Arran de la meva ressenya al bloc del llibre El cervell eròtic un company de feina i lector ocasional del bloc, el doctor Pep Gasol, em recomanà el llibre de temàtica semblant Sperm Wars. The Science of Sex, i accedí amablement a deixar-me'l. Un llibre que sota l'òptica de la biologia evolutiva tracta la relacions sexuals (vull dir, la relació entre els dos sexes) dels éssers humans com qualsevol altre animal. He començat la seva lectura, i arribats al final en faré la ressenya corresponent. Però permeteu-me que en faci uns quants avançament sobre temes de gran interès i ociositat.
"No hi ha qui entengui les dones!"
Podríem qualificar aquesta frase, amb les corresponents variacions lingüístiques, d'universal i intemporal en boca dels homes. Segur que en algun text dels clàssics surt per alguna banda. Crec que tots els homes que conec estarien d'acord amb mi com de sovint les dones presenten un comportament variable i de molt difícil comprensió per a nosaltres, enfront de la simplicitat major dels homes. Abans que unes quantes lectores comencin a apuntar-me a la seva llista de misògins, els avançaré que això només vol dir que han aconseguit el seu objectiu de forma absoluta i aclaparadora. Han guanyat i porten guanyant sempre.
Hi ha molts animals en què les femelles mostren la seva receptivitat reproductiva de forma clara. Hi ha mones que se'ls posa el d'allonsis de color vermell clar quan són receptives. Els mascles aleshores es posen també vermells (d'emoció) es barrallen entre ells i regalen objectes a les mones per tal de poder gaudir de la vermellor femenina. Un cop accedeixen, els mascles es comporten de forma dominant i fins i tot violenta. Un cop s'acaba la vermellor, s'obliden de les femelles.
Per evitar aquests inconvenients, les femelles humanes oculten la seva receptivitat. La seva estratègia és, atenció mascles, la de confondre'ls completament. Així no han d'aguantar una possessió excessiva, ni l'abandó segur. Així doncs, el cos adopta un seguit de mecanismes, tant interns com externs, per mantenir l'atenció del mascle. Quan no està receptiva ha de fer que ho està, quan està receptiva ha de mirar que no es noti gaire. I així anar fent.
Ara entenc tots aquells Síis que no eren Síis, tots aquells No que en realitat volien dir Potser o Síii. Tot aquells entusiasmes que es transformaven sobtadament en ensopiments. Però aquesta desorientació que provoquen als mascles també se la provoquen a elles. Si no tots sabríem el dia i l'hora de la nostra concepció. Els mecanismes no es poden controlar de forma conscient o racional. Estan programades així (com en altres aspectes els mascles humans) i això no és programari lliure. No tenim el codi per veure bugs, ni tenim debugger.
Cal dir, però, que en aquesta societat tecnològica aquest comportament no té sentit, o no en té tant. La tecnologia ha evolucionat més ràpidament que la biologia. Encara no som humans que diria en Carbonell. És a dir, que les pròpies femelles humanes serien també víctimes d'aquest comportament.
Així doncs, és una informació que pot servir per tranquil·litzar a molts mascles i exclamar un gran Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhh!!!!!. Ara ho entenc!. I que pot ajudar-nos a aprofitar-nos per als nostres objectius reproductius. Tot sigui per al benefici de l'espècie :-P.
Hi ha molts animals en què les femelles mostren la seva receptivitat reproductiva de forma clara. Hi ha mones que se'ls posa el d'allonsis de color vermell clar quan són receptives. Els mascles aleshores es posen també vermells (d'emoció) es barrallen entre ells i regalen objectes a les mones per tal de poder gaudir de la vermellor femenina. Un cop accedeixen, els mascles es comporten de forma dominant i fins i tot violenta. Un cop s'acaba la vermellor, s'obliden de les femelles.
Per evitar aquests inconvenients, les femelles humanes oculten la seva receptivitat. La seva estratègia és, atenció mascles, la de confondre'ls completament. Així no han d'aguantar una possessió excessiva, ni l'abandó segur. Així doncs, el cos adopta un seguit de mecanismes, tant interns com externs, per mantenir l'atenció del mascle. Quan no està receptiva ha de fer que ho està, quan està receptiva ha de mirar que no es noti gaire. I així anar fent.
Ara entenc tots aquells Síis que no eren Síis, tots aquells No que en realitat volien dir Potser o Síii. Tot aquells entusiasmes que es transformaven sobtadament en ensopiments. Però aquesta desorientació que provoquen als mascles també se la provoquen a elles. Si no tots sabríem el dia i l'hora de la nostra concepció. Els mecanismes no es poden controlar de forma conscient o racional. Estan programades així (com en altres aspectes els mascles humans) i això no és programari lliure. No tenim el codi per veure bugs, ni tenim debugger.
Cal dir, però, que en aquesta societat tecnològica aquest comportament no té sentit, o no en té tant. La tecnologia ha evolucionat més ràpidament que la biologia. Encara no som humans que diria en Carbonell. És a dir, que les pròpies femelles humanes serien també víctimes d'aquest comportament.
Així doncs, és una informació que pot servir per tranquil·litzar a molts mascles i exclamar un gran Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhh!!!!!. Ara ho entenc!. I que pot ajudar-nos a aprofitar-nos per als nostres objectius reproductius. Tot sigui per al benefici de l'espècie :-P.
Bé, això deia el meu professor d'antropologia...
Així doncs, tal com et comentava la Reyes en els seus comentaris, la qüestió de la supervivència de l'espècie, els instints animals de reproducció, compten però poc...
Majoritàriament les societats del nostre planteta són patriarcals, i els fills s'eduquen a la familia formada pel pare i la mare, són societats paterno-filials. Però no sempre és així. Un antropòleg et podria explicar per exemple que hi ha cultures on els fills s'eduquen en la familia de la mare, qui sigui el pare biològic no té cap importància. Els fills d'una dona els educa la dona i els seus germans. Els infants que educa un home són els de les seves germanes i no són els seus fills biològics. Els seus fills biològics no formen part de la seva família. Aquest és el cas, per exemple, d'una cultura matriarcal que viu a unes profundes vall tancades a la Xina. Recordo un reportatge en què parlaven algunes d'aquestes dones. Explicaven que podien dormir amb qui volien, els homes es quedaven una o dues nits a dormir a casa seva. Li preguntaven si la qüestió era canviar sovint d'amant i deia que no, que ella tenia un "amant preferit" però que no sabia si era el pare biològic dels seus fills. En preguntar-li si voldria viure amb ell, exclamava que no, mai de la vida, què treuria la il·lusió!
Hi ha altres societats on els fills s'eduquen, després de l'edat d'alletament, a un centre comú, així passava per exemple a la ciutat antiga d'Esparta, l'estat es feia càrrec exclusivament de l'educació dels infants (en aquest cas es dividien escoles de nens i nenes).
I hi ha molts altres casos curiosos... A nosaltres ens han educat en dos rols molt diferenciats, les nostres esrtucutres mentals s'han construït en base a això i les coses no canvien en 20 ni 30 anys de pretès alliberament feminista.
Per exemple, només fa mig any que hi ha permís de paternitat de 15 dies pels pares. L'home que vulgui reduïr la seva jornada laboral per estar més temps amb els seus fills, no està ben vist i molt pocs ho farien. La feina és l'important! I en el cas de la dona, poques acabarien de parir i deixarien els seus infants i marxerien a treballar l'endemà o a una lloc passant dies sense veure'ls. És biològic, en part sí, però també és cultural!
És difícil entendre algú que ha estat educat per tenir el rol contraposat o complementari al teu. Hi ha dones que no entenen els homes i homes que no entenen les dones. És normal, tenen "cultures" diferents! I cap dels dos pot pretendre que l'atre sigui "igual" a ell. Però en la diferència hi ha el gust, la novetat, el complement, l'aprenentatge. Només cal ser curiós i obert de mires! I ens ho passarem bé i serem més feliços!
Hola,
llegeixo el teu bloc periòdicament i avui em decideixo a entrar.
Per
trobar una explicació alternativa a tot això et recomano un llibre. "La
conjura de los machos" de Ambrosio García Leal. Et complementarà la
informació i potser et donarà un punt de vista alternatiu de la qüestió.
Una
per una l'autor posa en dubte aquestes afirmacions de la sociobiologia
clàsica amb exemples d'etologia comparada.
Ell
considera, de manera raonada, que aquesta explicació de la guerra de
sexes de la sociobiologia es basa en prejudicis culturals i que el que existeix realment és
una estratègia evolutiva conjunta encaminada a garantir la
supervivència de la descendència. Ell es pregunta, per quina raó han de tenir més interès les femelles que els mascles en aconseguir que la descendència arribi a l'edat reproductiva? Tots "paguem" un preu biològic per aconseguir que la descendència sobrevisqui, i aquest preu es "paga" abans de la còpula (competència entre mascles en el cas de mamífers i alguns primats, per ex) o després (criança compartida en cas dels ocells i els homo sapiens , pex) però cap dels actors finalment guanya més que l'altre.
Aquest
exemple dels goril·les, per exemple. és cert que un goril·la copula amb
totes les femelles i després aquestes es fan càrrec de la descendència
totes soles. però és també cert que la competència entre els goril·les
mascles és ferotge, de manera que la inmensa majoria de goril·les d'un
grup passen per la vida sense tenir cap mena de relació sexual i per
tant, òbviament, deixant els seus gens en un carreró sense sortida. En
aquest cas, el "preu" per garantir la descendència es paga abans de la
còpula, no després, com és el nostre cas.
Això planteja una idea
interesant: aquests mascles que tenen els seus gens en carrerons sense
sortida i que no tenen possibilitat de copular en la vida:
evolutivament no "pagarien" gustosos el preu de la monogàmia per tal de tenir descendència? Aquesta podria ser aquest, en part, l'origen
de la nostra estratègia monogàma? sempre depenent de què les femelles estiguin per la feina i sacrifiquin salut genètica per ajuda en la criança.
Bé, el tema és comlexe i jo m'explico fatal. Al llibre barreja tots aquests elements per crear un mosaic interesant i convincent.
Aquí tens una ressenya, per si t'interesa
http://javarm.blogalia.com/historias/35660
Apa, una abraçada
Per exemple, m'arriscaria a dir que la societat catalana és majoritàriament monògama social seriada.
Clar, hi ha més aspectes que els estrictament biològics en els comportaments sexuals. Si la política d'hipoteques actual dura prou temps, potser notarem canvis en els ritus d'aparellament dels catalans.
Bona revetlla!
Ja es pot consultar aquest nomenclàtor? I per internet?
Gràcies de bestreta.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/45319
A la Viquipèdia també trobaràs coses. I al Google.
No voldria envair el teu espai així que només et diré una cosa... Avui en dia (en la nostra societat occidental) un dels problemes més grans que tenim a nivell individual no és l'atur, ni la seguretat, ni tan sols el terrorisme... És que no ens fallin els anticonceptius! O és que el problema només el tinc jo? ;-) De fet, crec que les criatures que es conceben ara sabran el dia i l'hora exactes :-D En aquesta situació, trobo que analitzar les relacions sexuals des de la biologia evolutiva, és a dir, estrictament en termes de supervivència de l'espècie, sense tenir en compte els aspectes afectius i culturals, em sembla totalment reduccionista. Això no treu que hauríem d'aprendre moltes coses del comportament dels animals com, per exemple, l'associacionisme ;-)
adquirit l'avantatge evolutiva del qual és que atorga més cohesió al
grup. De fet els sentiments juguen un paper fonamental en la confusió
del mascle. Les dones, per exemple, pateixen canvis cerebrals al seu
cervell durant l'embaràs, amb l'objectiu que tingui molta més atenció i
cura sobre el seu nadó. L'extrem lligam emocional amb el seu nadó és
producte en part per aquestes modificacions programades evolutivament.
Sobre
els aspectes culturals, l'estudi de poblacions sembla indicar que no hi
ha diferències significatives. A més, la cultura està bastida sobre la
biologia, i una de les coses de tot aquest tema és que mostra que al
cap i a la fi això de la cultura i la civilització no controla el
nostre aspecte animal, sinó que és a l'inrevès.
Serveixe d'exemple la trobada anual que fan les poblacions disperses del sud de l'Atles (magrib). Un gran esdeveniment cultural que té per objectiu posar maques a les dones per a què trobin marit (i que els homes trobin muller). Si no fessin això, potser no en trobarien, i a més patirien d'endogàmia genètica que els acabaria fent desaparèixer per problemes d'esterilitat i malformacions. Tot plegat, no deixa de ser un mecanisme per propagar l'espècie davant d'un problema de dispersió de la població en un medi hostil.
Convindràs amb mi en què una teoria és vàlida quan és universal, és a dir, independent del temps i de l'espai, oi? Has parlat d'alguns animals i d'algunes tribus per suportar la teva tesi sobre la diferenciació de sexes biològics (gèneres?) Tanmanteix, no és així sempre. Trobem femelles que maten els mascles després de copular, trobem mascles que no abandonen la femella ni els nadons sinó que els protegeixen, hi ha animals hermafrodites... Doncs el mateix passa amb les societats. Un antropòleg ens donaria exemples d'altres funcionaments socials, per exemple, depenent de si hi ha excés o defecte de dones, de si la seva cultura es basa en el concepte d'individu o no, etc. Els meus coneixements són limitats, però, si t'interessa, entre els meus materials dels estudis actuals segurament trobaré algun cas d'aquests. Bé, en qualsevol cas agraeixo que ens parlis d'aquestes coses, ets una font d'inspiració contínua pel meu bloc! ;-)