Després d'haver la ressenya del llibre de l'Adolf Tobeña El cervell eròtic. Rutes neuronals d'amor i sexe, el doctor Gasol em va recomanar a un dels passadissos de la feina aquest llibre, de temàtica semblant:Sperm Wars: The Science of Sex
Robin Baker
Editorial HarperCollins
319 pàgines
Any 1996
Llengua: Anglès
ISBN-10: 0788160044
ISBN-13: 978-0788160042
No en sé de cap edició en català. He trigat més del compte en llegir-lo, atesa la cua de llibres que tinc. Res a veure amb l'ociositat del tema, que sempre resulta interessant i font d'anècdotes per a fotre'ns amablement de l'altre sexe (i del propi).
El llibre mira això de la reproducció sexual humana des de la perspectiva de la biologia evolutiva. És a dir, sota la premissa que el comportament sexual humà es basa en estratègies reeixides, i que per tant tot ha de tenir una raó en els mecanismes evolutius. S'interpreta la causa a partir dels efectes. En canvi, el llibre d'en Tobeña estudia les causes per si mateixes, els mecanisme neuronals que ens fan tenir el comportament sexual que tenim. Per dir-ho d'alguna manera, la primera aproximació és interpretativa mentre que la segona preten ser objectiva. No s'exclouen pas, però.
El llibre fa una mica de truc, perquè es basa en situacions teatralitzades per explicar els diversos mecanismes evolutius que hi actuen. És a dir, primer s'escriu la resposta, i després es passa a plantejar la pregunta. Cal dir, però, que les situacions exposades són versemblants, però potser massa perfectes (la resposta, òbviament, quadra a la perfecció amb la pregunta).
Sperm Wars es basa en un fet innegable: quan s'ajunten dos espermes diferents, comença una guerra d'estermini entre els espermatozous. L'esperma està compost de tres tipus d'espermatozous. El que ha de fecundar l'òvul (menys del 1%), els que actuen de barrera per als enemics, i els exterminadors d'enemics. Tot plegat és una guerra que té per objectiu que el millor guanyi. Tot això implica que en algun moment han de coincidir dos espermes masculins diferents dins de la femella humana, i això la natura ho sap. I aquí la primera sorpresa del purità: ¿com poden coincidir dos espermes diferents dins del cos d'una femella humana?. Les cangurs femella poden retenir l'esperma fins a un any. En canvi, les femelles humanes ho poden fer fins a cinc dies, en una mena de piscina dins la vagina.
Sobre l'estratègia reproductiva de les dones (la confusió) ja he parlat al bloc. L'objectiu de la femella és recollir esperma de diversos fonts per garantir que gràcies a la guerra obtingui els millor gens per a tenir el màxim èxit reproductiu. El mascle, en canvi, obta per repartir el més àmpliament possible l'esperma per intentar guanyar les més guerres possibles. A més, en funció de diversos paràmetres que capta (com per exemple, amb el sexe oral) es capaç de regular molt ràpidament la proporció d'espermatozous fecundadors, barrera i assassins. Si sospita que ja hi ha esperma dins la femella, prepararà un estol d'atac, ple d'assassins per garantir que arribin els fecundadors. Si en canvi, pensa que no n'hi ha, però que a posteriori hi pot haver (sexe rutinari en parella), posarà molts blocadors per fer que no arribin a l'òvul els altres (blocadors que bloquen els seus també). Això explicaria, en part, la dificultat d'alguna parella estable en reproduir-se, i l'èxit reproductiu d'alguns amants reputats.
Infidelitat
Això ens porta a la infidelitat com a mecanisme reproductiu, no només exhibit pels humans, sinó per altres animals, i especialment alliçonadors són els ocells. El llibre analitza els pro i contres de la infidelitat, tant pel mascle com per la femella humanes. Ser infidel a la femella li pot ser profitós per obtenir la millor qualitat genètica, però a canvi de perdre la garantia de recursos i la compartició de la cura de la descendència. En canvi, al mascle, li resulta més positiu tocar el dos: així estalvia energies durant molts anys. Això també explicaria que, en estadística de poblacions, el mascle humà tendeixi a maltractar més els fills de la parella (però no seus) als fills propis.
Pares no oficials
El llibre aporta dades interessants, sorprenents i políticament incorrectes. Entre un 10 i 15% dels fills tenen un pare biològic diferent de l'oficial. Tanmateix això varia molt depenent de l'extracció social. La femella sempre mirarà caçar alguna cosa millor (un mascle de més estatus social, amb més calers, etc). Així, en l'alta societat aquests fills serien menys del 1%. Els de estatus mitjà seria el 5-6%, i el segment més baix, atenció, entre el 10-30%. Això correspon, però, a dades per a uns quants estats desenvolupats. No cal dir que això se sap per a casos on s'ha fet un test de paternitat, generalment per alguna sospita. Quan els test genètics de paternitat es generalitzin, ens podem sorprendre encara molt més.
A un estudia dels 80 del segle XX a la Gran Bretanya, durant tota la vida (unes 3.000 inseminacions) el 80% de les dones havien tingut relacions sexuals amb dos homes diferents en un interval inferior a 5 dies, el 69% dins del mateix dia, el 13% dins d'una hora, i l'1% dins de 30 minuts (la participació en orgies es dona en menys de l'1% dels individus).
Xenofília
La xenofília, la preferència pels estrangers, tambés és un mecanisme reproductiu. Això explicaria la falera de les catalanes pels italians. En això, la femella humana és un primat típic. Gens nous, però seguint criteris de selecció (qualsevol italià no serveix...però gairebé). No en parla dels mascles, però això podria explicar també per què als catalans els agraden tant les sueques i les dones de l'est (poloneses, russes, etc).
Violació
Una altre tema políticament incorrecte és la violació. La violació és una estratègia reproductiva de molts animals. Als humans, és una tàctica comuna en el 50% de les societats, mentre que és rara en només un 20%. A les grans ciutats, i en un període de tota una vida, els estimacions diuen que la meitat de les dones (!) experimentaran un intent de violació, i que un 25% són violades. Tanmateix, només un 10% son denunciades a les autoritats. Per violació no es refereix a la imatge més violenta, sinó mantenir una relació en contra de la voluntat. Malauradament, la cosa no és tan senzilla. La femella, dins de la confusió, disposa de la resistència com a test de força i potència. Es resisteix, quan en realitat vol. Un No que vol dir a veure si pots amb mi. Però això és molt perillós: el mascle pot no interpretar bé el senyal, i la femella pot no exposar-los bé. Pot acabar en no res (la femella es queda amb les ganes), pot acabar en èxit absolut (era un sí), o pot acabar en una violació (forçament).
Però la violació és evolutivament positiva?. Les dades mostren que sí. Un estudi amb estudiants als 80 mostrava que era tres vegades més probable que una dona forçada tornés amb l'home (40% del total) enfront que tornés amb un home que ho hagués intentat però no hagués reeixit (només un 13% tornava). Un altre fet és que una femella humana és més probable que es quedi embarassada d'una violació que no pas en el sexe rutinari en parella. Això vol dir que els mecanismes anticonceptius naturals funcionen pitjor en una violació, la qual cosa des d'un punt de vista evolutiu és un premi. Tanmateix, és una estratègia arriscada tant pel mascle com per la femella, per la qual cosa no és l'estratègia dominant, però si una estratègia més dels mascles que en determinats casos pot esdevenir freqüent (com una guerra). Entre d'altres raons, perquè tots tenen un violador en la seva ascendència, amb els gens corresponents.
Èxit reproductiu = mascle
Des d'un punt de vista reproductiu, tenir un fill mascle és l'èxit. És la millor garantia per a la femella que els seus gens siguin escampats el màxim possible. A més, això es veu exemplaritzat en el cas del control de natalitat xinès: les nenes s'arriben a assassinar (a banda dels avortaments i els abandonaments). Existeixen unes excuses de tipus cultural, però que no fan més que confirmar l'aspecte evolutiu.
Prostitució
Definit en el concepte més elemental: sexe a canvi de recursos. Definició també políticament incorrecta. Bona part de les que surten a la premsa del cor i la tele es poden definir com a prostitutes des del punt de vista de la biologia reproductiva. Una tàctica reproductiva que la femella humana segueix sovint per a benefici de l'èxit reproductiu: estar amb un home pel seus estatus social i la seva pasta. S'assegura els millors gens, i els recursos necessaris per a tirar endavant la descendència i que tingui les millors oportunitats reproductives (per fer nets).
Més
El llibre tracta altres aspectes (homosexualitat, mètodes anticonceptius, mida dels òrgans sexuals, etc), i tot sobre la perspectiva que a cada generació hi ha una autèntica guerra en què guanyen els millors individus, o el que és el mateix, els que tenen millors estratègies reproductives.
Tecnologia
Al final del llibre es planteja un fet interessant: com pot influir la tecnologia en las tàctiques reproductives. I especialment les proves de paternitat genètica, i la protecció de l'estat dels fills quan els pares biològics se'n desentenen. ¿S'arriscarà la femella a afavorir la guerra d'esperma amb una infidelitat quan sap que pot ser enxampada molt fàcilment (la parella pot fer la prova genètica durant tota la vida)?. ¿S'arriscarà el mascle a expandir al màxim la llavor genètica si després se n'ha de responsabilitzar legalment?.
La femella pot trobar positiu tenir fills amb diversos homes. El pare biològic li ajudarà econòmicament (com a mínim) per obligació legal. I la parella de la femella l'ajudarà tant econòmicament com en termes d'esforç (cura, companyia, etc). Tot i que l'home també se'n pot beneficiar per a mantenir la fidelitat de la parella, ja que en tot moment pot provar que el fill no és seu.
El llibre fa una mica de truc, perquè es basa en situacions teatralitzades per explicar els diversos mecanismes evolutius que hi actuen. És a dir, primer s'escriu la resposta, i després es passa a plantejar la pregunta. Cal dir, però, que les situacions exposades són versemblants, però potser massa perfectes (la resposta, òbviament, quadra a la perfecció amb la pregunta).
Sperm Wars es basa en un fet innegable: quan s'ajunten dos espermes diferents, comença una guerra d'estermini entre els espermatozous. L'esperma està compost de tres tipus d'espermatozous. El que ha de fecundar l'òvul (menys del 1%), els que actuen de barrera per als enemics, i els exterminadors d'enemics. Tot plegat és una guerra que té per objectiu que el millor guanyi. Tot això implica que en algun moment han de coincidir dos espermes masculins diferents dins de la femella humana, i això la natura ho sap. I aquí la primera sorpresa del purità: ¿com poden coincidir dos espermes diferents dins del cos d'una femella humana?. Les cangurs femella poden retenir l'esperma fins a un any. En canvi, les femelles humanes ho poden fer fins a cinc dies, en una mena de piscina dins la vagina.
Sobre l'estratègia reproductiva de les dones (la confusió) ja he parlat al bloc. L'objectiu de la femella és recollir esperma de diversos fonts per garantir que gràcies a la guerra obtingui els millor gens per a tenir el màxim èxit reproductiu. El mascle, en canvi, obta per repartir el més àmpliament possible l'esperma per intentar guanyar les més guerres possibles. A més, en funció de diversos paràmetres que capta (com per exemple, amb el sexe oral) es capaç de regular molt ràpidament la proporció d'espermatozous fecundadors, barrera i assassins. Si sospita que ja hi ha esperma dins la femella, prepararà un estol d'atac, ple d'assassins per garantir que arribin els fecundadors. Si en canvi, pensa que no n'hi ha, però que a posteriori hi pot haver (sexe rutinari en parella), posarà molts blocadors per fer que no arribin a l'òvul els altres (blocadors que bloquen els seus també). Això explicaria, en part, la dificultat d'alguna parella estable en reproduir-se, i l'èxit reproductiu d'alguns amants reputats.
Infidelitat
Això ens porta a la infidelitat com a mecanisme reproductiu, no només exhibit pels humans, sinó per altres animals, i especialment alliçonadors són els ocells. El llibre analitza els pro i contres de la infidelitat, tant pel mascle com per la femella humanes. Ser infidel a la femella li pot ser profitós per obtenir la millor qualitat genètica, però a canvi de perdre la garantia de recursos i la compartició de la cura de la descendència. En canvi, al mascle, li resulta més positiu tocar el dos: així estalvia energies durant molts anys. Això també explicaria que, en estadística de poblacions, el mascle humà tendeixi a maltractar més els fills de la parella (però no seus) als fills propis.
Pares no oficials
El llibre aporta dades interessants, sorprenents i políticament incorrectes. Entre un 10 i 15% dels fills tenen un pare biològic diferent de l'oficial. Tanmateix això varia molt depenent de l'extracció social. La femella sempre mirarà caçar alguna cosa millor (un mascle de més estatus social, amb més calers, etc). Així, en l'alta societat aquests fills serien menys del 1%. Els de estatus mitjà seria el 5-6%, i el segment més baix, atenció, entre el 10-30%. Això correspon, però, a dades per a uns quants estats desenvolupats. No cal dir que això se sap per a casos on s'ha fet un test de paternitat, generalment per alguna sospita. Quan els test genètics de paternitat es generalitzin, ens podem sorprendre encara molt més.
A un estudia dels 80 del segle XX a la Gran Bretanya, durant tota la vida (unes 3.000 inseminacions) el 80% de les dones havien tingut relacions sexuals amb dos homes diferents en un interval inferior a 5 dies, el 69% dins del mateix dia, el 13% dins d'una hora, i l'1% dins de 30 minuts (la participació en orgies es dona en menys de l'1% dels individus).
Xenofília
La xenofília, la preferència pels estrangers, tambés és un mecanisme reproductiu. Això explicaria la falera de les catalanes pels italians. En això, la femella humana és un primat típic. Gens nous, però seguint criteris de selecció (qualsevol italià no serveix...però gairebé). No en parla dels mascles, però això podria explicar també per què als catalans els agraden tant les sueques i les dones de l'est (poloneses, russes, etc).
Violació
Una altre tema políticament incorrecte és la violació. La violació és una estratègia reproductiva de molts animals. Als humans, és una tàctica comuna en el 50% de les societats, mentre que és rara en només un 20%. A les grans ciutats, i en un període de tota una vida, els estimacions diuen que la meitat de les dones (!) experimentaran un intent de violació, i que un 25% són violades. Tanmateix, només un 10% son denunciades a les autoritats. Per violació no es refereix a la imatge més violenta, sinó mantenir una relació en contra de la voluntat. Malauradament, la cosa no és tan senzilla. La femella, dins de la confusió, disposa de la resistència com a test de força i potència. Es resisteix, quan en realitat vol. Un No que vol dir a veure si pots amb mi. Però això és molt perillós: el mascle pot no interpretar bé el senyal, i la femella pot no exposar-los bé. Pot acabar en no res (la femella es queda amb les ganes), pot acabar en èxit absolut (era un sí), o pot acabar en una violació (forçament).
Però la violació és evolutivament positiva?. Les dades mostren que sí. Un estudi amb estudiants als 80 mostrava que era tres vegades més probable que una dona forçada tornés amb l'home (40% del total) enfront que tornés amb un home que ho hagués intentat però no hagués reeixit (només un 13% tornava). Un altre fet és que una femella humana és més probable que es quedi embarassada d'una violació que no pas en el sexe rutinari en parella. Això vol dir que els mecanismes anticonceptius naturals funcionen pitjor en una violació, la qual cosa des d'un punt de vista evolutiu és un premi. Tanmateix, és una estratègia arriscada tant pel mascle com per la femella, per la qual cosa no és l'estratègia dominant, però si una estratègia més dels mascles que en determinats casos pot esdevenir freqüent (com una guerra). Entre d'altres raons, perquè tots tenen un violador en la seva ascendència, amb els gens corresponents.
Èxit reproductiu = mascle
Des d'un punt de vista reproductiu, tenir un fill mascle és l'èxit. És la millor garantia per a la femella que els seus gens siguin escampats el màxim possible. A més, això es veu exemplaritzat en el cas del control de natalitat xinès: les nenes s'arriben a assassinar (a banda dels avortaments i els abandonaments). Existeixen unes excuses de tipus cultural, però que no fan més que confirmar l'aspecte evolutiu.
Prostitució
Definit en el concepte més elemental: sexe a canvi de recursos. Definició també políticament incorrecta. Bona part de les que surten a la premsa del cor i la tele es poden definir com a prostitutes des del punt de vista de la biologia reproductiva. Una tàctica reproductiva que la femella humana segueix sovint per a benefici de l'èxit reproductiu: estar amb un home pel seus estatus social i la seva pasta. S'assegura els millors gens, i els recursos necessaris per a tirar endavant la descendència i que tingui les millors oportunitats reproductives (per fer nets).
Més
El llibre tracta altres aspectes (homosexualitat, mètodes anticonceptius, mida dels òrgans sexuals, etc), i tot sobre la perspectiva que a cada generació hi ha una autèntica guerra en què guanyen els millors individus, o el que és el mateix, els que tenen millors estratègies reproductives.
Tecnologia
Al final del llibre es planteja un fet interessant: com pot influir la tecnologia en las tàctiques reproductives. I especialment les proves de paternitat genètica, i la protecció de l'estat dels fills quan els pares biològics se'n desentenen. ¿S'arriscarà la femella a afavorir la guerra d'esperma amb una infidelitat quan sap que pot ser enxampada molt fàcilment (la parella pot fer la prova genètica durant tota la vida)?. ¿S'arriscarà el mascle a expandir al màxim la llavor genètica si després se n'ha de responsabilitzar legalment?.
La femella pot trobar positiu tenir fills amb diversos homes. El pare biològic li ajudarà econòmicament (com a mínim) per obligació legal. I la parella de la femella l'ajudarà tant econòmicament com en termes d'esforç (cura, companyia, etc). Tot i que l'home també se'n pot beneficiar per a mantenir la fidelitat de la parella, ja que en tot moment pot provar que el fill no és seu.
No acabo d'entendre com un bloc tan seriós i constructiu com és aquest teu pot fer aquesta glossa acrítica del pamflet de Baker, el qual (com demostres a bastament) és un cúmul de despropòsits ultrasexistes que tenen tant a veure amb la ciència com les recerques del doctor Mengele (a banda que en comparteixen l'orientació política).
En efecte: el llibre de Baker constitueix un episodi més de la llarga campanya de propaganda biologista. Aquests fatxes s'escuden en títols acadèmics (qualsevol diria que guanyats en una tómbola) per tal de donar solta a llurs especulacions (qui sap si a llurs obsessions malaltisses), sempre indemostrables i, vés per on, sempre de signe sexista, racista o classista. Sense anar més lluny, en la darrera dècada obres d'aquesta mena (i tallades pel mateix patró) han "demostrat científicament" que els negres són mentalment inferiors als blancs i que l'homosexualitat és una malformació genètica. Allò que dèiem: propaganda pseudocientífica de la pitjor espècie.
Per tal de contextualitzar la qüestió et recomano el llibre de Lewontin, Rose i Kamin _Not in our genes_; encara deu ser-ne disponible la traducció espanyola de butxaca, _No está en los genes_, publicada per Crítica en la Biblioteca de bolsillo, núm. 94, ISBN 84-8432-442-7.
Cordialment,
Pol Sureda
La ciència és així. S'exposen idees argumentades, i si hom no ho veu així, exposa els seus arguments i si es pot s'arriba a un consens. Un consens que pot ser trencat si s'aporten noves dades.
La natura és profundament sexista, sobretot si estem parlant dels animals de reproducció sexual!. La natura és profundament racista i classista. I cruel. I injusta, despietada, sense escrúpols. La natura eliminà el 95% de les espècies fa 245 milions d'anys. Acció no pas justa ni bondadosa. Ara bé, la gent ho pot negar. Al cap i a la fi, portem diversos milenis d'estabilitat ambiental, i disponibilitat abundant de recursos energètics. Per sort no sabem, ni arribem a imaginar-nos, el que és un esdeveniment d'extinció massiva.
Una altra cosa és que els humans hàgim construït un sistema social per intentar eliminar tot això. En això estem. Però negar la naturalesa des d'una posició del políticament correcte, insultant a la persona que exposa les seves idees en un marc de llibertat d'expressió per al debat d'idees, em sembla més propi de l'edat mitjana que no del segle XXI.
Agradi o no, sembla que hi ha un condicionant genètic per a la homosexualitat. Sovint s'oblida que els estudis que van contribuir a aquesta conclusió van ser duts a terme per dos científics homosexuals. Hi ha gent que opina que no, però el que compta són les proves, i ja veurem en el futur quines van sorgir. D'altra banda, no arribo a entendre el problema en aquesta determinació genètica.
Des d'un punt de vista de l'estadística de poblacions, sembla que hi ha diferències lleugeres entre les poblacions negres, blanques i asiàtiques. Podem negar el fet estadístics, però no anem enlloc. Per cert, sovint els blancs apuntent al fet que els negres obtenen pitjor puntuació. Aquests mateixos blancs s'obliden de dir que els blancs obtenen pitjors puntuacions que els orientals. L'error està en passar de les puntuacions del test d'intel·ligència a dir que són mentalments inferiors. És passar de ciència a política. Personalment trobo interessant fer recerca sobre aquestes diferències a nivell de població. Quin paper té l'educació? L'actual selecció natural? Els sistemes d'escriptura (oriental vs. occidental) influeixen?.
Per últim, cal tenir en compte que estem parlant de llibres de *divulgació* científica. Per a escriure'ls s'hi ha fet recerca, en camps que porten molts anys en marxa i amb un coneixement acumulat en forma de literatura fóra del domini de la població general. No és el meu camp, i per això em limito a observar des de la curiosat el que uns i altres van exposant, arribant a les meves conclusions. No goso, però, a qualificar a la gent de nazis, fatxes o acadèmics de tòmbola perque diguin coses que no m'agradin o no estigui d'acord (si és el cas).
Serà que aquest bloc no és ni seriós ni constructiu. Que no em treu la son.
Marc,
Potser no m'he expressat prou clarament. Miraré de puntualitzar una mica:
--1) Estic prou familiaritzat amb el mètode científic, gràcies.
--2) Sé distingir perfectament entre els camps polític i científic.
--3) No comparteixo el més mínim la ideologia del políticament correcte, que
he combatut sovint. Per exemple, anomenar l'ínclit senyor Baker
"fatxa" i
comparar-lo amb el doctor Mengele no crec pas que sigui una mostra gaire
polida de llenguatge políticament correcte (ni de la ideologia corresponent).
--4) Naturalment, no tenia espai per a posar-me a argumentar tot plegat;
m'havia
limitat a apuntar la qüestió i a adreçar-te a una font que t'informés sobre
aquesta mena de lectures esbiaixades de les dades científiques, així com
sobre el que hi ha darrere.
--5) No pretenia pas d'emprar arguments _ad hominem_ per
tal de
desqualificar l'obra de Baker, ni menys encara d’esgrimir arguments polítics
contra fets científics; això fóra deshonest. No: el que feia era atacar
conjuntament autor i obra, pel simple fet que, tant del punt de vista
científic com del polític, es desqualifiquen tots solets, i també
solidàriament. M'explicaré.
--6) El problema és que Baker no fa divulgació científica, sinó propaganda
política: empra un cúmul de dades _científiques_, però espaviladament
seleccionades, i les presenta i _interpreta_ a la seva peculiar manera,
d'acord amb un marc teòric que sorgeix, al seu torn, d'una ideologia
plenament instal·lada en un primitivisme filosòfic revoltant. L'objectiu de
tot plegat és protegir la intangibilitat del sistema establert tot
presentant-lo com a obra directa de la natura, de la mateixa manera que en
l'Antic Règim tocava que fos obra directa de Déu. Aquesta és la qüestió.
--7) I, per cert: contra el que sembles pensar, Baker no exposa pas cap
consens general que hi hagi actualment entre la comunitat de biòlegs. Lluny
d'això, Baker desplega una línia interpretativa determinada, i aquesta el fa
representatiu d'un corrent _ideològic_ així mateix determinat: el que jo
denominava
"ideologia biologista" (la qual no hem de confondre amb la disciplina
de la
biologia, per descomptat). En aquest sentit, insisteixo en la meva
recomanació bibliogràfica.
--8) En resum: els fets científics són el que són, i prou; d’altra banda,
personalment sóc incapaç de sentir respecte per la propaganda política
ultrareaccionària, que és el camp que treballa el senyor Baker.
--9) Parles de “llibertat d’expressió” en una “democràcia” inadjectivada,
potser abstracta. Que jo sàpiga, ara i ací només hi ha que democràcia
_burgesa_, específicament, la qual presenta formes peculiars d’una certa
llibertat d’expressió. Permet-me que sigui altament escèptic sobre la idoneïtat
de l’una i sobre la factibilitat de les altres
Em temo, Marc, que tens una visió de "la
natura" altament ideologitzada, o
sigui, políticament esbiaixada. D'on treus que la natura és
"sexista"? En
quin sentit pot ser-ho? ¿Per la major capacitat de supervivència de les
femelles, potser? La natura, "racista"? On es manifesta, aquest
racisme?, en
funció de què? I "classista"? On veus les classes socials, en la
natura?
Per a agafar un dels teus exemples, ¿no et sembla que si als EUA la majoria
de negres presenten puntuacions més baixes que la mitjana dels blancs, això
es pot deure, tal vegada, a deficiències d'educació entre aquests negres,
causades, al seu torn, per un sistema que en col·loca la majoria al pou de
l'escala social? Això a banda, ¿no és més fàcil sortir-se'n bé en un
qüestionari si aquest és fet a imatge i semblança nostra? Encara: si un fill de
milionari té més possibilitats d'ésser ric i culte que un fill de manobre,
¿no es deu deure, potser, a la pasta i a les relacions i influències del
papà, més que no a la presumpta excel·lència de la seva càrrega genètica? No
val també la inversa?
La resposta de la ideologia biologista a totes aquestes qüestions és "no".
Tenen aquesta convicció _política_, i, sobretot, _objectius polítics_
connexos amb aquesta visió del món: conseqüentment, orienten en aquest
sentit la recerca que fan, i, no cal dir-ho, la teorització subsegüent. Tornem-hi:
és aquesta, la qüestió. Això és com els anomenats "tests d'intel·ligència",
que mesuren qualsevol cosa
menys una qualitat tan intrínsecament immesurable com és el que anomenem intel·ligència.
És, també, com les especulacions manicomials del tipus "els catalans estem
nacionalment sotmesos perquè som genèticament inferiors als francesos,
espanyols i italians, la qual cosa, tenint en compte el gloriós passat
medieval de la nació, evidencia que hem degenerat genèticament". Etc.,
etc.
Tornant a la qüestió del teu bloc, del qual sóc lector bastant habitual, jo sí
que el trobo seriós i constructiu. Fas una tasca molt important i molt útil
(cartogràficament, per exemple), i
tens molts lectors. Això darrer, no dic pas que t'hagi de llevar la son,
però sí que hauria d'importar-te, penso, i força.
Al comentari inicial, aquell a què ara em respons, em penso que mantenia un to
ben correcte i
respectuós envers teu. Moltes gràcies, doncs, per l'agressivitat que em
dediques en la resposta, i que he mirat de no retornar ací. Gràcies,
especialment, per fer-me descobrir, tot astorat, que la lluita contra la
propaganda pseudocientífica i contra el primitivisme filosòfic em converteix
en un personatge digne de l'Edat Mitjana.
I ja no molestaré pus.
Pol Sureda
Tot i el que puguis dir de la violència de la meva respota, continuo pensant que titllar a una persona de nazi, fatxa, racista, etc... és d'un violència verbal molt gran. I a més ho considero deshonest intel·lectualment, i altament ofensiu, desqualificar els arguments o les idees d'una persona per tal de no argumentar, sinó a desqualificar-ne l'autor. La referència al consens era per il·lustrar que el compta al final són els arguments no els individus.
Sobre el políticament correcte. Et situes en aquest camp quan vols negar la natura animal de l'home, reacciones violentament i comences a introduir conceptes socials i polítics.
Sobre el sexisme, racisme i classisme, que has introduït tu, els he seguit com a metàfora retòrica. Ara bé, el dimorfisme sexual atorga a moltes espècies papers diferents en funció del sexe ("sexisme"). Les cadenes tròfiques jerarquitzen els organismes ("classisme"), i unes espècies s'aprofiten de les altres ("racisme").
Sobre els negres i els blancs, sembla que parteixes d'un apriorisme: que som iguals. I un científic no pot iniciar una recerca honesta amb (gaires) apriorismes. La natura no ens garanteix que no hagi diferències. ¿T'has plantejat si resulta que al final els negres són més babaus, seguits del blancs i els orientals són els més intel·ligents?. I si resulta que és així?. Tu ho negues per principi. Jo no tinc cap problema si la ciència determina una cosa o l'altra. Una altra cosa és del que es faria a posteriori amb aquestes dades, des d'un punt de vista social, legal, polític. Una de les coses que ens caracteritza als humans es haver creat sistemes socials que miren de minimitzar les diferències biològiques i garantir la millor qualitat de vida de tots els individus. Amb resultats clarament imperfectes, encara els hem de millorar notablement. Però una cosa no treu l'altra. El coneixement no és el problema, sinó el que es fa amb ell. També cal notar que la intel·ligència que mesuren els test de CI, és només un tipus d'intel·ligència humana. N'hi ha d'altres tant o més importants per a l'individu.
Si continuem amb el fil, al final, negant qualsevol desigualtat entre humans (o poblacions d'humans) podem passar de la igualtat d'oportunitats a la igualtat de resultats. No crec en la igualtat de resultats. Considero que una societat ha de donar igualtat d'oportunitats, però ha de saber aprofitar els resultats dels seus elements més brillants, i incentivar-los. Només així es pot progressar.
Sobre la democracia burgesa, la prefereixo a la dictadura del poble. Prefereixo el capitalisme al comunisme.
Veus? Vull parlar de l'home en termes animals, però tu desvies el tema cap a temes socials i polítics. En fi, els comentaris d'un bloc no són el millor lloc per a dur un debat. D'altra banda, el meu objectiu es introduir elements per a la reflexió personal de cadascú, des d'una actitud provocativa i no donant per suposat res. Quan parlo de llibres miro d'explicar el llibre, no de fer-ne una crítica amb la meva opinió (tot i que a vegades ho faig). Crec que cadascú s'ha de construir la seva opinió, com a benefici personal i benefici social.
De fet, es dóna una paradoxa: l'efectivitat dels mascles en la proliferació dels gens fa que la immensa majoria d'aquests siguin totalment prescindibles. Una població d'un sol mascle i deu femelles, en un any i una mica de sort, podria generar deu descendents. Mentre que una població de una femella i deu mascles només en generarà un, peti qui peti. Per tant, els mascles generen més varietat però a la vegada la immensa majoria som completament prescindibles. Una paradoxa.
De fet, si hi penses, en la immensa majoria dels mamífers ja passa això: els mascles es barallen entre ells i, d'aquesta lluita ferotge, normalment en surt només un que fecundarà a totes les femelles. A sobre, tota la vida s'estarà barallant amb els rivals per mantenir aquesta posició predominant. En aquest cas, on està l'avantatge de tenir un mascle si té moltíssimes menys possibilitats de deixar descendència que una femella? Evolutivament, l'excés de mascles seria completament contraproduent.
si agafem aquest falaç punt de vista evolutiu de l'autor del libre...no estaria millor pensada una societat on culturalment s'hagués reforçat una pauta on els mascles s'eliminessin majoritàriament al néixer, ja que són prescindibles, i fecundessin a les femelles a un ritme adequat per mantenir una població estable? Així s'afavoriria a les femelles, que al cap i a la fi són les que permeten controlar la població.
Crec que l'assassinat de femelles ve causat, en part, per la seva importància, no per la seva prescindibilitat, com dóna a entendre l'argument de l'autor.
Vull dir que si es vol extrapolar com fa l'autor, l'argument trontolla. Em sembla que el tema és molt més complex, amb molts factors implicats.
També et recomano, en aquest sentit, Canibales i reyes, de l'antropòleg Marvin Harris. També té teories excessivament explicatives però aporta arguments molt interessants.
Apa, adéu
La qüestió és que la cultura és una caràcter adquirit que resulta beneficiós per a la propagació de l'espècie. Les qüestions reproductives i de dimorfisme sexuas són molt prèvies a l'aparició de la cultura humana, i per tant hi ha tota una sèrie de mecanismes que porten molts milions d'anys funcionant que, sincerament, no veig perquè no han de continuar funcionant en els humans, tot i que aquests hagin adquirit recentment una cultura. Una cultura que s'ha superposat a la biologia, que està d'acord amb ella, i no en contra. Per això allò que la cultura és l'excusa.
Potser si fòssim una espècie on el dimorfisme sexual fes a les femelles més grans, més fortes, més independents en quant a l'obtenció de recursos i tal, serien millors les femelles des del punt de vista de propagació de gens. Uns mascles petitons, febles i amb dificultats per obtenir recursos no serien un bon negoci. Les femelles ens cruspirien un cop haguessin fet la nostra feina (com fan algunes espècies), o ens assimilarien al seu cos per tal d'obtenir espermatozous (com fan d'altres).
D'altra banda, la guerra d'esperme ja s'encarga d'eliminar els mascles pitjors. Aquests es reprodueixen menys. A efectes reproductius, equival a matar-los. Però cal tenir un nombre gran per poder triar. Com més hi hagi, algú més bo sorgirà. D'altra banda, em sembla molt improbable en què a una espècie on el mascle és més fort, aquesta adopti una estratègia en que els més febles eliminessin els més forts (com s'ho farien?).
El llibre aporta proves de eliminació selectiva de femelles en alguna espècie de primats o de mamífers en general? No dic matança d'infants per mascles o femelles adultes, sinó només d'infants femelles. Al cap i a la fi, no hi han "interessos" genètics sinó estratègies evolutivament estables. Cap animal no pot decidir si és més interessant tenir femelles o mascles sinó que en el camp de proves que és l'evolució, si l'estratègia "matar femelles" permet arribar més descendents a l'edat reproductora de manera que acabin ocupant tot el nínxol ecològic, la selecció natural "adjudica" aquesta estratègia com a estable.
Pel poc que sé, en primats l'assassinat selectiu de femelles no es produeix. El que sembla és que en els grups amb mascles dominants (tipus goril·les) els mascles joves abandonen el grup. I en els grups multimascles (tipus ximpanzé nan) és la femella qui ha d'abandonar el grup. La raó evolutiva d'aquest abandonament podria ser el control de les dimensions del grup, ja que és el nombre de femelles qui determina la taxa de natalitat.
Si deixar a la mare criar sola els seus fills no menyscaba la probabilitat de què aquests arribin a l'edat reproductora, no es fa necessària la participació dels pares. De fet, dins els mamífers la norma és que les femelles es facin càrrec soles dels fills i no passa res, en contra del que diuen els sociobiòlegs. En canvi, si la criança compartida afavoreix que els fills arribin a l'edat reproductora de manera més eficient que la femella sola, la primera estratègia se seleccionarà. Es a dir, l'objectiu dels mascles no és aconseguir còpules sinó descendents viables, perquè la selecció natural no escull a qui més copula sinó a aquells que aconsegueixen deixar més descendència en l'edat reproductora. Aquí patina l'argument dels sociobiòlegs.
Bé, el tema és apassionant i la veritat és que se'm fa difícil exposar totes les idees.
Per cert, això de la genètica de l'homosexualitat (que realment va ser estudiat per científics que ho eren) no va donar cap resultat definitiu, perquè la prevalença de l'homosexualitat a la societat és molt elevada i un caràcter que seria assimilable a un gen recessiu (en el sentit de què no es selecciona per la selecció natural perquè l'homosexualitat, per definició, no és transmet als fills perquè no deixes descendència) hauria de tenir una prevalença molt menor ( a l'estil de l'albinisme o l'hemofília, p.ex.). En García Leal defensa la hipòtesi de què la pressió cultural a condemnar la bisexualitat lúdica i a establir dos models antagònics (masc. vs fem) fa que la gent que en un moment donat se sent atreta pel sexe contrari se senti "obligada" a prendre part per un dels dos bàndols. Posa com a exemple les relacions homosexuals entre mestres i aprenents, entre guerrers adults i guerrers joves d'algunes cultures, que no suposava cap problema de què en arribar a l'edat de trobar parella es tinguessin descendents naturalment, sense necessitat d'agafar el rol homosexual. A mi m'agrada la idea, però no afirmo res perquè em falten dades i estic obert.
Bé, no em facis massa cas, no cal que em responguis. Potser és que no tinc a ningú amb qui parlar d'això i faig d'abuelo cebolleta.
apa, una abraçada i felicitats pel teu blog.
Ramon
És com la violació. Sota determinants condicionats, com les guerres, aquestes augmenten. Desapareixen els elements repressius i el mascle imposa la seva superior força que li atorga el dimorfisme sexual.
En un cas i l'altre no són mecanismes que es donin normalment (hi ha tants homes com dones al món), sinó que manifesten el seu avantatge sota determinades condicions.
Sobre l'homosexualitat, vaig llegir els dos articles d'Scientific American (Investigación y Ciéncia, tinc el número) que encetaren la polèmica als anys 90. Sembla provat estadísticament parlant segons diuen alguns (propagació a través de la descendència), però pel que sé no s'han determinat els elements objectius. El que no trobo bé és que des d'una determinada concepció es negui aquesta possibilitat com apriorisme, i es criminalitzi qualsevol recerca que se'n vulgui fer. I a molts interrogants oberts, i aquesta és la gràcia. Permet parlar-ne ociosament.
sobre l'efectivitat dels mascles vs femelles.
els nostres avantpassats vivien en comunitats molt petites. sembla ser que ens organitzavem per comunitats multimascle (rollo comuna hippie, sexe tots amb tots, criança per part de les femelles), tal i com demostra la llargària del nostre penis, adaptat per morfologia i longitud a la competència espermàtica (el gland té forma d'èmbol per apartar espermes competidors i és llarg, comparat amb la resta de primats, per tal d'afavorir aquest desplaçament). Tenint en compte que en un grup petit la totalitat de les femelles tenen la possibilitat de ser fecundades (els australopitecs, com els micos, no veien australopiteques guapes o lletges, només veuen femelles en època de zel o no)...que preferiries? arriscar-te a tenir un mascle tita-curta i amb semen de baixa qualitat que no podrà competir amb els mascles més dotats i per tant té nul·les possibilitats de tenir descendència? o tenir una femella que, peti qui peti, com a mínim et donarà un descendent segur en tota la seva vida? No està tan clara la preferència superior pels mascles. Depen del que et toqui.
Una altra cosa que no m'agrada de la sociobiologia és això, la manera que té de regalar-nos les orelles als homes considerant-nos a priori a tots com a mascles alfa-dominadors quan en realitat, hi han pocs alfes i molts cagamandúrries. La putada és per les femelles, que en comptes de poder tenir sempre fills de bona qualitat genètica amb mascles competents s'han de conformar, per coses del desenvolupament embrionari i l'accés a la carn, amb els quatre mandonguilles que correm pel món.
amb això, de conya, vull dir que a l'argument se li podria donar la volta.
ara sí que ja paro i perdona per la invasió.
Et torno a recomanar "La conjura de los machos" d'Ambrosio García Leal per obtenir una visió lleugerament alternativa de l'assumpte i fugir una mica de la meàfora de la lluita de sexes. Interesant sobretot per a una persona tan apasionada en aquests temes.
La sociobiologia està força superada, malgart que encara vengui molts llibres de divulgació. El problema que té, penso, és que ho explica tot. I les teories que ho expliquen tot, fan pensar que alguna cosa falla, perque la realitat no es deixa explicar així com així.
fes-me cas, malgrat que no ens coneixem i fa mandra deixar-se aconsellar per un estrany.
He de dir que com a geòleg tinc formació en paleontologia, i per tant les visions evolutives em resulten confortables. Considero important disposar d'una perspectiva temporal de molts milions d'anys, que crec que falta a la majoria de persones quan tracten temes d'aquest tipus. No és fàcil obtenir aquesta visió. Jo cada dia que passa m'adono de més coses al reflexionar-hi.
Gràcies per la recomanació
Hola,
me n'alegro de què l'hagis apuntat, encara que sigui el 52. T'agradarà.
A mi també m'interesa el tema sobre que hi ha d'etològic en el nostre comportament cultural i assumeixo aquests arguments políticament incorrectes sense problemes, perquè no concebeixo la igualtat natural=èticament bo. Això estalvia remordiments. El que passa és que no estic del tot d'acord amb la manera de plantejar-los per aquest corrent científic.
Bé, quan el llegeixis a veure si en fas un comentari.
Llàstima que els instints pervisquin. Coi d'italians...
De totes formes és un pèl extrem pretendre que tot es pot derivar de raons evolutives. Dubto que sigui així. És com pensar que l'oferta i la demanda ho regula tot, i tots els economistes saben que sovint hi ha condicionants culturals i fins personals totalment irrellevants que pesen més.