El cicle de Woody Allen dels dijous del Canal 33 no surt del pou. Dijous passat van fer "Love and Death" (L’última nit de Boris Grushenko, 1975). La meva dona va abandonar la pel·lícula a mig, i si jo no ho vaig fer va ser per estricte sentit del deure. Però se’m va fer eterna, perquè la vaig trobar tan mal escrita i tan mal rodada com les anteriors. I amb poca gràcia. I sense emoció. Això últim potser és el pitjor d’aquest lot de pel·lícules: la seva buidor. Si el gag falla no queda res. Chaplin potser abusava del component sentimental, però fins i tot Buster Keaton, més sec, incloïa una trama romàntica en els seus films. Els protagonistes del cinema còmic mut -també Harold Lloyd-, a part de rebre patacades, vivien sinceres i emotives històries d’amor o de superació personal o de rebuig social. Per això no eren pel·lícules buides i fredes. Woody Allen, home intel·ligent, es va adonar que, a part de bromes, acudits, ironies i sàtires, havia d’abocar emoció sincera i autèntica a les seves pel·lícules. I va fer "Annie Hall", que avui podrem tornar a veure.
