“La solució no és tirar endarrera cap a discursos
resistencialistes ni radicals d'oposició. La solució és ser útils i coherents.
Ser ambiciosos al govern. Per això he signat el manifest.” Escriu el Toni
Fullat volent analitzar la reculada general d’ERC i la desfeta particular a
Reus, o només justificar l'haver signat el manifest. Molt bé, teníem ja el Reagrupament.cat, tenim ara el manifest de
l’Esquerra independentista, sortirà d’aquí no res el... el que vulgueu! El
problema és que som un partit caïnita, i mentre no solucionem això ho tenim
magre. El nostres adversaris es fan un tip de riure mentre nosaltres discutim
eternament si són llebrers o conillers. El problema són les travetes i els
ganivets a l’esquena. El problema és la secular mitosi de l’esquerra
independentista que fa bona la màxima de “divideix i guanyaràs”. Acabo de rebre
la convocatòria de l’Assemblea de la secció local. Punt primer: Balanç
eleccions municipals. Punt segon: Legislatura 2007/11. Punt tercer: comissió
gestora. Per posar-se a tremolar. El resultat de tot plegat ja me’l veig a
venir, molts direm: “Me’n vaig cap a casa i ja s’ho faran!” Sense
cohesió ni unitat d’acció no es pot ser un partit gran ni un gran partit. Quo
vadis, Esquerra? Mentrestant, anem signant manifestos i fent brindis al
sol.
Els dirigents d'Esquerra s'ho haurien de fer mirar. No se m'acut cap partit que de manera tan continuada -i parlo d'abans de l'època de Colom (no del descobridor)- hagi tingut tants predadors i tantes víctimes entre els de la pròpia espècie i hagi actuat de forma tan barroera i pública en la seva carnisseria interna. I aquesta sensació de desorganització, d'acció reacció... i demà ja en parlarem... I mira que em sap greu dir això. I afegeixo que convergència me la bufa.
Els dirigents d'Esquerra s'ho haurien de fer mirar. No se m'acut cap partit que de manera tan continuada -i parlo d'abans de l'època de Colom (no del descobridor)- hagi tingut tants predadors i tantes víctimes entre els de de la pròpia espècie i hagi actuat de forma tan barroera i pública en la seva carnisseria interna. I aquesta sensació de desorganització, d'acció reacció i demà ja en parlarem... I mira que em sap greu dir això.
Suposo que algun dia els llibres d'història hauran d'explicar aquesta fosca etapa del postpujolisme; hauran d'explicar les claus de la guerra civil entre CiU i ERC, els motius ocults d'aquest seguidisme botifler d'ERC el qual atorga al PSC tot el poder possible mentre la Catalunya amontillada s'espanyolitza cada cop més. Moltes coses hauran de ser explicades. Alguns parlen de convergenticidi. A mi només se m'acut remembrar la bíblica paràbola de Caïm i Abel. El pastor de cabres acaba occint el pagès. Manelic baixa de la muntanya... La gelosia, l'enveja, el ressentiment precipiten el fratricidi: "He mort Pujol, he mort Pujol..." voldrien cridar tots els manelics. Que no es facin il·lusions, perquè se'ls girarà la feina, que l'ombra de Pujol és ampla i allargada, que això d'aliar-se amb l'enemic (o amb el mateix diable) sempre porta males conseqüències. Jo encara guardo molta esperança: tard o d'hora, les coses cauen pel seu pes.
Els llibres d’història expliquen i explicaran
moltes coses, però, qui escriu la història? A mi la història sempre m’ha atret,
entre altres coses per saber on som i d’on venim. I tots tenim una història i
un passat, CiU també. Perquè el que es coneix com a pujolisme no va néixer amb
Pujol. Si no, en quin lloc eteri es va evaporar la Lliga (regionalista!). I la
història ens explica qui eren els uns i els altres i, sobretot, què feien, com
es comportaven, on era l’entreguisme a Espanya. Llegim les cròniques de
Rovira i Virgili d’ara fa cent anys i ens semblarà llegir l’actualitat. Després
va venir el que va venir: el clericalisme, l’anticlericalisme, la República,
una guerra fratricida, una llarguíssima repressió... I amb una pseudodemocràcia
van tornar les dretes i les esquerres, enfrontades de nou, amb diferents
maneres de veure el món. Clar que un espavilat (el virrei catalanet) va dir que
això ja ho teníem superat, que calia construir un pal de paller (per remenar
les cireres?) i alguns s’ho van creure. Ho sento, estic molt lluny de tot això.
Dimoni banyut |
dijous, 7 de juny de 2007 | 13:39h
Home, jo particularment no em sento pas germà de CiU. El dia que haguem de votar per l'autodeterminció podrem anar plegats (sinó malament rai), però pr mi CiU és un partit de dretes, i jo em sento d'esquerres. Per tant, jo no veig enlloc el caïm i l'abel. És ben cert que amb algun sector de convergència —més en la línia socialdemòcrata— prodríem tenir pnts de contacte, ara bé Unió, està a les antípodes en molts aspectes socials i fins i tot de país. Per tant la guerra fraticida, per enlloc.
...i és que no n'aprendrem mai, collons!
Els dirigents d'Esquerra s'ho haurien de fer mirar. No se m'acut cap partit que de manera tan continuada -i parlo d'abans de l'època de Colom (no del descobridor)- hagi tingut tants predadors i tantes víctimes entre els de de la pròpia espècie i hagi actuat de forma tan barroera i pública en la seva carnisseria interna. I aquesta sensació de desorganització, d'acció reacció i demà ja en parlarem... I mira que em sap greu dir això.
moltes coses, però, qui escriu la història? A mi la història sempre m’ha atret,
entre altres coses per saber on som i d’on venim. I tots tenim una història i
un passat, CiU també. Perquè el que es coneix com a pujolisme no va néixer amb
Pujol. Si no, en quin lloc eteri es va evaporar la Lliga (regionalista!). I la
història ens explica qui eren els uns i els altres i, sobretot, què feien, com
es comportaven, on era l’entreguisme a Espanya. Llegim les cròniques de
Rovira i Virgili d’ara fa cent anys i ens semblarà llegir l’actualitat. Després
va venir el que va venir: el clericalisme, l’anticlericalisme, la República,
una guerra fratricida, una llarguíssima repressió... I amb una pseudodemocràcia
van tornar les dretes i les esquerres, enfrontades de nou, amb diferents
maneres de veure el món. Clar que un espavilat (el virrei catalanet) va dir que
això ja ho teníem superat, que calia construir un pal de paller (per remenar
les cireres?) i alguns s’ho van creure. Ho sento, estic molt lluny de tot això.