"Cinc dies de febrer", una novel·la anterior d’Eduard Márquez, m’havia deixat fred (era tan abstracta!). Aquesta altra, "La decisió de Brandes", m’ha interessat més, potser perquè toca més de peus a terra: els nazis, l’expoliació del patrimoni artístic, els camps d’extermini, la tràgica vida del protagonista (se li ha mort tothom i a més és un malalt terminal)… Márquez escriu molt bé, molt polit, tant que ell mateix a vegades pensa que en fa un gra massa, i llavors inclou una vulgaritat, que realment desentona. Aquesta novel·la comença i acaba amb un dilema (¿cedir a l’opressió o resistir-la?), però en realitat -i això m’ha sorprès força- tot el pes dramàtic se l’enduu la biografia del protagonista. Hi transitem amunt i avall, i hi ha fragments molt bons i algunes reflexions interessants. La sensació final és que al llibre li falta alguna cosa. Potser és la credibilitat: no m’acabo de creure el narrador, el que m’explica em sembla una mica de segona mà. Però això no crec que sigui un problema de la novel·la, sinó un problema que tinc jo quan veig la foto de l’autor i el seu any de naixement (1960).
