raulvado |
dilluns, 2 de juliol de 2007 | 02:44h
Just fa un any estava sobrevolant l'oceà Atlàntic en un vol intercontinental amb destinació Los Angeles. Com passa el temps nois... Ja fa un any de tot allò, em faig creus.Imagineu-vos si l'experiència va valer la pena que un any després a les dues i vint-i-dos de la matinada no puc dormir. És una sensació realment estranya, perquè comences a donar voltes als records, experiències viscudes, gents conegudes, i no pares. Ara fa un any tenia moltes il·lusions posades en un projecte en el qual em vaig abocar en cos i ànima, i que finalment no ha sortit. No és que estigui decebut o deprimit, i tampoc no he llençat el temps i els calés endebades, però si que és veritat que el regust amarg te'l notes en el tast.
Després del desessis s'han començat a obrir portes i han aparegut altres projectes igualment emocionants i difícils de duu a terme. Potser és aquesta dificultat la que ens motiva a perseguir-los. Recordo una vinyeta de còmic, on un personatge perseguia una fletxa sense descans sense arribar mai a atrapar-la, un altre personatge li preguntava que estava fent i el primer li responia que perseguia el seu somni. L'autor ens venia a explicar que ens podem passar la vida perseguint somnis inabastables sense fruir de la realitat. Jo de moment continuo perseguint fletxes.
I encara que tinc aquesta edat en la que s'han de perseguir el somnis, també s'han de fotre calés al compte habitatge.
