Vaig ser dels que va pensar que la reacció generada per la presència de Woody Allen a Barcelona era excessiva. De sergui da vaig veure, però, que la set fa que els primers glops siguin exagerats, i això és el que ens ha passat amb l'arribada d'el director americà. Res més.
La mosca se'm va començar a enfilar al nas quan alguns personatges espanyols que no ens estimen gaire, i algunes cadenes i alguns directors de diaris que no es distingeixen pel seu catalanisme ni per dirigir mitjans escrits en català, van començar a parlar de provincianisme. Sentir aquestes persones parlant de provincianisme, elles que voldrien veure el país definitivament reduït a un apèndix de Ciudad Real em fa reiure i em treu de polleguera.
En Jaume Roures em va convidar a assistir a la roda de premsa que va donar el director a l'Hotel Miramar fa uns quants dies. Tot l'acte es va desenvolupar en català, llevat de la intervenció del director i de la ministra. El parlament més provincià va ser, lògicament, el de la ministra. La resta dels parlaments van ser ponderats i lleugers. Tot força cosmopolita, força normal, com sempre hauria de ser. El magnífic aperitiu que es va servir va passar la mar de bé. Allò era una festa organitzada, segons consta a la invitació, per Mediapro i pel Sr. Allen. Hi van convidar a qui van voler. Hi tenien tot el dret perquè era la seva festa.
Em temo que això no agrada a tants provincians locals que ni s'han plantejat jugar la lliga que juga en Roures i la seva gent. És legítim criticar-los, és clar. Però em sembla que aquest cop en la crítica s'hi cola l'auto-odi de sempre, la incapacitat posada a la llum del dia, la frustració feta pensament correcte, la pruïja per desnacionalitzar-nos i per despersonalitzar-nos del tot. Ah, i si pot ser que sembli que és culpa nostra!!!
A mi no em sembla gens provincià veure la Johanson passejant i treballant al costat del meu despatx a la Rambla de Catalunya. Ni em sembla provincià comptar amb emprenedors que assoleixen els objectius que es plantegen. Potser el que passa és que els qui més piulen saben que, si en comptes d'estar rodant a la Rambla de Catalunya s'estés rodant al Paseo del Prado, estarien cantant l'enèssim rèquiem pel país i explicant les maravelles del cocidito madrileño. Ara no poden, i això els fot.
La crítica més divertida és la dels ajuts públics a la pel·lícula. I si ens aturem a analitzar els ajuts concedits a productes cinematogràfics nostrats d'impossible difusió comercial? I si ens aturem a analitzar ajuts a tota mena de mitjans de comunicació? No s'hi val. No està bé criticar la busca en ull aliè quan en el propi hi portem un viga com una casa de pagès.
Conclusió: que els Sr. Allen i les Scarlett d'aquest món vinguin tantes vegades com vulguin a Barcelona, que ho fagin de la mà de productors catalans, i que nosaltres en gaudim! I si els pica, que s'hi posin fulles!!!
Molt bé, estimat Antoni. Benvingut en Woody i benvinguda la feina de gent com en Jaume Roures.
Però jo, la veritat, què vols que et digui. Últimament no tenia la sensació que Barcelona necessités ser més promocionada.
El que sí que ens convindria és "corregir" la projecció internacional de Barcelona, massa sovint vista com a ciutadeta de república bananera en lloc de capital d'un país europeu que voldira ser estat. Per posar un exemple, recordeu el camarer de Fawlty Towers de la BBC? doncs a la versió original aquell personatge era un immigrant de Barcelona. O a Vacaciones en Roma, fixeu-vos en la pinta que té el que es fa dir "corresponsal de la Vanguardia de Barcelona", si fa no fa la mateixa.
Doncs bé, amb Woody Allen seguim el mateix camí, els seus equips de localització no pretenen acceptar la ciutat tal com és, si no que substitueixen les paradetes d'ocells de les Rambles per decorats d'estil hispano-americà rotulats en castellà.
De fet, que el paper de Barcelonina el faci la molt hispana Pe, ja és tot un detall. (Penélope Cruz és per mi una madrilenya encantadora, però a ulls ianquis, Pe és l'amiga hispana de la hispana Hayek)
Estimat Antoni, he trobat impressionant que ignoris aquest detall o et facis el sord. A més avui he sentit que buscaven un guitarrista per la típica escena de "tablao flamenco"
Sortosament existeixen películes de directors extrangers on es deixa veure que Barcelona no és ben bé Espanya com: l'auberge espagnol de Cédric Klapisch o encara millor Terra i llibertat de Ken Loach. Em sembla que Woody no entrarà a la llista i per enèssima vegada ens n'haurem d'avergonyir.
Però en el cas d’en Woody Allen, els límits del provincianisme es van sobrepassar els primers dies: obertures de telenotícies, portades de diaris, emissores de ràdio, assetjament periodístic constant... semblava que havia arribat no sé qui i que el país s’aturava per a saber què feia, què deia, que menjava o amb qui parlava pel mòbil... i creient-nos que mig món ens estava observant! Com si hagués arribat un bwana blanc a les colònies, i tots allà tocant-li la pell blanca i mirant encuriosits els seus estris... Patètic! I no va ser un dia –aleshores seria excusable-, sinó tres o quatre! Per a mi, aquest va ser el veritable acte provincià, molt més que l’acte dels consellers i la ministra, perquè va donar l’exacta mesura de fins a quin punt se’ns en refot la nostra vida quotidiana: apreciem més fer-nos el simpàtic amb algú arribat de la metròpoli (digues-li Amèrica o digues-li Espanya) que assumir que nosaltres, com a catalans, hem de ser l’eix central (que no exclusiu) de la vida a Catalunya. No et sembla una qüestió de dignitat?
No sé si a les altres ciutats on ha fet pel·lícules se li han fet aquestes recepcions, però la sensació que feia veure tot de polítics parlant de cara als mitjans, amb el director al costat, era de provincianisme. Crec que si es volien fer recepcions donada la importància de Woody Allen s'haurien d'haver de manera més privada i limitant els mitjans a la foto de rigor. I precisament aquests són els culpables de sobre explotar el tema informant en els TN com si es tractés de programes del cor. A mi em ve la mateixa sensació que em va venir veient la imatge de la gent arrencant les flors de davant de la catedral el dia del casament de la infanta Cristina.
Sí, crec que s'ha actuat amb provincianisme. No s'ha sabut mantenir la compostura, però és comprensible, no sempre ve Déu a la terra.