Ricard Mirabete (Vic, 2007)
ELOGI DE L'OMBRA
A la Maria Victòria.
Que els arbres per damunt els murs
s'estenguin en manobres d'I+D
contemporani. Que s'arremanguin
els braços i, exultants, fondegin la pedra
dels segles. El Palau Episcopal és davant
dels nostres ulls. Sant Pere s'ho veu lluny.
Que tots els carrers davallin al riu de l'ombra.
Amb els moixos i coloms de ferro.
Que no sigui el cel només un oasi absent.
Que verdegi la nit dels astres,
que duri i no sigui capida la blana tendresa
del son ans oberta d'avui a avui en la freda remor
dels mosquits del carrer de l'ombra.
Ricard Mirabete (Vic, dimarts 12 de juny de 2007)
Ens ve bé recordar-ho, tornar a allò essencial, perdurable. Obrir encletxes de tendresa al temps, fondre l'ahir i l'avui en calma i retornar la vida exultant a l'aixopluc de l'ombra. Gràcies, Ricard