"Un thriller polític", anuncia la contracoberta, però "Neopàtria" no compleix amb els mínims requisits que exigeix el gènere. La trama de l’intent d’independència del País Basc és tan prima, tan escassa de peripècies, de personatges, d’ambientació i de detalls que mai no aconsegueix ser versemblant. A més, aquesta història apareix en general com a teló de fons, no en primer terme. Els personatges -en especial el protagonista, el diputat socialista Roger Kocinski- estan molt més capficats en les seves aventures sexuals que no en els afers polítics. És, com a mínim, desconcertant (mentre es passen el dia pensant en follar, resulta que hi ha una guerra entre Euskadi i Espanya!). Hi ha més motius de perplexitat: Bofill descriu pàgina rere pàgina tants instants sublims, tants sentiments trasbalsadors i tants pensaments trascendents que acaba resultant esgotador, i contraproduent. No és bona tanta intensitat: un globus massa inflat acaba rebentant. Així doncs, la novel·la avança de forma estranya entre desficis amorosos, discursos apocalíptics i conspiracions nebuloses. Tot és opinable: allà on algú només hi veu una feixuga grandiloqüència, un altre hi pot veure una perspiçac i desolada visió dels temps actuals. Personalment, la lectura d’aquesta novel·la se m’ha fet força pesada. Potser seria més llegidora si estigués escrita en un estil més natural. Algú va dir que Arthur Conan Doyle, durant tota la seva llarga carrera com a escriptor, no havia forçat mai una frase; gosaria dir que Hèctor Bofill gairebé no en deixa cap per forçar.
