Avui, mentre esmorzava, que és quan escric mentalment, sobre l’aire, sobre aquest espai que resta entre el cervell i el cap, quan encara estic adormida, m’arribaven a la memòria les paraules de l’Helena.
-
-A si? I com? - em deia l’Helena - com vol solucionar els vertígens d’en Narcís?
-Com si els vertígens es poguessin controlar - vaig comentar-li - No déu saber que no tries l’hora d’arribada. Li haguessis pogut dir que si tothom pogués escollir l’hora per passar per un mal moment, els moments no existirien.
-No entén que al de matí en Narcís no en tingui i que per allà al migdia li apareguin.
-Em fa gràcia! Es per dir-li que pengi la seva solució a Internet. Molta gent li estarà super agraïda.
-Fins i tot, en Narcís es va posar nerviós i va optar per dir-li que en aquella família tots estàvem malament del tarro.
Resumint, visca la cultura de la gent! Haurien de trobar-se al mig d’uns grans magatzems, amb falta d’aire i amb aquella suor freda que et corre pel cos, amb els peus bloquejats, clavats a terra, sense poder donar un pas, ni cap endavant ni cap enrere, amb la mà enganxada al pols, al del coll, per controlar els batecs del cor - que resulta que et va a tot pasto - i escoltant, per acabar-ho d’adobar, aquella veu, que et pregunta si et donarà temps d’arribar a casa o cauràs per allà terra, al mig dels magatzems, estabornida i blanca com un paper.
Si fora així, passejaria per allà, pel local, com si res, com qui va de rebaixes distreta i li preguntaria a
Moltes gràcies per les correccions! Sovint utilitzo barbarismes sense voler. Intentaré millorar.