Lluís Maria
Xirinacs no em queia ni massa a prop ni molt lluny (per què enganyar-nos, ara
que sembla que tothom hagi estat el seu amic íntim de tota la vida). La
societat catalana, en general, feia temps que l’ignorava, que passava de la
seva actitud de fermesa inamovible (i a les exèquies tot seran lloances...).
Som així, no tenim mesura, per això em molesten tants discursos panegírics ara
que caldria callar i reflexionar. No he llegit massa cosa, però de tot el que
s’ha dit em quedo amb aquestes paraules que he trobat de casualitat en un bloc,
potser perquè parla del reclinatori, allò de que Xirinacs va abominar
quan va decidir restar dempeus per sempre més, fins i tot després de la seva
mort.
