jaumeciurana |
dijous, 19 de juliol de 2007 | 20:01h
No sé si s'acabarà confirmant la notícia de la dimissió irrevocable de Josep Piqué al capdavant del PP català. Si es confirma, voldrà dir que, malgrat tot, Catalunya continua tenint un sistema de partits propi, que configura una societat política distinta. Fins i tot les successives crisis i escisions a Ciutadans tenen el seu origen en una posició, diguem-ne, autòctona de la direcció enfront dels escindits que propugnaven la dissolució del partit en un projecte nacional español, por supuesto. És a dir, fins i tot els no nacionalistes catalans acaben sent víctimes de la visió unitarista dels nacionalistes espanyols. Quan tots els partits polítics catalans tinguin les estructures de poder i desició a Catalunya, s'haurà fet un pas importantíssim cap a la sobirinització de la societat catalana. Hom diu que el comportament electoral d'un país és conseqüència de l'existència d'un determinat sistema de partits i no a l'inversa. És a dir, no és el comportament electoral el que determina els resultats dels partits, sinó que són els partits els que determinen el comportament electoral.
Cal veure les conseqüències del pas d'en Piqué. Potser queda en no res, en una sortida personal, o en un petit terratrèmol a la política catalana. El debat de l'Estatut s'ha endut, de moment, dos presidents de partits: en Maragall i en Piqué. En ambdós casos, per massa catalanistes. Ni un ni l'altre eren ni són independentistes ni nacionalistes. No era doncs, el seu catalanisme el que molestava. És, simplement, la seva catalanitat.
No sé si aquesta moguda al PP s'ha de veure en clau catalana o catalanista.
Fa dies que en Piqué va carregar contra les cares que representaven el passat al govern de l'Aznar i ara la caspa oficial del PP s'hi ha revoltat.