargmetratge del cicle Antoine Doinel és força fluix i està lluny de l’encant que té "Baisers volés". L’absència d’idees és alarmant, i l’intent de suplir la falta d’argument amb costumisme d’escala de veïns no resol res. Hi ha tocs cinèfils (Hitchcock i Tati, aquest en persona), però no condueixen enlloc. Els oficis de Doinel, que a la pel·lícula anterior combinaven al punt just realisme i humor de l’absurd, aquí són massa excèntrics (tenyidor de flors i conductor de maquetes de vaixells) i el film perd contacte amb el món real. El matrimoni de Doinel amb Christine (Claude Jade) no sembla inspirar Truffaut, que desaprofita el naixement del fill en seqüències més aviat tòpiques. Al rescat de la pel·lícula arriba puntualment una història d’adulteri entre Doinel i una japonesa. Apareixen alguns gags (Doinel no sabent com posar les cames per menjar en una taula petita). Amb la ruptura matrimonial i la posterior reconciliació, els diàlegs recuperen l’estil i la pel·lícula l’emoció perduda. El 1978 arribaria l’última entrega del cicle Doinel, "L’amour en fuite".
