L’argument és prou conegut: Veiem com un seguit de personatges dublinesos viuen el dijous 16 de juny del 1904. El protagonista és en Leopold Bloom i entre els secundaris destaquen la seva dona Molly (força present durant tota l’obra per referències i protagonista absoluta de la darrera part de la novel·la) i Stephen Dedalus (alter ego de l’autor James Joyce).

El títol és una evident reminiscència de l’Odissea. Però així com les aventures i avatars que  li passen a l’Ulisses homèric per tornar a casa des de Troia són heroiques i dignes de de ser cantades per bards i poetes durant segles, en Poldy Bloom se’ns apareix com un pobre home que surt de casa i no torna fins a la nit. Durant tot aquest temps te temps  per a assistir a l’enterrament del seu amic Paddy Dignam, per a passar pel diari on li publiquen articles, (activitat que li reporta els recursos per a anar tirant sempre amb por d’estar a un pas de caure a la misèria), de pensar en la seva filla Milly (suposo que una sublimació en amor filial del desastrós amor conjugal), de participar en una baralla, d’emborrataxar-se amb els amics i anar a divertir-se al barri de dubtosa reputació, de masturbar-se veient les calces d’una noia coixa que seu indolentment a la platja,....

Els paral·lelismes amb el text clàssic són pertot, segons diuen. Jo no l’he llegit i el meu coneixement sobre el tema es basa més en pel·licules sobre l’heroi (evidentment la de Kirk Douglas ha forjat la idea que molts tenim sobre el mite i ha inspirat obres posteriors entre elles la divertida O Brother! on les remisniscències són més que evidents però situada al profund Sud dels Estats Units) així que moltes referències se m’escapen.

Però si que veig el contrast de la Penèlope pacient i que rebutja tots els seus pretendents i la, per dir-ho suau, poc casta Molly. Així com la primera esdevé regent del regne en absència del marit la segona és una cantant mediocre amb ínfules de grandesa que només es preocupa per foteses i és incapaç d’aprofondir en res. A més, la pèrdua d’un fill va fer que es negués a tenir més relacions amb en Leopold cosa que explica cert comportaments d’ell.

Els cants de sirena suposo que es poden identificar amb la Gerty McDowell, la noia coixa esmentada abans i que fa venir pensaments pecaminosos a l’amic Poldy.

Així com Calipso recull a Ulisses i la seva tripulació quan naufraga i els ofereix els plaers de l’ílla, Bella Cohen ofereix els serveis del seu prostíbul a en Poldy, Stephen i companyia quan venen naufragats en un mar d’alcohol. Allà poden donar llibertat als seus íntims desitjos (veiem com el nostre protagonista és sodomitzat i humiliat per la mestressa de la casa).

Però a banda d’això no puc identificar res més (Potser la baralla de carrer representa la lluita contra Polifem?) hauria estat d’agrair que l’edició que he llegit (Edicions Proa, 2004, traducció de Joaquim Mallafrè) hagués incoporat una addenda de notes i aclariments, no tan sols per a trobar paral·lelismes amb l’Odissea sinó també per a explicar les referències a la quotidianitat irlandesa i de l’època o els jocs de paraules originals. Això haguès acabat d’arrodonir una feina de traducció que endevino herculia. És un llibre que et dona la sensació que et perds moltes coses per no entendre-les...

Entre les gràcies del llibre es troba que utilitza tot un seguit de registres literaris inèdits a l’època o si més no, no utilitzats d’aquella manera (Joyce el va finalitzar el 1922).

Trobem capítols escrits en el que podríem considerar una novel·la “normal”.  També molts molts molts monolegs interiors, entre aquests destaca el capítol final amb quaranta-cinc pàgines que van d’un tema a l’altre sense un signe de puntuació ni apostrofs ni guions, només un parell o tres de canvis de línia que endevinem com a petites pauses, doncs així és el pensament íntim (si més no el femení diria jo, almenys el de la Molly Bloom).

També trobem que a la redacció del diari tots els paragrafs són encapçalats per un titular (“Causes perdudes on es menciona un noble marquès”, “Els rodolins del Lenehan”, “Un parlament brillant”, “Un home de moral elevada”...).

Al penúltim capítol, on Stephen i Leopold arriben a la casa d’aquest i perllonguen la vetllada, la situació ens es presentada com un joc de pregunta-resposta (“Què feu Bloom als fogons? Canvià la cassola al fogó de l’esquerra, alçà l’olla de ferro i la portà a l’aigüera a fi de donar pas al corrent obrint l’aixeta perquè ragés”.)

Un dels millors capítols (per a mi) és el que tota la colla queda per a beure. Comença com un solemne relat medieval (traduït en un registre força arcaic) i va evolucionant fins acabar com el rosari de l’aurora (amb uns curiosos registres dialectals que m’agradaria poder llegir – i entendre!- en la versió original)

Al capítol del barri de les putes tot es presenta com un guió teatral. Potser perque és un lloc on tothom interpreta un paper (o potser és una paròdia de les tragèdies gregues). Segurament les noies sí que en fan de teatre, però molts dels clients s’hi deuen mostrar tal com són en segons quins aspectes...

Entre els personatges secundaris trobo interessant en Boc Mulligan. Aquest amant de la broma i el sarcasme és qui enceta la novel·la quan es lleva i va a afaitar-se. Company de pis d’en Dedalus, hi exerceix una mala influència segons el seu pare (el d’Stephen, vull dir), cosa que és certa ja que hi actua com a complement del caràcter seriòs, introspectiu (jesuïta, segons en Mulligan) de l’estudiós entusiasta  de l’obra de Shakespeare (on troba un bon grapat significats ocults que mostrarien la personalitat del bard d’Stratford).

El personatge del Ciutadà (una mena d’antisistema que diriem ara, radical i amb un gos com a company) representa el nacionalisme irlandès el qual només havia de deixar de passar uns quans anys per a ser hegemònic. 

No m’he documentat gaire per a entendre el llibre ni per a fer aquest post. Volia expressar les meves impressions tal com raja. Només he fet servir les poques referències que ja tenia de l’obra i l’autor i se que alguns dels personatges (Boc Mulligan, Gerty Mc Dowell,...) i situacions (el passeig adel carruatge) han estat manllevats de Giacomo Joyce (tinc una bona edició de Classics Moderns que està editada amb l’acarament pàgina a pàgina de l’edició en anglès i la traducció en català). Així mateix Stephen Dedalus ja surt a Retrat de l’artista adolescent . Sé que queden moooltes coses (personatges, situacions, maneres d’expressar,...) per a comentar (no acabariem mai!). Potser ara buscaré alguna manera o algun lloc on expliquin tot el seguit de referències que no he entés o no he copsat. (I doncs, què deu ser llegir Finnegans Wake?)

El llibre reflecteix com era el Dublín de llavors. Per als que coneixem una mica la capital irlandesa es curiós sentir parlar de com eren fa un segle llocs i carrers tan coneguts com Grafton, O’Connell, Dame, el parc de St. Stephen’s Green,...Més que res perquè aquesta ciutat no és una metropoli coneguda mundialment i en canvi te una gran novel·la que forma part de la Literatura Universal (així en majúscules) sense que ningú s’atreveixi a dir que és localista o poc cosmopolita.

 .