Fa dies que volia escriure sobre el tema arran d'un article d'en Xavier Roig a l'Avui, però es veu que la cosa no acaba aquí: Francesc Puigpelat, Marçal Sintes i Ada Castells, també s'hi afegeixen amb opinions diverses. Tots estan preocupats per on posaran als seus fills durant aquests mesos, però, a priori, no sembla que els preocupi l'educació que han de rebre.La manca de temps fa que no m'hi pugui posar a fons, però, per sort, hi ha gent que està a l'aguait i que posa els punts sobre les is.
La carta al director la reprodueixo a continuació.
(el subratllat és meu)
Sobre vacances escolars i altres qüestions. Els forjadors d’opinió
A mesura que s’acosten les vacances escolars comencen a publicar-se opinions certament agressives en contra dels mestres. Algunes són realment interessants, altres són simplement demagògiques que vull creure no calculen el dany que fan als que les emeten, als receptors de les seves invectives i en general a tot el sistema educatiu .Comentaré diversos articles que he llegit a l’AVUI de Francesc Puigpelat (10/6/07), Xavier Roig (22/6/07), Marçal Sintes (24/6/07) i Ada Castells (25/6/07). El lector determinarà ell mateix a quina categoria correspon encaixar cadascun d’ells.
Aquest forjadors d’opinió al·leguen diversos fets. N’esmentaré alguns d’ells i després introduiré les meves anotacions.
Els tòpics (certs) que introdueixen són: els canvis a la societat, la conciliació dels horaris escolars amb els de treball dels pares, la voluntat dels pares de traspassar a algú la responsabilitat de tenir cura dels seus fills, els interessos a allargar o escurçar les vacances escolars, els cost de tenir cura dels fills en aquest període, la queixa que l’Estat no els soluciona el seu problema, el interessos de les companyies de transport dels nens, el salari del mestres, el corporativisme dels mestres, la ineptitud dels polítics, la violència a l’escola, l’educació (la mala educació) actual dels joves. Curiosament cap d’ells parla de la qualitat de l’ensenyament o del que seria bo per l’ensenyament dels infants i, naturalment, fora d’allargar el curs escolar no aporten cap altra solució (per reducció a l’absurd la seva solució seria internar 365 dies a l’any els nens a l’escola?).
Algun d’ells fins i tot es permet ser sarcàstic (Roig); uns només s’indignen (Sintes). Altres es lamenten del paquet que els ve a sobre: tenir cura del seus fills (Puigpelat), o bé de la incultura del país (A.Castells), oblidant que ells en són la mostra més notable.
Cap d’ells fa la més petita reflexió de que estan parlant públicament dels mestres dels seus fills i si per escrit diuen el que diuen, què els deuen dir a casa verbalment?Cap d’ells posa sobre la taula el problema de disciplina que hi ha a l’escola, en bona part propiciada per comentaris com els que fan ells que porten a la desconsideració i desprestigi dels mestres, dels mestres dels seus fills. Cap d’ells assumeix la quota de responsabilitat que té com part de la societat que entre tots formem, sinó que ho presenten des de fora: ells són d’un altre planeta.
Roig s’atura sobre el salari. Esmenta una taula de l’OCDE, i en cita la font. Com que la cita he anat a veure el que diu. La taula parla dels salaris dels mestres de primària i diu que guanyen 31.000€ a l’any en el moment d’entrada. Tinc informació fidedigna d’un mestre de primària (declaració IRPF 2006) que fa més de 5 anys que és fix. El seu sou és de 24.000€ bruts, per tots conceptes.
Veient aquesta font d’informació no em queda més remei que no creure’m res del que diu. Però és més ¿al Sr. Roig li sembla que 2.000 € al mes per a un mestre que porta 5 anys d’experiència i dedicació és un sou massa elevat? ¿Voldria el Sr. Roig que els mestres fossin mileuristes? ¿Voldria ell que és empresari mantenir els sous dels treballadors congelats durant 10 anys (com ha publicat ara la premsa) mentre les empreses continuïn guanyant diners a punta pala? La veritat és que no sé on vol anar a parar.
Roig parla de productivitat, concepte que com a empresari suposo ha de dominar. Posa l’exemple del transport escolar i del trasllat dels nens. Sembla que el seu concepte de productivitat deu ser que com més nens transportin amunt i avall més productivitat es genera. Roig no explica (segurament perquè no ho sap) que el que hauria de ser lògic és que els nens anessin a peu a l’escola i no d’una punta a l’altra de la ciutat perquè l’escola és més guai. Continua les comparances fent uns números que sens dubte deuen estar ben fets, però que no figuren en les taules que esmenta, sinó que responen a elaboracions pròpies, d’on surten unes diferències salarials poc comprensibles.
Un altre tòpic: els canvis a la societat. Vull creure que aquests forjadors d’opinió s’han assabentat que els canvis culturals i socials a la nostra societat occidental més importants van ocórrer en el període que va des de la finalització de la Segona Guerra mundial fins a la caiguda del Mur de Berlín. Sincerament, em sorprèn que s’adonin ara d’aquests canvis i s’adonin de la incorporació de la dona al món del treball, etc. (els puc facilitar bibliografia).
Consegüentment a aquests canvis arriba la necessitat del pares d’endossar aquesta responsabilitat a algú, ja que ells treballen i no se’n poden ocupar. Alguna referència (vergonyant) a que l’Estat no se n'ocupa de solucionar el seu problema, etc.
El corporativisme dels mestres. Bé, això sí que passa de la ratlla. No que els mestres no siguin corporativistes, o que no defensin els seus interessos, sinó el que em resulta escandalós és que la denúncia vingui del grup professional més corporativista del món: els periodistes! Heu provat alguna vegada de fer comentaris (crítics) sobre algun article periodístic enviant una carta al director del periòdic en qüestió? Us l'han publicat? Podeu dir el que vulgueu dels polítics, d’alguna empresa que no sigui espònsor del diari, i segurament la publicaran. Però si el comentari crític es refereix a un periodista, ja heu begut oli. Mai veurà la llum!
Respecte a les qüestions estrictes d’educació. Ningú recorda que a Finlàndia (que està en boca de tots) l’ensenyament és públic i les interferències dels polítics són mínimes. Ningú recorda que des de la Transició els polítics han reformat 8 vegades les Lleis -bàsiques- que li afecten i, a més, a Catalunya, ningú parla de l’invent de les 6 hores lectives pels alumnes (com és que aquí ningú diu que això és insòlit a tot Europa?).
Tot això em porta a dues conclusions:
La primera, no estic dient que no s’hagi de modificar el calendari escolar. Probablement s’haurà de fer, però que com a únic argument es presenti l’aparcament dels nens comprendreu que això rebota als mestres. No sé que pensarien els periodistes si els diguessin que ells, mentre fan la seva feina d’escriure articles, haguessin de tenir cura de 6, 8 o 10 nens cadascun d’ells a casa seva o al despatx del seu periòdic. Qui els ha dit als periodistes que els mestres s’han d’ocupar de fer la funció de pares? Els mestres s’han d’ocupar de l’educació escolar dels nens (no de l’educació familiar). Centrem doncs la discussió sobre l’educació i veiem què cal fer per millorar-la i, naturalment, si convé modificar el calendari, fins i tot per motius de conciliació d’horaris, també s’ha de fer, però sempre sense perdre l’objectiu educació.
La segona, tornem a Finlàndia on els nostres polítics han anat (amb una representació prou generosa) a veure el funcionament d’un país on l’educació no és discuteix. Les seves conclusions són: els mestres tenen un gran prestigi i no sofreixen la pressió dels pares, dels alumnes i dels mitjans que qüestionen permanentment la seva feina.
Com és que aquí això no passa? És culpa dels mestres que són uns soques, uns irresponsables i bandarres? Els canvis continus en els sistema d’educació n’és la causa? Els canvis a la societat, amb uns pares que no assumeixen el més petit compromís hi té alguna cosa a veure? Els forjadors d’opinió ajuden a aquest estat de coses?
D’una discussió seriosa d’aquests dos punts n’ha de sortir la solució.
Una darrera qüestió vull deixar clara. No sóc mestre, però tampoc sóc neutral. Emocionalment estic implicat amb el tema dels mestres i de l’educació, per la qual cosa em sento agredit quan sento i llegeixo determinades opinions, al meu criteri demagògiques, trivials i fins i tot malèvoles en alguns casos.
Gerard Palacín, carta del lector publicada a l'Avui el 26 de juny de 2006
Nota: el sou del professorat de secundària és públic, el podeu veure aquí, i no és ben bé el que diu l'OCDE (busqueu la taula D.3). Segurament perquè és el sou mitjà de l'Estat.
