"Em rendeixo, renuncio, i la culpa és de tots vosaltres, i em refereixo als naturals del país, Catalunya. Fa uns quatre anys que visc aquí, quan vaig arribar no entenia l'idioma, ni el català ni el castellà. Primer al camp, després en un taller i ara en un restaurant vaig trobar feina per mantenir la meva família, dona, fill i filla. En sentir parlar el vostre idioma vaig intentar el més ràpid possible entendre'l i xampurrejar-lo, parlar-lo en la mesura del possible; i el mateix la meva dona i els meus fills que van a l'escola i els ensenyen a parlar i escriure i ho fan molt bé (em refereixo al català). Jo fixant-m'hi molt, i també la meva dona, hem intentat integrar-nos al poble a través de la llengua... Impossible! No ens deixeu. Intento atendre els clients que sento parlar en català en aquest idioma, i crec que no ho faig malament del tot, però ells em responen en castellà, hi insisteixo, fins i tot alguna vegada amb tota l'educació possible els he dit: si us plau, poden parlar-me en català, l'entenc perfectament, encara que no el parli correctament. Resposta: «caramba, vostè parla català?» I això m'ho diuen en castellà i continuen parlant-me així. I és clar, jo desisteixo, renuncio a seguir servint-los en el seu idioma."
Carta de Hassan El Hiry, a El Punt. Via Xavier Martín.
"Lo que me faltaba, una mora catalanista", a l'Avui.
Carta de Hassan El Hiry, a El Punt. Via Xavier Martín.
"Lo que me faltaba, una mora catalanista", a l'Avui.
Benvolgut Hassan,
Visc a Barcelona, visc a un barri muntanyós que es diu Roquetes i sovint m'he trobat a persones que no em parlen català, no em refereixo a catalans de sentiment, sinó a persones que no en parlen català perquè no volen, perquè no es senten part d’aquest país, d'aquest col·lectiu que és diu Nació Catalana.
T'he de dir més. Saps la tòpica història que diu d'aquell home que porta aquí 40 anys i no parla el català? Doncs per increïble que sigui em va passar. L'altre dia em vaig trobar un senyor davant de la meva feina que em va preguntar l'adreça d'un carrer proper. Li vaig respondre en català i em va contestar que no em molestés però que portava quaranta anys aquí i que ni tant sols l'entenia, em refereixo al català és clar. Em va dir que no em molestés. Clarament em vaig molestar. No es per res, però només pel simple fet de considerar que aquesta és una actitud anòmala i sincerament Hassan, crec que hi et trobaràs més persones que et diran "no te entiendo" o directament "a mi no me hables catalan", que no d’aquests que descrius tu.
Jo crec que tu sense voler has confòs algunes coses, tot referint-te a algunes persones com a catalans, quan n’estic segur que ells ni tant sols es senten identificats amb aquest poble. Encara que volguem dir i per tan creure, que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, se'ns va oblidar afegir "i es sent com a tal" per donar un significat clar al fet català. Així avui en dia, català és tota i tot aquell que treballa, viu a Catalunya i com a tal es sent partícip d'aquest país. Jo Hassan, encara que sigui políticament incorrecte dir això, jo no crec que aquells que viuen i treballen a Catalunya i no es senten partícips i membres d'aquest poble siguin catalans. Potser són catalans per les estadístiques i el número, però no pel sentiment i el que és més important per construir el futur del nostre poble.
Els catalans no fa falta que ho siguin de naixement, només falta que ho siguin de sentiments. Hassan, si tu ets marroquí o de qualsevol altre lloc del món i vols parlar català i sentir-te part d'aquest poble cap problema. Si sents així ja ets català, ho ets encara que quatre imbècils (ho sento, però no em surt cap altre adjectiu qualificatiu per definir aquest tipus de persones) et vulguin fer sentir el contrari. El problema el tenen ells, no el tens tu.
Hassan, et diré més. Els meus avantpassats no eren catalans, la meva mare no és catalana, però tanmateix aquesta és la meva llengua i és la que parlo amb la meva dona, que no és catalana, sinó romanesa. Ella també parla català. Potser som els únics del bloc on vivim que parlem en català i quan sortim al carrer seguim parlant en català. Jo ja fa temps que he tirat pel camí del dret, ho sento molt, però qui m'entengui bé, qui no ho sento per ell. Aquesta és la meva llengua i exerceixo el meu dret d'autodeterminació lliurement com a individu.
La meva parla no la condicionà aquell home que em digué "Llevo 40 años aquí y no entiendo el catalán", com tampoc em va condicionar la meva parla l'equatorià, que treballa com a encarregat del DIA de la cantonada quan el primer dia que li vaig parlar en català em respongué ell en anglès. Igualment a tu Hassan tampoc t'han de condicionar els quatre anormals que es poden riure perquè parlis català i del teu accent, ja que per ells l'idioma és símptoma de classe i distinció, i clarament ells amb els immigrants no parlen català.
Aquesta gent son el mateix tipus de gent que es van riure de la meva mare quan recent arribada d'un poble de Castella intentà parlar català amb normalitat. Ja ho he dit. Imbècils hi ha a tot arreu i no podem deixar que ens molestin.
Amb persones com tu Hassan, amb aquesta determinació i aquesta clarividència en el tema nacional potser avançarem vers la independència, cosa que amb persones com les que descrius no arribarem ni tant sols a ser una regió. Persones com aquestes, segons ells catalans, només en fan d'aquesta qüestió un fet diferenciador i no un fet identificatiu. No fan país, no fan res. Bé, quelcom si que fan, fan el imbècil.
Doncs jo aquest matí al treure el gos al parc del costat de casa meva m'he trobat un noi que va sempre en bici i està amb el seu avi al parc sempre i ell es posa a parlar amb mi i a jugar amb el meu gos molts dies.
Doncs avui anava amb un amic de classe que era xinès i parlava un català perfecte,en realitat el problema són els espanyols,definitivament són l'excepció,ja els hi agrada a ells dir-ho "Spain is diferent",i tant....
Per cert, jo porto dos anys treballant a Cornellà/L'Hospitalet (el que alguns en dirien "territori comantxe"), parlo català amb tothom i no he tingut cap problema. Al contrari, he tingut moltes sorpreses agradables que els que canvien a l'espanyol mai no podran gaudir: un paquistanès propietari d'un supermercat responent en perfecte català, així com molts cambrers sudamericans que veuen que els parlem en català com una signe de complicitat i de benvinguda a casa nostra. Això sí, cal fer-ho sempre amb naturalitat i amb amabilitat, perquè així també desarmes els que puguin pensar "Éste habla catalán porque es un borde". Si un cambrer veu que t'hi adreces amb un somriure i li dius "Gràcies" a cada cosa que porta, no podrà pensar-ho.
Ànims, que salvar la llengua és més fàcil del que sembla. Només cal que parlem sempre en català. Això s'encomana i els resultats són increïbles. Ja ho diu la Patrícia Gabancho al seu llibre, que aquesta és LA mesura definitiva per salvar la llengua.