La jornada es va iniciar amb la conferència del professor Gabriel Colomé, amb el títol de “La participació ciutadana en les eleccions” del qual en va recollir unes dades prou interessants de com s’informen de la política els electors segons les seves tendències.   Resumidament, diu Colomines, la cosa va així:

Els votants de CIU veuen TV3, llegeixen La Vanguardia i escolten Catalunya Ràdio, mentre que els d’ERC veuen i escolten el mateix però llegeixen el Periódico en versió catalana. Els votants del PSC-PSOE veuen TVE, escolten la SER i llegeixen el Periódico, però en versió original castellana. Els electors d’ICV veuen TVE, escolten Catalunya Ràdio i llegeixen el País. Finalment, els votants del PP veuen Antena 3, escolten la COPE i llegeixen la Vanguardia.

L’anàlisi que en fa Colomines, és que depenent de quines siguin les fonts d’informació dels  ciutadans, aquests donen més importància a les eleccions estatals que no pas a les autonòmiques i locals, per molt nostrades que aquestes puguin ser, i voten o s’abstenen en funció d’aquesta preferència.

Penso, però, que d’aquest interessant article se’n pot fer alguna altra lectura també força sucosa, per exemple, que sempre hem sentit a dir que el diari AVUI era de Jordi Pujol i per tant el diari de Convergència. Ara resulta que els votants de CiU (que també  ho són tots els seus militants) no llegeixen aquest diari sinó la Vanguardia, d’aquesta manera podrem entendre el gran deute que va arribar a acumular l’AVUI i la venda de  la seva capçalera al grup Godó.  Per altra banda ja és ben coneguda l’adhesió de la Vanguardia a la política estatal i la seva tendència a posar-se al costat de qui està exercint el poder.

Però resulta que els votants i militants d’ERC tampoc no llegeixen el diari AVUI com seria el més lògic donada la seva línia editorial, sinó que llegeixen el Periódico, això sí!, en versió catalana, faltaria més. Així ens podem explicar moltes coses, una d’elles que es prefereixin coalicions d’esquerres abans que coalicions de signe nacional. També entenem perquè ens van col·locar de president de la Generalitat un espanyolista reconegut com és en Pasqual Maragall. I tampoc ens ha d’estranyar que en unes segones eleccions al Parlament de Catalunya, amaguessin l’ou als seus votants per fer pujar      un altre president espanyolista, en Montilla, un espanyol autèntic, que sent i pensa com un espanyol i que a més és de l’executiva del PSOE. Què en podem pensar d’un partit que es declara independentista i que els seus votants i militants s’informen políticament en fonts socialistes de l’escola PSC-PSOE?.

De tot plegat també en podem deduir que els que ens informem de la política a través de les pàgines de l’AVUI, d’entrada no existim, no ens tenen classificats dins de cap opció partidista, devem ser, doncs, políticament incorrectes, per tant tan se val el que fem a les properes eleccions; com que el partit al que jo tenia confiança m’ha decebut profundament enganyant-me dues vegades, i ara porta, a més, una línia de submissió política, no es mereix el meu vot, però com que els altres partits polítics també ho han fet tant malament com han sabut, (em refereixo al xou de l’Estatut) tampoc no es mereixen cap premi, ja ho tinc decidit, no penso anar a votar. He escollit aquesta opció perquè és precisament la que més horroritza els partits i mai volen atribuir  l’abstenció una opció de càstig per la seva pèssima gestió.  

En l’esmentat article del senyor Colomines, tal com he dit abans, segons les fons d’informació política que el ciutadà utilitza, aquest percep que les “elecciones al Congreso de los Diputados” són unes eleccions importants, doncs és allà, a Madrid on hi ha el veritable centre de poder, el veritable centre decisori. En canvi unes eleccions al Parlament de Catalunya són de segona categoria.

Així doncs, no ens hauria d’estranyar quan sentim el senyor Duran i Lleida dient  que vol ser ministre a Madrid (li és igual qui hi hagi a la Moncloa) i que  darrerament s’hi hagi afegit el senyor Carod Rovira, dient que somia amb ministres d’ERC al Govern central, fantàstic!!, que algú m’expliqui què van fer per Catalunya des de la seva cadira de ministre personatges com Serra, Borrell i ara Clos.

Serà, doncs, a partir d’aquesta informació i d’aquest anàlisi de comportament, quan a partir d’ara tampoc aniré a votar a les “elecciones generales”, com que soc políticament incorrecte, qui pugui manar a Madrid m’és absolutament igual, ja n’hem vist el resultat amb el govern “amic” del senyor Zapatero, i és que com deia Josep Pla, el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.